Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia de gener...

El silenci dels arbres. Eduard Márquez

A la primera trobada de 2024 del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, la de gener, hem llegit i comentat la novel·la El silenci del arbres (Empúries, 2003- Labutxaca, 2008- L’altra Editorial 2022 ) de l’escriptor barceloní Eduard Márquez, obra finalista del Premi Llibreter 2004.

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és autor de llibres de poesia (La travesía inecesaria i Antes de la nieve), de narracions per a nens (Hoax, La maledicció del cavaller Nomormai, Els somnis de l’Aurèlia, L’Aurèlia i el robaombres, Les granotes de la Rita, L’Oriol i el ratolí Pérez, L’Andreu i el mirall de les ganyotes, Una mala idea i els sis episodis de «Les increïbles i superheroiques aventures de la XXL»), de reculls de contes (Zugzwang, L’eloqüència del franctirador i Vint-i-nou contes menys) i de novel·les (Cinc nits de febrer, La decisió de Brandes ─Premi Octavi Pellissa 2005, Premi de la Crítica Catalana 2006 i Premi Qwerty 2007─ i L’últim dia abans de demà ─finalista del Premi Crexells 2012). Els seus llibres han estat traduïts a l’alemany, anglès, castellà, francès, italià, portuguès i turc.

Podeu llegit més sobre l’autor i les seves obres AQUÍ.

La història comença quan el violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat europea assetjada per fer un concert i recuperar l’amor de l’Amela Jensen. Allí, a més a més, gràcies a l’Ernest Bolsi, que, desafiant les bombes, fa de guia al museu de música buit, trobarà explicacions i respostes que li serviran per acceptar el seu passat i entendre la misteriosa desaparició de la seva mare, també violinista. Les històries entrellaçades d’aquests tres personatges alternen amb les cartes que els visitants del museu escriuen als familiars i amics per posar-los al corrent de la seva situació. Com si es tractés del cor d’una tragèdia, les seves veus plasmen les emocions i la capacitat de supervivència i de lluita dels qui han d’enfrontar-se a la mort amb l’única arma que els queda: la voluntat de viure.

- Temes que van sortir a la conversa:

El primer que comentem és que, encara que la guerra colpeja els personatges, la novel·la ens explica una història de superació. Els personatges no tenen res però expliquen la situació extrema que estan vivint sempre en positiu, sempre subratllant “la fermesa de la vida entre la destrucció”, “la vida arrecerant la mort”, i  a més té un final rodó.

També assenyalen que al començament ha costat enganxar-se a la història perquè l’ambientació és freda. Gràcies al final tan ben resolt, la sensació global és bona. Segurament l’estructura, els salts temporals i les cartes que van apareixent fan que costi seguir el fil, dificulta la lectura fins que t’acostumes a l’estil particular de la novel·la.

Els aspectes que més han agradat són les cartes de les persones que estan atrapades a la ciutat per la guerra i no la poden abandonar. Aquestes històries que escriuen a les cartes augmenten els dramatisme dels fets descrivint tot el que vivien, com ara la gana, les carències, els sentiments, i no són exagerades ni furguen en les ferides, malgrat la situació. També destaca el paper essencial de la música que pot servir per evadir-se de la realitat, per evocar temps passats, per recuperar records... (“Si no es comparteix, la música perd una part del seu sentit”; “Més enllà de servir-nos a nosaltres, tan sols existeix plenament quan ressona en els oients, quan els emociona o els pertorba, quan els fa viure uns instant irrepetible”).

Tots els personatges estan molt ben construïts i també molt ben descrit el caràcter dels artistes, per exemple, el protagonista, l’Andreas que carrega una motxilla molt grossa i “viu amb la dèria de protegir-se dels sentiments i de les emocions per no perdre el control de la seva vida”, però al final canvia; l’Amela, “posseïda per una tristesa que se’m menja a poc a poc”; el pare de l’Andreas “un home corcat pel ressentiment”; la Sophie, la mare, un personatge potent que afirma que “només així, fusionant la música amb l’ànima de cada lloc, puc arribar al centre de mi mateixa”. Ens ha agradat la Sophie busca i viatja a llocs especials (deserts, glaciars) per tocar, per fer sonar el violí de la manera més especial i perfecta; l’Ernest Bolsi perquè és l’anima de la ciutat i aconsegueix muntar un concert multitudinari enmig de les bombes.

Pel que fa a les escenes, ha agradat molt el moment del desert, quan la Sophie té l’accident que acaba amb la seva vida i uns aborígens la troben i la vetllen. És un moment màgic, bonic i especial: “Algú va explicar-me que els aborígens tenen el costum de relatar històries als moribunds per entretenir la mort i ajornar la fugida de l’ànima”.

Per tot això, El silenci dels arbres és una novel·la molt recomanable.

Com a resum de la novel·la, podríem posar una de les frases que hi trobem i que fa referència al títol: “l’escalfor que van nodrir els arbres dels quals ha sortit el violí (...). Torna’ls la vida que t’han regalat”.

Si us ve de gust fer tastet de l’obra, es pot llegir el primer capítol AQUÍ.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club