dilluns, 21 de febrer de 2022

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la passada trobada del club...

APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES
Marta Orriols

A la trobada de febrer del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, hem llegit i comentat Aprendre a parlar amb les plantes (Ed. Periscopi, 2018) de l’escriptora Marta Orriols (Sabadell, 1975). La Marta és historiadora de l’art, col·labora en diversos mitjans culturals i ha escrit també Anatomia de les distàncies curtes (2016) i Dolça introducció al caos (2020), -ambdues obres a l’editorial Periscopi- que retraten la complexitat de les relacions humanes amb una prosa delicada i harmònica d’alta intensitat emocional.

Amb Aprendre a parlar amb les plantes, un llibre íntim que teixeix un relat proper capaç d’enfrontar-se al dolor més punyent amb una maduresa estilística molt poc habitual, va aconseguir el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2018. A més, ha estat traduïda a diverses llengües.

La protagonista i narradora de la història és la Paula Cid (“Em dic Paula Cid i soc la millor insuflant vida”), una doctora neonatòloga de quaranta anys amb una vida estable amb la seva parella, el Mauro. Tot d’una, el Mauro decideix trencar la relació de molts anys que duien i el mateix dia perd la vida en un accident. Llavors la Paula descobreix el motiu de la ruptura que és, ni més ni menys, l’enamorament d’una altra dona. El món de la Paula s’enfonsa de cop i volta; haurà d’aprendre a conviure amb els sentiments que el trencament de la parella, i sobretot la mort, li provoquen: desorientació, ràbia, pena, por, desig. També haurà de reconciliar-se amb el món, i sobretot haurà de reconstruir-se; li caldrà aprendre a fer-ho per a poder sobreviure.

En una entrevista, l’autora va dir que “La mort és un tabú. Hi passem de puntetes per sobre. És normal que ens aferrem a la cara amable de la vida perquè seria molt trist viure pensant que morirem. No en parlem per por d’atraure-la. Però quan una mort és a deshora, quan no toca morir –“la mort que no avisa”, l’anomena Paula– aquest tabú és més evident perquè la gent t’arrossega a una pretesa normalitat que per a tu no existeix, que estiguis bé, a recuperar la teva vida. No sabem fer-li un lloc al dolor en la nostra societat.”

Temes que van sortir a la conversa:

El primer element que destaquem és la delicadesa de la prosa de l’autora per parlar d’un tema tan solemne com és el de la mort. El tema del dol no és fàcil de tractar amb èxit, i escriure una història equilibrada que en llegir-la resulti propera, reflexiva, senzilla, intensa, emotiva que no caigui en la sensibleria encara menys. I la Marta ho aconsegueix.

El camí de superació que ha de recórrer la protagonista és llarg i evidentment és dur, sobretot al principi: “Els dies passen iguals, incolors, inquisidors d’aquesta nova etapa que pesa d’una manera indefinida. Treballo molt, dormo poc, menjo menys i recordo massa. Tècnicament no hi puc fer res. He deixat de tenir el control sobre mi mateixa”. A més reconeix que no hi ha dreceres en aquest camí: “... no hi ha dreceres per evitar el dolor per la mort de qui vas estimar”. Per altra banda, ens assabentem que de petita ja va patir la pèrdua (la mort) de la seva mare i per això manté una relació especial, però un pèl distant afectuosament parlant, amb el seu pare (“Els tentacles de la mort són indiscrets, llargs, i s’escolen sense permís també dins les relacions fent-les fràgils i trencadisses). Per tant, ambdós comparteixen el mateix desconsol.

Altres personatges destacables que comentem són el veí, el Thomas, que l’ajuda quan ho necessita i a qui finalment deixarà el pis per marxar a un altre en una zona més del seu estil; la seva companya infermera que fa de contrapunt ja que, tot i ser una mica seca, és eixerida, vital, i l’ajuda donant-li suport i, fins i tot, compartint amb la Paula la seva rutina familiar; la seva millor amiga que duu una vida familiar (i amb fills) totalment oposada a la seva i que l’ha canviat de forma de ser. I finalment el Quim gràcies a qui descobreix que pot tornar a desitjar.

És sorprenent el contrast de la professió de la protagonista (treballa a l’UCI d’un hospital, o sigui, es dedica a tirar endavant noves vides) amb què quan de sobte la mort la colpeja inesperadament no sap com gestionar-la. En un primer moment sent ràbia en saber que el seu home l’enganyava amb una altra, però després l’envaeix la impotència per la seva mort, i fins i tot la culpabilitat ja que no li va donar temps de ser amb ell a l’hospital: “No vaig ser al seu costat per abraçar-lo, ni tampoc per perdonar-lo”.

Però el perdó arribarà també, amb el pas del temps. Serà necessari un any sencer perquè les ferides cicatritzin, perquè aconsegueixi perdonar el Mauro en tots els sentits i així la vida de la Paula deixi d’estar estancada: “...’les espècies que sobreviuen no són les més fortes ni les més intel·ligents, sinó aquelles que s’adapten més bé al canvi’. Canvia, Paula”.

I a poc a poc hi haurà més homes (“... en el futur hi ha més homes nous, callo també això altre que sé del cert, que l’alegria i el plaer tornaran mutilats com soldats d’aquesta guerra meva”.), i el desig tornarà, gràcies a un personatge que coneix per casualitat en un aeroport, el Quim: “...el més oposat a la mort és el desig”.

Per tot això, el missatge que ens queda en acabar de llegir-la és positiu, i el regust, dolç; és a dir, és una altra novel·la molt recomanable que ens ha encantat.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club