Tertúlia de divendres 21 d’abril de 2023
Què és millor? Que tots els membres d’un club de lectura facin una valoració positiva de l’obra a comentar, o bé que hagi diversitat d’opinions quant a la valoració general? I plantejo aquesta qüestió no tant per trobar una resposta convincent i plausible, sinó per fer, de nou, un cant, una lloança a aquestes trobades al voltant d’una lectura compartida. Perquè durant la ronda d’opinions inicial al voltant de Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, ja hem detectat la diversitat de criteris pel que fa a la primera aproximació a la recepció de la lectura per part de les clubaires. I això, precisament, és el que ha propiciat un debat ric, intens, viu...
Un primer element a considerar ha estat la dificultat d’algunes lectores per entrar en la història que se’ns planteja. Algunes han tingut la sensació que no acabaven de trobar el nucli argumental a causa de la profusió de personatges, d’altres vivien certa sensació de pèrdua i que navegaven d’un tema a un altre, i per contra d’altres han aplaudit la tècnica emprada per l’autor. Però malgrat aquesta situació, i fora d’un parell de clubaires, totes han continuat amb la lectura perquè aquesta, i el que ara comentaré ha estat una opinió unànime, és àgil, amb bon ritme, amb un bon estil d’escriptura.
Hem valorat la vitalitat del personatge protagonista, Ludovica. De nou algunes veus han considerat que la seva força es diluïa entremig de la resta de relats dels altres personatges, però la majoria han opinat que és un personatge potent. De fet s’ha destacat i ens ha cridat l’atenció la seva fragilitat, vulnerabilitat, la seva manera de parlar de l’Accident i fer-hi referència quan encara no sabem a què al·ludeix, mentre que alhora s’enlaira com una dona forta i sensible.
Al costat d’ella, de tota la resta de personatges que van entrant i sortint al llarg de les pàgines de la novel·la, ha hagut dos que ens han atret en especial. Un d’ells ha estat el petit Sabalu, el nen que apareix a la vida de Ludovica de manera atzarosa quan aquesta més ho necessita. Un altre ha estat l’oficial de policia Monte, per tot el que implica el seu càrrec i, per contra, per la història que arrossega rere seu i que ens el fa mirar amb uns ulls més apreciatius. I potser també el Reietó, l’emblema de l’home que sempre és capaç de tornar-se a construir.
He esmentat, ara fa un moment, el terme “atzar”. I és que aquesta novel·la, tal com també s’ha comentat, és una magnífica recreació de com l’atzar, la coincidència, la casualitat... que cadascú l’anomeni com s’hi trobi més còmode... Com deia, aquesta novel·la és una magnífica recreació del rol de l’atzar en les nostres vides, un molt bon treball literari tot utilitzant aquesta matèria com a recurs i nexe.
També hem destacat la poesia que destil·la en molts passatges: quan descriu algun espai, quan Ludovica ens exposa algun pensament, quan algun dels personatges reflexiona, i fins i tot en la redacció dels títols dels capítols que conformen la novel·la. I al costat d’aquest to poètic tenim l’ús de la metàfora, en alguns casos, i dels simbolismes, en altres. I en aquest sentit podem remarcar els canvis que veiem succeir-se en l’Edifici dels Envejats, o les al·lusions a la màgia negra o altres rituals, o fins i tot a l’antena que gira la mirada cap a una o altra banda, en funció d’allò que Ludovica ens explica.
De fet, i així ho hem manifestat, l’oblit és la gran metàfora que trobem en aquesta novel·la. Perquè el títol no és pas gratuït: Teoria general de l’oblit. I és la mateixa Ludovica qui s’oblida d’ella mateixa i, de retruc, s’oblida de viure. Però també hi ha l’oblit dels altres vers ella, ja que durant anys i anys ningú no la troba a faltar. I l’oblit en què viu la societat...
Un altre aspecte que hem comentat ha estat la informació que se’ns passa al voltant de la història d’Angola en l’època en què tenen lloc els esdeveniments de la novel·la. Però en aquest cas el que hem constatat és que aquestes dades ens venen donades per les accions i les mateixes peripècies que viuen els diversos personatges. És a través d’ells, de tot el que els passa i de tot el que pateixen o gaudeixen, que nosaltres, com a lectors, som conscients de tots els canvis que s’estan produint en aquell entramat social.
