dimecres, 22 de juny de 2022

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la darrera trobada...

PLUJA D’ESTELS. Laia Aguilar

A la trobada del mes de juny del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, l’última d’aquest curs, hem llegit i comentat Pluja d’estels de la Laia Aguilar. Amb aquesta novel·la tanquem la temàtica dels llaços, tema que hem vist de diverses formes: llaços amb el paisatge, amb les amistats, amb familiars, fins i tot amb el pas del temps.

Pluja d’estels (Editorial Destino, 2021) va rebre el Premi Josep Pla 2020 de novel·la. La Laia Aguilar (Barcelona el 1976) és llicenciada en Comunicació Audiovisual. Combina l’escriptura de llibres amb l’escriptura de guions. També col·labora al diari El Punt Avui fent articles sobre literatura i al diari Ara (Ara Criatures), on parla de temes relacionats amb el món del llibre infantil i juvenil. A més, és professora d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Durant els darrers anys ha publicat Wolfgang (extraordinari), que va guanyar el Premi Carlemany 2016 i el Premi Atrapallibres 2018, Wolfgang, el secret del pare (la continuació de la primera novel·la) i Juno, Premi Protagonista Jove 2020. Podeu trobar-la aquí:

(Twitter) @LaiaAguilar26
(Instagram) @laia.aguilar.75
Estem davant d’una novel·la coral que comença amb un grup d’amics que es reuneixen, cinc anys després d’un tràgic accident, en una casa al Cap de Creus per passar el cap de setmana. És un lloc idíl·lic de cara al mar, on contemplaran la pluja d’estels, com feien sempre abans. El Nis, el propietari de la casa i amfitrió, vol presentar als seus amic l’Olívia la seva nova companya. Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre. Cap d’ells s’imagina com acabarà la nit, una nit que els té reservada una darrera sorpresa. “No podia assegurar si era aquí perquè el Nis l’hi havia demanat o perquè ella mateixa s’hi havia deixat arrossegar. El cas és que havia vingut. Feia dues setmanes. Amb dues maletes i un futur incert, seguint els passos de l’home que l’havia seduïda. ‘Allà serem feliços, Olívia, estarem bé. Tu confia en mi’, li havia repetit el Nis a cau d’orella”.
L’autora explicava en una entrevista al Punt/ Avui: Volia fer una novel·la curta, intensa, emocional, que passés en un sol dia, ambientada en un espai natural potent i centrada en la psicologia de pocs personatges que han de resoldre un conflicte.
La Laia fa més comentaris sobre el llibre AQUÍ.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que comentem és que en començar la història sembla que l’autora estigui explicant-nos una trobada típica, banal i intranscendent entre amics, però de seguida la prosa t’atrapa i es transforma en una història de moltes capes, una història intensa, entretinguda amb un final inesperat.
Tots els personatges estan ben perfilats i a mida que els anem coneixent ens adonem que tots tenen carències, que les ferides que els han marcat no han cicatritzat, que tenen por a enfrontar-se a la realitat i que la Paula (ex-dona del Nis), l’única del grup que ho hi és, era qui els unia. Tots s’havien conegut a la Universitat i ara, al voltant dels 40, es plantegen temes i preguntes. Fins i tot l’Olívia, l’afegida, molt més jove que ells, comença a dubtar si aquell és el seu lloc: “Va sortir de la piscina i es va estirar damunt la superfície calenta de grava. Li agradava la sensació de connectar-se amb la terra com si tingués arrels que l’aferressin al món. ‘Quin món’, va pensar. La família era lluny, d’amistats n’hi quedaven poques, els pares eren morts, feia temps que es buscava i rebuscava en un món que ja no era el seu. ‘Quin és el teu món, Olívia?’”.
El pas de les hores, els canvis de temps (sol, pluja, tramuntana) i l’alcohol fan que es posi damunt la taula un tema que tots havien estat evitant durant anys. Tothom hi dirà la seva i es generaran enfrontaments, retrets i també veritats que fan mal i que, al cap i a la fi, precipiten el final de la trobada. No passaran junts el cap de setmana, tampoc no compartiran un cop més la pluja d’estels perquè el mateix dia que arriben acaben marxant abans que comencin a caure els estels, malgrat les ganes que tenien de tornar a compartir aquell moment tan especial: “La pluja d’estels era una de les nits més precioses i úniques de l’any. Era una festa a Portlligat amb els amics, les borratxeres de cada any fins tard, els vasos de gintònics brindant damunt dels caps, i era Bowie, i Police, i Rolling Stones, i Queen... I després música per desfasar-se quan tots anaven mig entonats (...) i la Mila dansant sobre el piano, i el Jon simulant solos invisibles de guitarra, i el Nis desafinant un acord rere l’altre, i la càmera de fotos disparant a l’escena de cada any. La que immortalitzaria el moment esperat. Tots somrient a la càmera amb ulls emboirats i dient: ‘Lluííísss’”.

Just abans del final, la teranyina que envolta aquest grup d’amics (els recels, les mentides), s’anirà desfent i assistirem a un final emocional, sorprenent (i necessari) fruit de l’amor i l’amistat autèntica.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club