Cinc cèntims de la darrera trobada ...
Semiidèntics, de Muriel Villanueva
Tertúlia de divendres 17 de juny de 2022
L’última sessió de curs del Club de lectura Tardes literàries ha estat... diferent i entranyable. La implementació de l’horari d’estiu ha fet que el dia que, per calendari i seguint la pauta habitual de les nostres trobades, havíem de reunir-nos, la biblioteca romangués tancada. I els canvis proposats no acabaven de quadrar. Per aquest motiu una de les clubaires, a qui agraïm la iniciativa, ha ofert casa seva, i val a dir que ens hem trobat en un ambient acollidor i quasi m’atreviria a dir que bucòlic. Una magnífica manera de tancar el curs.
Hem iniciat la xerrada tot recordant el problema amb què ens hem trobat des del mes de gener quant a la disponibilitat de títols, perquè en no funcionar el préstec interbibliotecari ha calgut modificar tota la programació prevista, amb el conseqüent treball que això pugui implicar. Una tasca que, a més, s’ha pogut dur a terme gràcies a la implicació de l’equip de la biblioteca, que ha fet mans i mànigues per aconseguir els llibres de lectura.
Passant ja a la novel·la que comentàvem a la trobada de juny, Semiidèntics, de Muriel Villanueva, el primer que em caldria assenyalar ha estat la consideració general, per part de les clubaires, d’estar tocant un tema de màxima actualitat i alhora força interessant.
Hem acordat que la lectura és àgil i dinàmica, i hem valorat que aquesta vivor es deu a la manera com l’autora dona veu a tots els personatges, amb una tècnica de contrapunt que convida a conèixer-los a tots i, alhora, a plantejar-te els motius de les seves accions. És, aquest, convé ressaltar-ho, un joc que ha causat molt bona impressió lectora.
En aquest sentit també s’ha comentat que l’autora, Muriel Villanueva, ha estat capaç de dotar cada personatge d’una veu pròpia. I en dir això ja no em refereixo només al fet que cadascun d’ells té la seva biografia o el seu caràcter, sinó que la manera de parlar, d’expressar-se, de comunicar-se, també és diferent i pròpia de cadascú d’ells. Potser el màxim referent seria el personatge de Rut, amb un estil narratiu sense comes, sense punts, que et permet entrar al màxim en el seu pensament, en el seu dinamisme. I si cal citar un altre exemple que també s’erigeix com a referent, seria el personatge d’Ari, amb un lèxic de vegades ofensiu, però tan propi i tan apropiat al seu caràcter.
Amb tot, quan ens hem plantejat qui, de tots els personatges, és el que ha provocat una més gran empatia, no hem acabat de treure l’aigua clara, perquè tots ells presenten llums i ombres, i per les unes o per les altres se’ns fan atractius o rebutjables, subjectivament parlant.
També cal assenyalar que en tot moment la tertúlia se’ns escapava de les mans. Esmento això en el sentit que ens allunyàvem de la novel·la per comentar tota la temàtica de la identitat sexual i palesar-ho en base a les notícies que avui en dia escoltem de manera habitual en diversos mitjans de comunicació. I aquesta sensació d’extrapolació, de sortir de la ficció per entrar en la nostra més propera realitat, ens ha fet pensar que la història que trobem a Semiidèntics està organitzada, precisament, per mostrar, per divulgar, per posar damunt la taula aquesta temàtica i fer-nos rumiar.
També cal dir que al llarg de la trobada, en fer referència al buit que senten els bessons, en fer referència a la singularitat d’Aran, i a tantes altres matèries que han anat sorgint a conversa, també han anat apareixent altres títols d’obres de ficció que en fan referència. Com seria el cas de la novel·la El conte número tretze, de Diane Setterfield (pel tema dels bessons), Middlesex, de Jeffrey Eugenides (per la identitat sexual), o Pluja d’estels, de Laia Aguilar (per la lactància induïda). Per citar-ne, només, alguns.
