Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 25 de març...
La drecera, de Miquel Martín i Serra
Tertúlia
Abans d’iniciar aquest breu resum sobre el que es va debatre al llarg de la nostra trobada del Club de lectura Tardes literàries he cercat sinònims de l’adjectiu “apassionant”. I tot plegat perquè la primera idea que em venia al cap per comentar com havia avançat la tertúlia era utilitzar aquest mot, però l’he fet servir tantes vegades, en aquests resums de les nostres sessions, que em fa por que pugui perdre intensitat i significació. Amb tot, la veritat és aquesta: va ser apassionant.
Per començar, la novel·la va rebre una àmplia amalgama de valoracions durant la primera ronda d’opinions. Des de les clubaires que n’havien quedat seduïdes al cent per cent fins a les que l’havien llegit perquè era una lectura programada, passant per les que no acabaven de posicionar-se en cap dels dos extrems. El que sí vam acordar totes, de manera unànime, va ser que la novel·la mereix una clara i sincera lloança estilística.
En aquest sentit, en clau més tècnica, es va debatre sobre l’amenitat de la lectura i la seva agilitat; sobre el lèxic precís en la narració i l’ús de diferents formes dialectals que posen damunt la taula la riquesa de la nostra llengua; sobre els canvis de registre lingüístic en fer parlar els diversos personatges, adequant-los i convertint-los en coherents, per la seva descripció, però també per aquesta diferenciació a l’hora de parlar. En definitiva l’estil que pren l’autor, Miquel Martín, per mostrar-nos aquests anys que viu el protagonista, aquest període de creixement i autoconeixement, ens ha atrapat completament.
Més enllà d’aquest aspecte ens hem fixat en l’època en què té lloc la narració, i ens ha agradat en especial la manera com l’autor, amb una hàbil picada d’ullet, ens ho assenyala sense indicar amb exactitud la datació. I ho fa amb un recurs que hem valorat com a original i curiós: a través del futbol. Perquè efectivament, és a través d’un parell de comentaris, tot just, sobre uns fitxatges i uns jugadors, quan podem ubicar en quina època de la nostra història recent ens trobem: cap a finals dels setanta i principis del vuitanta.
Quant a la temàtica, algunes clubaires han ressaltat la manera com, a través d’una narració d’aparença senzilla, l’autor pot arribar a exposar matèries tan profundes com les que anem trobant en la novel·la a mesura que l’anem desgranant. Perquè a banda de focalitzar aquesta etapa de creixement per part del nen protagonista (que no té nom dins la narració), han assenyalat temes com el concepte de família, l’amistat, la corrupció, les diferències socials, la fidelitat, la sexualitat en època d’adolescència... Per contra, una altra part del grup del nostre club de lectura ha considerat que era una novel·la més que ens parlava de les pèrdues que es viuen en abandonar la infantesa, i ha remarcat que en aquest tipus d’obres gairebé sempre el personatge que viu aquest camí de creixement és un nen, i poques vegades una nena. Evidentment, podem trobar obres d’aquesta temàtica amb el personatge femení com a protagonista, però no és tan usual.
Hi ha hagut passatges que han merescut més especialment la nostra atenció, sigui per la seva bellesa (com seria el cas de la descripció de l’estanc d’ànecs que van a contemplar després de la pluja el nen protagonista i en Pitu), o bé per l’impacte que causa en el lector i també en el nen (com seria el cas del que li succeeix a Pitu). I al voltant de tots aquests detalls de la vida planera i del creixement personal del nen, el que va passant per davant nostre és el dibuix dels canvis que han sofert tants i tants paratges a causa del turisme (entenent, en aquest cas, un turisme mal gestionat).
També el títol i el seu significat han ocupat una part de la nostra trobada. A quina drecera es refereix l’autor? La que fa el nen quan va a l’escola? La que fa la família del nen els dies de festa per anar a la cala? O és un simbolisme que ens aboca a considerar la diversitat de camins per arribar a un mateix lloc? O potser és el camí de vida que fa el nen durant uns anys, els que ens ocupa la novel·la, i que el fan créixer? Al final hem conclòs que potser hi ha tantes dreceres, dins el llibre, com lectors.
