Cinc cèntims de la tertúlia...
TERRES MORTES. Núria Bendicho
Hem començat un nou curs del club de lectura ‘Dijous entre lletres’. Enguany el fil conductor de les obres és “A 200”, i no fa referència a la velocitat literària sinó que els llibres tindran una extensió de no més de 200 pàgines. Hi ha històries potents que no necessiten més extensió.
A la primera trobada hem llegit i comentat Terres mortes (Editorial Anagrama, 2021) de la Núria Bendicho Giró.
Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) és llicenciada en Filosofia. En bona part autodidacta, s’ha passat la joventut viatjant i llegint en biblioteques. Terres mortes és la seva primera novel·la. La va presentar al premi Anagrama de novel·la (que no va guanyar), i el jurat va recomanar-ne la publicació. Posteriorment va ser nominada com a finalista del XXII Premi Llibreter de Literatura catalana i també va ser nominada al Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Aquesta obra ha estat descrita com un drama rural extrem amb evidents influències de Mercè Rodoreda, William Faulkner o Víctor Català. Pel que fa al títol, hi ha una clara referència a Terra baixa d’Àngel Guimerà.
La novel·la és un relat polifònic (el narrador és un personatge diferent per a cada capítol) que des¬plega un univers atàvic: una mare que surt d’un infern per crear-ne un altre; un pare a qui ja po¬ques coses importen; el fill gran sorrut i rude que tothom tem; els del mig que malden per trobar el seu lloc encara que sigui lluny; la noia enca¬denada a casa per un embaràs no desitjat i el nen, lluminós i salvatge. Sobre tots ells pesa un origen feréstec, dues morts i un secret. I malgrat tot, en els seus testimonis despunta el brot d’una bondat resistent que prova de sobreviure a la vi¬lesa que tot ho empelta.
Temes que van sortir a la conversa:
La novel·la comença amb la mort violenta d’en Joan (per un tret per l’esquena en un ca¬salot aïllat on només hi viu la família). Aquesta mort descabdella la història d’una nissaga maleïda. Qui haurà sigut capaç de matar-lo? El Joan era l’únic que ho tenia tot.
El primer que comentem és que es tracta d’una història fosca, plena de violència, com per exemple el moment quan proposen serrar les cames al fill mort per tal d’encabir-lo dins la caixa. És per aquesta cruesa que no ha agradat a tothom, ha semblat una narració molt ben escrita, amb un domini espectacular de la llengua, amb un vocabulari riquíssim i amb paraules de l’àmbit rural que ja no s’utilitzen (aquest aspecte sorprèn en una escriptora tan jove; és evident que ha llegit moltíssim), però massa dura. No es tracta d’una novel·la per a qualsevol lector.
Un altre aspecte que comentem és el punt de vista. Anem descobrint els fets a poc a poc i, en última instància, qui va matar el Joan. I ho sabem a través de la narració dels fets de cadascun dels personatges. No hi ha un únic narrador: coneixem els fets a mida que ells ens els narren. A cada capítol trobem, una veu diferent que ens ho explica: el nen, el Joan, el Pere, la Dolors, la mare... I no serà fins al final que no descobrirem qui va acabar amb la vida del Joan. Aquesta manera d’anar dosificant la informació fa que ens enganxem a la història, comentem.
El que més ha agradat de la lectura és la cronologia, com estan ordenats els fets, la caracterització i personalitat de tots els personatges, les descripcions, el retrat de l’època, i no sospitar qui era l’assassí fins que no ens ho desvetlla l’autora. Tanmateix, no seria aquesta una lectura que haurien triat per iniciativa pròpia; no l’haurien llegit si no hagués estat un títol del club. Estic segura que no l’oblidaran.
Sobre l’obra, també s’ha dit:
“Amb mestria sorprenent en l’òpera prima d'una autodidacta, Núria Bendicho ens serveix cru, adobat amb la dosi justa de compassió com a únic consol, un món familiar travessat per dolors atàvics, tan aspres i salvatges com les terres que habita” (Imma Monsó).
“A través d’una història familiar feta de dolor i violència, Terres mortes ens descobreix una veu nova, que fixa amb força un món rural fet de secrets, abandó i misèria. Tots els personatges, però especialment les dones, es vinclen sota el pes asfixiant de les convencions —i quan no es vinclen, es trenquen—. Núria Bendicho escriu amb la rara saviesa de qui es reconeix en una tradició i la celebra amb naturalitat: en el seu cas, la que uneix Víctor Català i William Faulkner, i narra el conflicte dels homes amb la terra que els ha vist néixer” (Jordi Puntí).
Per últim, podeu mirar aquesta entrevista a l’autora on parla de la novel·la.
Conductora del Club
