Cinc cèntims de la trobada...
Tardor, Ali Smith
La setmana passada vam començar un nou curs al club de lectura ‘Dijous entre lletres’. Durant el propers mesos llegirem diferents llibres sota el tema “De premi”, és a dir, les lectures triades són obres que han rebut algun (o alguns) premi.
El primer títol ha sigut Tardor de l’Ali Smith, una història que ens ha donat molt de joc a l’hora de comentar-la i que ens ha obert molts punts de vista ben diferents.
Tardor (Raig Verd Editorial, 2019; traduït per Dolors Udina al català) de l’escocesa Ali Smith (Inverness, 1962) va rebre el Premi Llibreter 2020. L’Ali és una de les escriptores més importants i provocadores en llengua anglesa, i ha guanyat premis tan prestigiosos com el Costa Book Award, el Folio Prize, el Baileys o el Goldsmith. A més, ha resultat finalista quatre vegades del Man Booker Prize.
Sobre l’autora cal destacar que va ser reconeguda amb l'Orde de l'Imperi Britànic i que és membre de la Royal Society of Literature. Va treballar com a professora a la Universitat de Strathclyde fins que va emmalaltir de síndrome de fatiga crònica. Arran d'això, es va convertir en escriptora a temps complet. Actualment escriu per a The Guardian, The Scotsman, i el Times Literary Supplement.
Tardor és la primera novel·la del quartet estacional (en català publicat per Raig Verd: Hivern, 2020; Primavera, 2021 i Estiu, 2022) i no se centra en un sol tema sinó que navega entre de la realitat anglesa post-Brexit, l’amor de diferents tipus, les relacions familiars i l’art. Tanmateix, el més tema més rellevant és la reflexió sobre el pas del temps i sobre la impossible perdurabilitat de les coses. Es tracta d’una novel·la lluminosa que reinventa les formes clàssiques d’escriptura i de relacionar-se amb el nostre present a través de la literatura. El punt de partida és l’arribada de la tardor. L’Elisabet, la protagonista, és una professora universitària amb contracte precari que observa els canvis en el seu entorn després d’un estiu que ho ha capgirat tot al seu país. Els governs deceben, les opinions es polaritzen, el temps passa i les relacions de les persones que l’envolten es transformen, igual que ho fan les estacions. Ella ens explicarà la història del senyor Gluck, un antic veí ja centenari que es troba en una residència perquè, aparentment, és als darrers dies de la seva vida: “En Daniel Gluck mira la vida des de la mort i després torna a la mort. La tristor del món. Definitivament encara és al món”. L’Elisabet anirà recordant les converses que va mantenir amb ell, al llarg dels anys, sobre diversos temes: art, llibres, la narració d’històries inventades per a ells, sobre la veritat i la mentida… Entre tots dos es va creant un vincle estret i molt especial, tant que ella ens reconeix que allò que els unia era l’amor, un dels molts tipus d’amor que existeixen, el tipus d’amor que permet veure una persona tal i com és: sense filtres.
- Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem és que es no tracta d’una novel·la de lectura fàcil; es necessita molta atenció per a llegir-la. Per tant, costa entrar a la història, que de vegades és bastant filosòfica. Coincidim en què la primera part és més assequible que la segona, tot i que l’estructura dificulta la comprensió. L’estructura és molt original, té forma de collage, de palimpsest. Comentem que aquesta manera de narrar, amb força mencions i referències literàries a Shakespeare, Dickens, Huxley, Keats, entre d’altres, és deliberada ja que l’autora vol construir una obra igual que la de l’artista d’art pop que estudia la protagonista, la Pauline Boty, la qual recupera de l’oblit. Aquestes diferents capes de lectura i els salts temporals a l’hora de contar són molt interessants, però no fàcils de captar a la primera; a més, poden crear confusió. Segurament la novel·la està pensada perquè el lector ompli els buits i acabi de muntar la història, com un trencaclosques. Per això, també es comenta que l’estil pot resultar complicat o pedant o fins i tot previsible perquè les referències a pel·lícules i novel·les és massa evident. Potser és una obra que cal llegir més d’un cop perquè està clar que l’escriptura de l’Ali Smith demana la implicació emocional dels qui la llegim.
Tot i que el llenguatge és directe i concís, de vegades es torna poètic, sobretot en les descripcions: “A tot el país hi havia tristesa i alegria. A tot el país el que havia passat donava cops de fuet com si un cable elèctric s’hagués deixat anar d’una torre d’alta tensió per culpa d’una tempesta i fuetegés l’aire per sobre dels arbres, les teulades i el trànsit”.
Per altra banda, ha agradat la profunditat del llibre, la relació tan especial entre l’Elisabet i el Daniel que des de petita el coneix, exactament des que es va traslladar a viure amb la seva mare i el varen tenir de veí. Un dia, a l’escola li van demanar un treball sobre un veí, l’Elisabet nena li vol demanar a ell. Encara que la seva mare no ho veu bé i acaba inventant-se la redacció, a partir de llavors la protagonista i el Daniel es coneixeran i es faran inseparables. Ell li ensenya a mirar el món, a ser imaginativa, a no conformar-se i es converteix en un referent per a ella, en una influència decisiva en la seva vida: “... sempre has de llegir alguna cosa (…), encara que no estiguis llegint físicament. Si no, com llegirem el món?”.
La novel·la ha estat molt ben rebuda per la crítica d’arreu. Per acabar, alguns dels comentaris crítics que n’han fet:
“Una novel·la sobre la finitud, sobre com la vida és fugaç, extraordinària i improbable […]. Smith revela els anhels enterrats dels seus personatges: la seva agonia, el seu afany esperançador, la seva por a la mort”.
Joanna Kavenna, The Guardian
“La veu d’Ali Smith, tan sàvia i alegre, és l’antídot perfecte en temps difícils: crua i amarga davant de la injustícia, però sempre viva per a l’esperança”.
New Statesman
“Bella, subtil… Plena d’humanitat i inclinant-se, malgrat tot, a l’esperança”.
The New York Times Book Review
“Maliciosa, però elegant; enfadada però reconfortant. Espero que segueixi així”.
Melissa Katsoulis, The Times
“Experimental, temàticament complexa, associativa, malabarista, impulsada per una curiositat enutjada i enèrgica”.
The Guardian
“Escriptura transcendental sobre l’art, la mort i totes les dimensions de l’amor. No es tracta tant de llegir entre línies com de quedar-se cegat per la llum que hi ha entre línies, de la millor manera”.
Deborah Levy
“Ali Smith té una ment meravellosa. La Tardor es porta de manera insuportable en el seu lúdic, estrany i emotiu sentit del que significa estar viu en temps de foscor”.
The New York Times
Raquel Casas AgustíConductora del Club
