Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

Aquest és un dels títols clàssics de la literatura catalana moderna, que també és important d’incloure entre les lectures d’un club que ha demostrat a bastament la seva solvència lectora, les ganes d’aprendre i la capacitat d’enfrontar-se a obres d’una densitat important. Així doncs, des del principi queda clar que, encara que Vida privada (1932) no ha estat una lectura fàcil –fins i tot diverses lectores parlen d’una certa feixuguesa al principi de la lectura, que després queda compensada per l’interès narratiu i l’originalitat de l’estil- sí que ha estat satisfactòria per a la gran majoria de lectores, que hi ha vist un tipus de novel·la singular, on se’ns ofereix un retrat atrevit i crític de la burgesia barcelonina dels anys 20, entre la dictadura de Primo de Rivera i la República.

Escrita en dos mesos d’activitat febril a l’Ateneu Barcelonès, Vida privada respon al desig de Sagarra de confegir una novel·la catalana urbana, entre la saga familiar i la crònica històrica, que posi l’accent en la cara oculta de la burgesia, en els vicis i els secrets de les grans famílies en decadència.

En la sessió del club es parla de la valenta exposició dels draps bruts i els escàndols ocults d’aquesta aristocràcia que es caracteritza per no treballar mai, així com de la puixança d’una burgesia que de mica en mica es va apropiant dels seus símbols –com n’és exemple el tapís dels Lloberola, que passa de mà en mà durant l’obra. Guillem de Lloberola, el fill petit de la nissaga, que es guanya alguns dinerons satisfent una parella en crisi al meublé de la Dorotea –que després mor assassinada- propiciarà aquest escàndol en fer xantatge a Antoni Mates, baró de Falset, que s’acabarà suïcidant.

De tot el ball de personatges i de l’evolució de la nissaga, les lectores en destaquen personatges singulars, com en Bobby i la seva mare, la Pilar de Romaní, així com l’originalitat de Maria Lluïsa Lloberola –representant les noves generacions-, la noia a qui la virginitat “fa nosa”.

En resum, ens acomiadem amb una grata impressió d’aquesta obra que ens mostra tot el ventall de possibilitats lingüístiques del català literari, al mateix temps que ens ofereix un retrat irònic i crític d’una societat que el propi autor coneixia molt bé, com ho demostra el fet que fins i tot el seu avi apareix en un moment com a personatge secundari.

Maria Rosa Nogué Almirall, maig 2024