Cinc cèntims de la tertúlia...
L’AQUARI. David Vann
David Vann va explicar en una entrevista que per escriure L’aquari havia partit d’una imatge inicial —una nena mirant els peixos de l’aquari municipal de Seattle amb un senyor que li parla al costat—, i havia sabut que l’home, desconegut llavors, tindria un pes en la història. “Mai abans havia estat en un aquari. Tampoc sabia com continuar la narració. Pensava en els diàlegs de la nena i l’home vell”. “M’encanta escriure sense cap planificació. Així vaig descobrint el que realment vull explicar. L’inconscient transforma les meves històries”.
La protagonista i narradora de la història és la Caitlin, una nena de dotze anys amant dels peixos que viu amb la seva mare en un suburbi de la ciutat de Seattle, una ciutat grisa i freda. Cada tarda, després de l'escola, la Caitlin visita sola l'aquari de la ciutat, on s’hi passa hores, fins que la seva mare (Sheri), que treballa d’estibadora, passa a recollir-la. Aquestes visites li permeten endinsar-se en un món particular i íntim que la protegeix del món exterior. Els llaços entre la mare i la filla són molt forts al principi de la novel·la, però s’aniran afluixant. Un dia, se li acosta un desconegut, un senyor gran de “Cabells ressecs com gespa, ossos de les espatlles, res de tou, igual de cuirassat que un cavallet de mar i igual de lleig, però me li vaig enganxar com si fos la meva branca de corall”, amb qui comença a compartir la seva afició pels peixos. Aquest senyor a poc a poc es guanyarà la seva confiança i desplegarà el drama, el nus de l’acció: li descobrirà un passat familiar molt dolorós, una realitat que no coneixia i que no s’imaginava de cap manera.
L’aquari ens mostra una història dura explicada de forma brillant que ens explica que el dolor més gran es pot superar, que els conflictes es poden solucionar i obrir pas a una nova vida.
Temes que van sortir a la conversa:
De seguida comentem com ens ha fascinat aquesta història. Una història que té com a nucli els errors, les conseqüències de les nostres decisions i també el perdó. L’autor va explicar que “Mentre escrivia pensava que estava fent un llibre sobre una mare que necessitava perdonar el seu pare, però a poc a poc em vaig adonar que un dels temes importants era si el perdó d’una filla a la seva mare era possible o no.”
És possible perdonar algú a qui estimaves però que t’ha causat el dolor més gran de la teva vida?
En començar-la no ens esperàvem de cap manera que evolucionaria de la forma en què ho fa ja que al principi el ritme és tranquil i pausat, com el d’un aquari, i no es preveu el que passarà. A partir de l’aparició del senyor gran, a qui la Caitlin de seguida agafa confiança, la trama comença a moure’s i a canviar. I descobrim la fragilitat d’alguns personatges, com la de la mare de la nena, que, superada per la situació, acaba perdent els estreps, i el control sobre la seva filla (i sobre la seva pròpia vida). Fins llavors, la vida de la Caitlin i la seva mare transcorria monòtona, quotidiana i tranquil·la.
Per altra banda, ens va sorprendre tot el coneixement que té una nena sobre els peixos. També que sempre pregunti a la gent quin és el seu peix preferit, una pregunta molt original que segurament no ens havíem plantejat mai. És un joc molt original que compari la vida de les persones amb les dels peixos, com per exemple quan li diu l’Steve, parella de la seva mare, que ella és com un percebe: “Ets un percebre, pensa que ets a l’aigua tranquil·lament, com a màxim arreplegant una mica de plàncton, però sense moure’t ni preguntar res”. O quan ella afirma: “Que no notis la peixera no vol dir que no hi sigui, i fins i tot, la solitud s’ha de contenir d’alguna manera”.
A més de tot això, veiem com la protagonista va canviant, va madurant per tot el que li passa; l’autor ho descriu tan bé que en ho fa veure i viure.
En resum, L’aquari és un llibre que ens ha encantat i que recomanem molt perquè és vida, i “Tot el que ens passa, fins a la cosa més petita, deixa un bony, i són bonys que no desapareixen mai”.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