Hem dedicat també uns minuts a conversar sobre el final de la novel·la. En aquest punt ha hagut unanimitat quant a la consideració d’un desenllaç lògic i coherent, com si la història no ens pogués menar cap a d’altres solucions. Però per contra la part més onírica, malgrat que bella i ben descrita, no ha acabat de satisfer els gustos de les clubaires.
Sigui com sigui la sessió al voltant de Semiidèntics, de Muriel Villanueva, és una proposta vàlida per a clubs de lectura perquè tant per la tècnica literària com per la temàtica que tracta, desperta debat. I això és el que ens agrada de les nostres trobades.
Molt bon estiu! Ens retrobem al setembre.
L’autora
En el món de la creació literària es va formar a l’Escola d’Escriptura de Ateneu Barcelonès tot cursant diverses disciplines: Iniciació a la narrativa i Narrativa (amb Andreu Ayats), Novel·la I (amb Jaume Cabré), Novel·la II (amb Isidre Grau), Guió de Llargmetratge I (amb Esther Cases) i Bíblies de sèries de TV (amb Laia Aguilar i Isaac Palmiola). També va cursar Escritura y Meditación amb Isabel Cañell, i s’ha format en Constel·lacions Familiars amb Lena S. Rupa i Carme Tusset.
Ha treballat com a mestra de música, com a professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès (2006-2014), i en l’actualitat és professora d’escriptura i acompanyament literari alhora que col·labora en la revista digital Catorze i condueix els tallers d’escriptura creativa de la biblioteca de Sant Sadurní d’Anoia.
Ha publicat llibres de contes, narrativa infantil i juvenil, dietaris, relats breus, poemes i novel·la. En aquest darrer camp trobem, entre d’altres, títols com Mares, i si sortim de l'armari?: la història d'una família quasi feliç (2006); Jo toco i tu balles (Premi Montflorit de Novel·la, 2009); Baracoa (2010); La gatera (que, entre d’altres, ha rebut la Menció del jurat del Premi Documenta 2010, i el Premi Just Manuel Casero 2011); Motril 86 (2013); El parèntesi d'esquerre (2016); Rut Sense Hac (2018); París es Azul (2019); El ball de les estornelles (2020); Semiidèntics (2021).
Algunes de les obres esmentades han estat traduïdes al castellà, i el 2020 va rebre el Premi Llibreter per la novel·la juvenil Dunes.
L’obra
I és que la història que se’ns mostra a la novel·la gira entorn de dos germans bessons, l’Ari i l’Aran, però més concretament són bessons formats per aquesta possibilitat de fecundació de la sesquizigosi. El conflicte narratiu es troba en què Ari ignora l’existència d’Aran, i Aran ignora l’existència d’Ari. Això és així perquè van ser separats poc després de néixer, però malgrat desconèixer la mútua existència, ambdós són joves turmentats perquè senten, pregonament, una mancança. Un buit que no saben definir, però que hi és. I també ambdós trobaran en l’art la manera d’expressar aquesta buidor: l’Ari és cantant i l’Aran és ballarí.
Al voltant dels bessons tindrem altres personatges que ens ajudaran a comprendre la complexitat de la seva història: Miquel, el pare biològic; Blanca, que n’adoptarà un d’ells en néixer; Manuela, la mare biològica; i Rut, parella de Blanca i més tard companya de feina de Miquel.
La novel·la està estructurada en base a capítols més o menys curts, i en cadascun d’ells trobem, com a veu narradora, la d’un o altre personatge. De manera que tots ells ens parlaran amb un estil molt directe i en primera persona: una arquitectura molt ben treballada amb la qual el lector va dibuixant, gràcies a les diverses intervencions dels personatges, la història completa d’aquests bessons.
Altres dades:
• Web oficial de Muriel Villanueva
• Muriel Villanueva a la Viquipèdia
• Crítica de Semiidèntics al digital Núvol
• Entrevista a la revista Llegir.cat
• Una informació comentada a la tertúlia sobre la lactància induïda
• Muriel Villanueva al Catàleg Aladí
Sílvia Romerowww.silviaromeroolea.weebly.com
(juny 2022)
