Cinc cèntims de la passada tertúlia...
Km 123, d’Andrea Camilleri
(traducció: Pau Vidal)
* Tertúlia de divendres 27 de maig de 2022
La tertúlia de maig del Club de lectura Tardes literàries ha estat una de les trobades en què hem vist, de manera més clara, una certa separació de comentaris a l’hora de tractar aspectes tècnics de la novel·la o bé aspectes de contingut. I és que tothom ha lloat la tècnica narrativa utilitzada per Camilleri per escriure aquesta història, però per contra no tothom ha quedat atrapat per la intriga que es desprèn de la lectura.
De fet aquesta idea que acabo de plasmar seria el resum succint del nostre debat, però com sempre ocorre en tota tertúlia de club de lectura, a partir d’aquí cal fer algunes matisacions.
Per començar cal apuntar que l’inici de la lectura i, per tant, l’inici de la novel·la, ha creat certa confusió en alguns casos. Tot sigui dit: pocs. Amb tot, un cop han entrat en el joc que ens proposa l’autor, de seguida han avançat en la lectura, pàgina rere pàgina, amb increïble agilitat. En aquest sentit hem comentat que aquest dinamisme, entre d’altres motius, es deu a l’ús d’aquesta primera persona basada sempre en actes comunicatius breus que, a més i com és lògic, obvien la descripció.
Aquest joc d’actes comunicatius mitjançant el qual avança la narració ha estat qualificat, per una clubaire, com a rap (en termes musicals paraula que defineix un gènere de música rítmica i estilitzada que s’acompanya d’una lletra de frases breus i rimes constants); i una altra de les tertulianes ho ha comparat a un vodevil (gènere dramàtic amb arguments basats en situacions teatrals complicades i que presenten un to lleuger i humorístic).
Encara al voltant de la tècnica narrativa de Km 123, hem fet referència a les notes de premsa i informes policials que apareixen entremig d’aquests actes comunicatius dels diversos personatges, i sobre aquestes falques hem acordat que l’autor, sense perdre el to humorístic (de fet algunes notes de premsa són el clar exemple del que no ha de ser una nota de premsa), utilitza aquest recurs per passar-nos, a nosaltres els lectors, aquelles informacions objectives que, d’altra manera, no ens podria donar només fent parlar als personatges. I ho hem trobat molt interessant i encertat.
També s’ha remarcat el rerefons càustic de la història plantejada. Perquè Camilleri, com és habitual en les seves obres, no es queda només en la ironia, sinó que ben sovint fa ús de la mordacitat per exposar i presentar un dels aspectes que sempre va lligat a la seva narrativa: la denúncia.
En el cas de Km 123 aquesta denúncia la trobem quan ens mostra la corrupció de la societat en molts i diversos estaments; quan ens fa copsar la desídia policial i la ineptitud que mostren davant una tasca que hauria de ser molt rigorosa; quan ens presenta uns personatges moralment empobrits i moguts per la gelosia, la mentida i la infidelitat.
A l’hora de plantejar-nos la història de gènere negre que llegim en aquest llibre, arribem a la conclusió que potser, curiosament, és el menys important de la novel·la, i que són uns altres, els aspectes que capten la nostra atenció. Algunes clubaires han comentat que no consideren que sigui realment una novel·la que es pugui catalogar dins del gènere negre, unes altres l’han valorat com a novel·la divertida de gènere negre perquè per damunt de l’argument d’intriga preval l’element de diversió. I també hem valorat la intuïció a l’hora de saber quins són els personatges que es mouen rere els actes criminals que llegim a Km 123. El resultat ha estat, si fa no fa, meitat i meitat: una part del grup creia saber, abans d’arribar al final de la novel·la, qui són els culpables, i una altra part del grup no ho pressentia.
Sigui com sigui la lectura del llibre triat per al club d’aquest mes de maig ha resultat ser, en general, interessant, divertida, àgil, dinàmica i amena. A més, ha aportat a la tertúlia tot un seguit de comentaris al voltant dels orígens d’aquest gènere i la seva evolució. I en un moment de la sessió ens hem trobat parlant d’un gènere ben diferent: la ciència-ficció.
Potser no cal afegir-ho, però per si de cas ho faré: Km 123, d’Andrea Camilleri, és un llibre que aporta tertúlia. Interessant, doncs, per a un club de lectura.
* L’autor
En l’àmbit literari el 1978 publica la seva primera novel·la, El curs de les coses, la primera d'una sèrie de novel·les històriques ambientades a la Sicília del segle XIX. I el 1980, a Un fil de fum, ja apareix la ciutat imaginària de Vigata, on s’ubicaran les narracions que protagonitzarà més endavant el comissari Salvo Montalbano. De fet aquest personatge apareix el 1994, i el nom és un clar homenatge a l’escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. Serà amb Montalbano com a protagonista de la seva sèrie de novel·les policíaques quan Camilleri passarà a convertir-se en un dels escriptors de més èxit d’Itàlia. La primera novel·la de la saga Montalbano és La forma de l’aigua (1994) i el comissari acabarà interpretant el paper de protagonista en més d’una trentena de novel·les d’aquest autor.
Les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i han aconseguit el reconeixement de la crítica i dels lectors. El 2013 va guanyar el IX Premio Pepe Carvalho de Novel·la negra (dins les activitats del Festival BCNegra).
El 2019 va patir una aturada cardiorespiratòria a causa de la qual va morir un mes més tard. En aquells moments estava treballant en el muntatge Autodefensa de Caín, espectacle previst per a aquell estiu a les antigues Termes de Caracal·la.
* L’obra
La història s’inicia quan Ester intenta contactar amb el seu amant Giulio mitjançant diversos missatges de mòbil i no rep resposta. Ben aviat s’assabentarà que Giulio ha tingut un greu accident amb el cotxe i està ingressat, però no el pot anar a veure perquè Giuditta, la dona de Giulio, sempre és amb ell. A més, Giuditta ha descobert els missatges en el mòbil de Giulio, i per l’altra banda la policia no té clar que el que ha passat sigui un accident.
Aquest és el punt de partida de Km 123, una narració d’intriga que s’anirà embolicant amb la participació d’altres personatges que compliquen encara més les opcions de treure’n l’entrellat. Al llarg de la lectura anirem entrant en tot un seguit de temàtiques que ens enfronten a la part més fosca de l’ésser humà, com seria la mentida, la venjança, la gelosia... però també el gran tema de l’obra de Camilleri en general: la corrupció.
La novel·la manté la intriga i apareix esquitxada de notes d’humor, però els recursos literaris són el gran valor de la narració: pràcticament tota ella es desenvolupa en base a diàlegs. Cal tenir en compte la gran dedicació de Camilleri al món teatral i la seva experiència com a guionista. Així, tenim converses presencials i telefòniques, tenim correus electrònics i cartes, tenim missatges de mòbil... i també tenim notes de premsa i informes policials. Tot un seguit de dades que ens proporcionen la imatge del conjunt. Una tècnica arriscada de la qual Camilleri se’n surt amb èxit.
El llibre compta amb un interessant apèndix que, sota el títol Defensa d’un color, ens explica el motiu pel qual a Itàlia el color groc és el que distingeix les novel·les policíaques.
* Altres dades
• Andrea Camilleri a la Viquipèdia
• Crítica de Km 123 a el Periódico
• Crítica de Km 123 a Todo Literatura
• Camilleri parla de Km 123 (youtube, en italià)
• Obres de Camilleri al Catàleg Aladí (en català)
• Obres de Camilleri al Catàleg Aladí (en castellà)
Sílvia Romero
(maig 2022)
