dimecres, 29 de març del 2023

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes...

NO SOC AQUÍ. Anna Ballbona

Aquest mes de març, al club de lectura ‘Dijous entre lletres’ hem llegit i comentat la novel·la No soc aquí (Editorial Anagrama, 2020) de l’Anna Ballbona, obra guanyadora del 5è Premi Anagrama de Novel·la.

La Mila, la narradora, va néixer a finals dels anys setanta en un barri encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. És filla d’aquells pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge. Són una família que mai no anaven de vacances ni a sopar a fora, però portaven la Mila a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do (“Un do és una cosa bona. N’hi ha de moltes menes. El que cal és anar-lo regant”) i que se li aniria manifestant amb el temps. Quan la Mila espera una criatura, intenta escatir els motius de l’estranyesa que l’ha acompanyat des de sempre, un ser-hi o no ser-hi, una certa perplexitat cap als propis orígens. Enfilant records i paraules, apama els límits i la força d’aquell món heretat, rememora els seus assajos d’obertura a Barcelona i a París i es pregunta què ha perviscut de tot allò en ella i què transmetrà a la seva filla.

La novel·la ens porta per diferents moments de la vida de la protagonista, des de la seva infantesa fins a l’edat adulta, mentre busca les respostes que necessita per comprendre’s. L’autora ens convida, amb aquesta història, a reflexionar sobre el significat de la identitat i sobre la relació que tenim amb els altres.

Amb una prosa clara i un sentit de l’humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una novel·la de frontera: l’autoretrat d’una dona que troba la seva veu –potser aquell do que li havien dit que desenvoluparia– i el seu lloc al món en el moment que decideix posar-se a parlar.

Temes que van sortir a la conversa:

No soc aquí és una novel·la que ens transporta a través de les vivències i els records de la protagonista, una dona que busca trobar el seu lloc en el món i construir la seva identitat. Això es veu molt bé a la primera part, la que més ens ha agradat pel ritme, la manera com s’expressa i l’originalitat del que s’explica: “Som el tràfec compartit, el món que només nosaltres ens sabem i tot sovint només nosaltres podem entendre”. Un cop la narradora és adolescent, la història es torna repetitiva perquè cada descripció va acompanyada d’una petita reflexió i només hi ha records i més records. Per altra banda, el que més valorem és que l’acció se situa en un lloc diferent dels habituals en narrativa: la infantesa de la Mila transcorre en un polígon sense personalitat dels afores de Barcelona; que la seva família fa nombroses visites a un xaman, “l’Home d’Allà Dalt”; que descriu i contrasta la vida de la pagesia, una vida gens idíl·lica, amb la de la ciutat.

En general, ha agradat la descripció del món rural perquè és una realitat dura i així la mostra. També les anècdotes divertides, com la de la cama ortopèdica de l’avi: “Quan obria de bat a bat la porta de casa els avis, topava amb la cama ortopèdica, de la qual penjaven unes corretges per subjectar-la al monyó, tot embalat amb plàstic transparent i mig cobert de pols”.

També comentem el tema del do que li anuncia el xaman. Sembla que no en desenvolupa cap d’especial o que és precisament la capacitat de rememorar, analitzar i d’escriure el que li havia anunciat com a quelcom d’especial: “Potser per això tinc necessitat de posar en ordre totes aquestes escenes. És com si apilant aquestes ratlles, una darrere l’altra, posés una mica a ratlla el meu univers, les estranyeses i originalitats que m’han burxat i m’han dut fins aquí”. Aquest fragment serviria, també, com a síntesi de la novel·la.

Tot i que a alguns els ha semblat una novel·la plana, d’estructura bàsica i interès limitat, No soc aquí, a més del premi Anagrama, ha rebut crítiques positives per part de la crítica i del públic. És una història que ens recorda la importància de la identitat i la memòria en la construcció de la nostra pròpia vida. Però, pel que fa al final, potser ens esperàvem algun cop d’efecte, alguna cosa més original o alguna sorpresa. Només ens deixa obert el dubte de la paternitat de la seva filla perquè, al cap i a la fi, no és una qüestió tan important.

Per últim, podeu escoltar l’autora comentant breument la novel·la en aquesta entrevista

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club