Cinc cèntims de la tertúlia...
LA DRECERA. Miquel Martín i Sierra
El protagonista i narrador de la novel·la és un nen d’un poble coster de l’Empordà. L’autor no ens dirà el nom del protagonista ni tampoc del poble on viu, segurament perquè podria tractar-se de la vida de qualsevol nen de l’època i de qualsevol poble de la zona. La història se situa a finals dels anys ’70 i principis dels ’80, un moment transformador de la societat catalana. De fet, el paisatge que hi trobem ja no existeix ni existirà mai més (com li passa a la bassa dels ànecs) encara que sigui l’element més important de la novel·la: és l’escenari del pas de la infantesa a l’adolescència del protagonista. I també d’aquí, del paisatge rural, sorgeix el títol; la drecera era el camí que el noi agafava per anar a l’escola i que un dia desapareix perquè una família nouvinguda es construeix allà una mansió.
El nen, a qui veiem créixer i fer-se un noi, viu amb els seus pares que fan de masovers en un xalet d’una família burgesa de Barcelona que passa principalment els estius al poble. A mida que passen els mesos, observem, a través de la mirada del protagonista, la vida dels senyors, els seus fills i el servei que els acompanya amunt i avall, també la diferència entre aquests dos mons (i les persones que els habiten), entre aquestes dues classes socials. Per altra banda, veurem com són els personatges que pertanyen a la classe social alta, els homes i les dones que amenacen l’entorn natural del poble a través d’un nou model urbanístic que és, en realitat, un nou model de vida.
Temes que van sortir a la conversa:
El tema de l’amistat és un dels principals de la novel·la. Veiem com el grup de nois de l’escola madura i van canviant les seves relacions segons els interessos que es van perfilant. Alguns d’ells seguiran estudiant en acabar l’escola, i altres es posaran a treballar de seguida; aquest fet també mostra les desigualtats socials, representades sobretot pels senyors i els masovers. De fet, fins i tot parlen diferent: els senyors de Barcelona parlen en castellà i els del poble, en català.
El nen-protagonista s’adona d’aquestes diferències i se les pren primer amb desconfiança, però més endavant amb enveja, fins i tot amb ràbia, una ràbia que desapareixerà en créixer, en madurar, i que es tornarà resignació: “Llavors em venia al cap allò que sempre deia el pare, els rics ens paguen perquè els servim, no pas perquè els entenguem”.
També el tema de l’amor és present: el primer amor i els efectes que provoca en el protagonista. I la decepció de no ser correspost per la noia, la Nelly, una de les criades filipines del servei dels senyors. La Nelly també simbolitza el despertar de la sexualitat: “... no parava de donar voltes i els llençols se m’arrapaven a la pell, i vaig començar a tocar-me i em va agradar molt. I mentre em tocava vaig començar a pensar en la Nelly i encara em va agradar més”. És així com va madurant el noi, adonant-se de les pèrdues (“Tenia la sensació que (...) m’ho anaven prenent tot sense que jo hi pogués fer res: en Pitu, la Nelly, el temps i la confiança dels pares, la bassa dels ànecs, la drecera del mas Bou...”), amb l’aparició d’algunes decepcions inevitables i amb uns canvis emocionals dels quals n’és conscient: “...em feia mandra i em tancava a l’habitació i em posava els auriculars ben alt per no saber res del que passava a fora. Era com si el món anés per una banda i jo per l’altra, i per molt que ho volgués no hi hagués manera de trobar-nos (...). El avis, que sempre m’ho tapaven tot, deien que allò era culpa del canvi que estava fent i per això corria una mica desorientat i de mala lluna”.
Un altre tema que comentem és el de les tradicions, moltes ja desaparegudes, representades aquí a través de la matança del porc, una gran festa de tot el poble, de la que en fa una descripció ben real i detallada: “El primer cop que vaig veure matar el porc em vaig marejar. La mare sempre explica que vaig quedar blanc com un glop de llet i que en Pitu em va fer seure, em va ventar amb una branqueta i em va donar un xarrup d’aigua del Carme. Només recordo aquell ganxo amb què li aguantaven el cap i els xiscles que feia el porc mentre li clavaven aquell ganivet tan gros i el doll de sang que li rajava pel coll i anava emplenant el tangí que aguantava el pare (...). Però no puc dir que tot allò no m’agradés, tothom s’ho prenia com una festa”.
En Pitu, un pagès de tota la vida, és un dels personatges essencials de la història i de la vida del noi perquè comparteix consells i coneixements de la vida amb ell. Però el Pitu també desapareix, com el mas, com els masovers o com la infantesa. La mort d’aquest personatge representa el final d’una època i ens va semblar un final totalment inesperat.
Al final també apareix el mar, que tantes vegades els acull en dies de festa. El mar com a remei, com ja deia la Karen Blixen, la cura per a tot és l’aigua salada: la suor, les llàgrimes o el mar. I en aquest relat ho podem comprovar: “Llavors, mentre els pares començaven a recollir, em tornava a banyar en un mar que ja era diferent: més fosc, més espès, com adormit. I no és pas que em volgués morir, però sempre pensava que, quan m’arribés l’hora, m’agradaria morir-me sota aquella aigua tan fosca i tan solitària i tan neta perquè pensava que no sentiria res de dolent, ni res em faria mal, no patiria gota, sinó que m’adormiria tranquil i content per sempre més”.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