Amb tot, també ha hagut algunes veus que s’han queixat d’un ús sistemàtic de tòpics: els barcelonins envaint les comarques gironines, un embaràs inesperat i silenciat, la condescendència per part dels senyors que, de retruc, implica la submissió per part dels masovers... Perquè un altre dels punt del nostre debat s’ha centrat, precisament, en la dicotomia que es pot establir, arran de la lectura d’aquesta novel·la, entre el món dels senyors i el dels masovers (un món que es pot extrapolar al dels habitants del pobles i els turistes, tot salvant les distancies). I és que aquesta visió que tenim a través del nen quan els senyors arriben al xalet es va modificant al llarg de la narració, passant de l’admiració per allò desconegut i ostentós al rebuig vers un univers buit.
I en aquest sentit, lligant amb el que acabo d’esmentar del canvi de perspectiva amb què el nen contempla el món dels senyors, ens ha agradat en especial el final de la novel·la. És un desenllaç que ens aboca a l’esperança, a la preservació dels petits espais, tant a nivell físic (la cala) com a nivell emocional (la privacitat).
L’autor
En aquest darrer camp es l’autor del recull d’articles literaris Proses reposades (2017), així com de diversos estudis i treballs sobre literatura, tot especialitzant-se en la figura de Joan Vinyoli. Al voltant d’aquest poeta Miquel Martín s’ha encarregat de l’estudi preliminar i de les propostes didàctiques d’una edició divulgativa de Vent d’aram (2015).
En ficció cal esmentar el recull de contes Hi ha amors que maten (1996), tot i que el gruix de la seva obra narrativa el trobem en el camp de la novel·lística: El riu encès (2017), que ens fa viatjar per la ciutat de Girona i pels pobles de la Vall de Camprodon a través d’uns personatges marcats per la pèrdua o l’absència dels éssers més estimats; Dictadors de butxaca (2007), guanyadora del Premi Maspons i Safont, on desenvolupa una sàtira al voltant dels individus que usen la seva quota de poder per humiliar, menysprear o aprofitar-se dels altres; Cabells de Medusa (2007), ambientada al segle XIX, quan els corallers de Begur s’embarcaven cap a terres llunyanes i exòtiques en expedicions plenes de risc i incertesa; L’estratègia de la gallina (2001), obra finalista del Premi Ramon Llull, un inquietant joc entre ficció i realitat; i La drecera (2020), novel·la que comentarem en el nostre club de lectura i que el 2021 va guanyar el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada a obra publicada (certamen promogut per l’Institut Ramon Muntaner).
Col·labora en diversos mitjans de comunicació i imparteix tallers d’escriptura.
L’obra
El nen, que en aquesta ficció narrativa no té nom, viu amb els pares en una casa a tocar del xalet i, de menut, sent una viva curiositat per tot el món diferent que intueix i contempla quan arriben els senyors, sigui durant l’estiu o al llarg dels caps de setmana. Però el món del nen és tot un altre. És el camí que fa amb la bicicleta per anar a l’escola. És en Pitu, el mosso del mas Bou, que el saluda sempre des de lluny quan el veu passar fent drecera. És el Llenas, el Torrent, i l’Escudero, els seus amics i/o companys. És l’atracció que sent per Nelly, una minyona filipina dels senyors. És la cala secreta que comparteix amb els pares els dies de festa.
Amb tots aquests ingredients, i d’altres que aniran sorgint al llarg de la lectura, la veu narradora, que l’autor col·loca molt hàbilment en el personatge del nen, anirà desenvolupant tot un seguit d’emocions i sentiments, de reflexions, d’alegries i desconsols... tots els fets i esdeveniments que viu el nen durant el temps que ens ocupa la novel·la, aproximadament tres anys, i que marcaran el seu caràcter, la seva evolució, i aquest pas que s’esmentava a l’inici des de la infantesa cap a l’adolescència.
Temes com la família, l’amor, l’amistat, la descoberta de la sexualitat, l’abús dels poderosos, són els que s’aniran desplegant per les pàgines del llibre tot oferint-nos una narració ambientada, suposadament, en algun indret de l’Empordà, i amb un to innocent, sense artificis, amb un lèxic precís i acurat que ens ofereix, de tant en tant, belles descripcions poètiques, i en d’altres ocasions un ús encertat de les nostres riques variants dialectals.
Altres dades
· Miquel Martín i Serra a la Viquipèdia
· La drecera al digital Núvol
· La drecera a blogs:
· Entrevista al Més324
· Miquel Martín i Serra al Catàleg Aladí
Sílvia Romero
(març 2022)
