LA MEMÒRIA DE L’AIGUA. Montse Barderi
Al mes d’abril, al club de lectura ‘Dijous entre lletres’ hem continuat amb novel·les de premi llegint i comentant La memòria de l’aigua (Editorial Columna, 2019) obra guanyadora del Premi Prudenci Bertrana de Novel·la de l’any 2019.
La Montse Barderi és escriptora i filòsofa i les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües. Col·labora a la secció Tribuna d’El Punt Avui, entre d’altres feines.
En aquesta novel·la, la Montse ens explica i explora la vida de tres dones catalanes d’una mateixa família: la Clemència (rossa com un fill d’or, nascuda a Bellparatge a finals del segle XIX), la Rosalia (viurà tot el procés d’industrialització) i la Núria (lluitarà per tenir formació, llibertat sexual i l’amor que no van tenir mai ni la seva mare ni la seva àvia), que pertanyen a tres generacions diferents.
La misèria, el maltractament, la incomunicació i la discriminació marquen les vides d’aquestes dones a la Catalunya més pobra.
A través del diferents punts de vista de les tres protagonistes, tindrem una visió completa de les seves vides, secrets, i sobretot de les seves lluites personals. Les dones també reflexionaran sobre el destí (“Cadascú té el seu destí, Clemència”; “... m’espera el meu destí”), la seva identitat, el seu lloc al món i la seva relació amb l’entorn. A més, destaca el tema de la supervivència i el de la memòria, és a dir, de com les experiències del passat poden afectar el present i el futur.
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem és que és una història irregular escrita de forma fluida i poètica. L’autora se centra en explicar-nos el paper de la dona en cada època, per això hi ha parts que resulten més interessants que d’altres. La 1ª part, per exemple, és segurament la que més atrapa els lectors, la història de la Clemència, la 1ª generació, tot i que sovint la vida que li toca viure té unes condicions molt dures i és força melodramàtica: “Com retenir l’aigua a les mans, com aguantar la sorra sense que s’escapi dels dits, com mantenir-se despert sense que la son et venci i tot el món desaparegui?”. És una història de superació evident o previsible, però interessant.
En canvi, la vida de la Núria (neta de la Clemència), la darrera generació, potser és massa llarga en el resultat final de l’obra; és massa detallada en comparació a les altres dues. Hi ha molta descripció de la seva filosofia vital. A més, aquest personatge li dona moltes voltes a la relació amb l’Íngrid per mostrar els dubtes i les anades i vingudes. Tanmateix, el personatge de la Núria serveix també per mostrar l’evolució de la societat.
Totes tres protagonistes són personatges complexos i ben desenvolupats. Totes estan marcades per la solitud i la ràbia pel que els hi ha tocat viure. Totes són dones de classe baixa, obreres, i aquests testimonis no són gaire habituals en la literatura catalana.
També comentem el final, segurament el millor de tota la novel·la, quan la Rosalia confessa el que li va passar realment el seu pare: “Vaig estar a punt moltes vegades de no fer-ho, de no continuar, però cada cop que m’imaginava la meva mare desorientada i plena de polls vagant pel riu, seguia posant-li arsènic al cafè, a poc a poc, lentament”.
Per altra banda, l’alternança de moments durs, com ara la visita a l’escorxador, amb d’altres lleugers, fa que la narració no sigui monòtona. La vida és un camí de pèrdues i de coses que es troben sense voler.
En resum, La memòria de l’aigua és una novel·la èpica i colpidora que és, alhora, el relat ocult de moltes dones. Una memòria que no s’ha d’oblidar mai. I és una novel·la emotiva, plena de moments íntims i de connexió emocional amb les dones, amb una bona descripció dels personatges els quals ens mostren la importància de la família i de la relació entre generacions.
Per últim, podeu escoltar l’autora comentant la novel·la en 1 minut en aquesta entrevista
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