El cert és que tots aquest temes que fins ara he estat apuntant només són un bri, un esquitx de la tertúlia que hem compartit, ben rica i interessant i que ens ha dut a referir-nos a altres obres treballades en el nostre club de lectura, a recordar, per associació d’idees, alguna pel·lícula que pot fer referència a algun aspecte dels que es tracten a Teoria general de l’oblit... I tot això és impossible de plasmar en aquest breu comentari.
Potser només afegiré, ara fent referència als diversos personatges que hi intervenen i la seva relació amb la realitat social i política del país, que hem considerat la novel·la com una mostra de la manera com la guerra pot incidir en les persones. I aquest exercici, aquest tractament dels personatges sota aquest prisma, ens ha semblat altament interessant.
Com deia a l’inici, la valoració inicial i general de la lectura no ha estat unànime, però la tertúlia que ens ha regalat la trobada del club de lectura ha estat ben enriquidora.
L’autor
El seu primer treball com a escriptor és el recull de contes D. Nicolau Água-Rosada e outras estórias verdadeiras e inverosímeis (1990); l’any següent publicarà el poemari Coração dos bosques; i a aquests dos títols els seguirà la novel·la curta A feira dos assombrados (1992).
Més endavant i vivint a cavall entre Lisboa i Luanda publicarà les novel·les Estación de lluvias (1996) i l’obra amb què va guanyar el Gran Premi de Literatura RTP 1997, Nació criolla: la correspondència secreta de Fadrique Mendes, una interessant i curiosa novel·la epistolar amb la qual l’autor revisita el segle XIX, concretament ubicant la història entre 1868 i 1888, una època marcada per canvis profunds que van conduir, entre d’altres fets, a la prohibició del comerç d’esclaus cap a Amèrica.
Amb posterioritat a aquesta obra, que li va obrir les portes al reconeixement del món editorial, ha publicat novel·la, narrativa breu, i teatre. Molts dels seus títols han estat traduïts a diverses llengües. En català, per exemple, podem trobar l’esmentada Nació criolla; també la novel·la que comentarem en el nostre club de lectura, Teoria general de l’oblit (obra que va resultar finalista del Man Booker International el 2016 i guanyadora del International Dublin Literary Award el 2017), i més recentment La societat dels somiadors involuntaris. Actualment l’autor és considerat un dels escriptors africans més originals de les últimes dècades i una de les veus més importants de la literatura portuguesa.
L’obra
La novel·la té els seus fonaments en l’existència real de Ludovica Fernandes, tot i que l’autor, José Eduardo Agualusa, ens deixa ben clar ja des d’un inici que només és el punt d’inspiració i que la història de ficció recreada és, justament, ficció. I cronològicament ens trobem ubicats en l’època en què Portugal, com a conseqüència de la Revolució dels Clavells, va posar fi al control de les colònies africanes. Entre elles Angola.
En les primeres pàgines coneixerem una Ludovica ja adulta que viu amb la germana, Odete, amb el cunyat, Orlando, i amb el gos Fantasma. A causa dels enfrontaments que tenen lloc a la ciutat Odete vol fugir, però Orlando considera que encara no és el moment. Un dia, però, el matrimoni assistirà a una festa i Ludovica els esperarà a casa. En va.
A partir d’aquest moment la història ens ofereix un ampli, interessant i de vegades fins i tot còmic ventall de personatges: Jeremias Carrasco, Madalena, Arnaldo Cruz (conegut com el Reietó), Bienvenue Ambrosio Fortunato (conegut com Papy Bolingô), Monte, Sabalu... i tants d’altres. Tots ells ens explicaran la seva història, i aquesta s’anirà teixint al voltant de Ludovica.
Teoria general de l’oblit és una novel·la creada en base a petites històries. Algunes d’elles ens interpel·len, d’altres ens fan somriure, o potser també provocaran rebuig, tristor o alegria. Cada lector farà la seva tria de personatges i històries, però el conjunt és un ampli mosaic d’allò que anomenem el comportament humà.
Altres dades:
• José Eduardo Agualusa a la Viquipèdia
• Teoria general de l’oblit a Llegir.cat
• Teoria general de l’oblit a ElNacional.cat
• Entrevista (vídeo) a José Eduardo Agualusa a Més324
• Traduir José Eduardo Agualusa, per Pere Comellas
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.weebly.com
(abril 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada