Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat mes de març...

La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, versió en novel·la gràfica de Claudio Stassi 

Arriba el moment de comentar, a Tardes Literàries, la coneguda novel·la d’Eduardo Mendoza La ciudad de los prodigios, però en una versió que cap de les clubaires –ni jo mateixa- no havia llegit mai, ni coneixíem: la novel·la gràfica de Claudio Stassi. En Josep Benabarre, el nostre company bibliotecari, ha aconseguit que ens visités l’il·lustrador, Claudio Stassi, un home atent i simpàtic, molt entusiasta, un autèntic autor que farà que l’estona de la tertúlia passi volant. 

Aprofitant la seva presència i simpatia, decidim que en lloc de la roda habitual de torns de comentari sigui ell qui vagi responent a les preguntes i suggerències que les clubaires vagin proposant a mida que avança la tertúlia, i cal dir que tothom correspon excel·lentment a la proposta. Claudio, després de la introducció d’en Josep, explica la diferència entre el còmic infantil o juvenil al qual estem habituades –Astèrix, Tintín, personatges del TBO- i la il·lustració gràfica per a adults d’una novel·la de pes, com pot ser  La ciudad de los prodigios, una obra que el propi Mendoza li va explicar que se li havia resistit un temps –va trigar 7 anys a acabar-la i la va reescriure 3 vegades- fins a la forma actual.

Segons l’encàrrec de l’Editorial Planeta, Claudio Stassi va treballar en estret contacte amb Mendoza, de qui destaca la sensibilitat i l’humor, a part del gust per les sèries de Netflix, en particular pels Peaky Blinders –en Tommy Shelby, de l’oscaritzat Cillian Murphy- que han servit d’inspiració per a la versió gràfica de l’Onofre Bouvila i companyia. Claudio respon a totes i cadascuna de les apassionades i reflexives preguntes de les components del nostre club, des de si un assassí pot ser noble, tot i ser un assassí –doncs sí, és clar, assegura sense cap dubte- fins a com era el seu barri natal de Brancaccio, a Palermo,  Sicília –no gaire recomanable, ens confessa- , per parlar també del seu enamorament per Barcelona, on viu des de fa quinze anys, casat i emmainadat, i fins i tot ens parla del seu mètode de creació de les il·lustracions per a una obra com aquesta –moltes coses se li acudeixen mentre neda a la piscina, va deixant que li flueixin imatges que després materialitza sobre el paper, sempre en format digital.

En Claudio Stassi ens explica com s’inspirà també per a la creació de Delfina, la protagonista, a qui volia molt viva i expressiva, fins arribar a una imatge diferent de la que tenia l’autor, però que un cop vista, li va encaixar. També revela com li va costar de plasmar en imatges la violació de què és víctima, i en què el va assessorar la seva dona. 

La majoria de lectores reconeixem que ens ha entusiasmat la seva obra i la seva xerrada -malgrat que en alguns casos havia pesat massa l’atmosfera tan obscura i la prolixitat de l’obra- i que seguirem de prop les altres novel·les gràfiques, des de la que va fer per al públic juvenil, per denunciar els efectes tan perniciosos del crim organitzat –Por eso me llamo Giovanni, sobre la figura del jutge Falcone, que va presentar fins a 50.000 alumnes-, fins a Los pacientes del doctor García, d’Almudena Grandes, en què es va inspirar per a la protagonista en un retrat de joventut de la seva mare.   I finalment, li preguntem per la seva pròxima obra...que està a punt de sortir! L’esperarem amb candeletes. 

Maria Rosa Nogué Almirall
Conductora del club