Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada...

ATERRATGE. Eva Piquer

A la trobada del mes de desembre del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam tenir la visita de l’Eva Piquer, l’autora de la novel·la Aterratge (Club Editor, 2023) que havíem llegit per a l’ocasió. Aquesta novel·la va rebre el premi Setè Cel (Salt, Girona) 2024.

L’Eva Piquer (Barcelona, 1969) és escriptora i periodista. Als anys noranta va treballar com a corresponsal per a diversos mitjans a EE.UU. Des de 2024 edita i dirigeix el digital cultural Catorze. La seva obra literària i periodística ha estat reconeguda amb diferents premis, com ara el Josep Pla l’any 2002, per la novel·la Una victòria diferent, o el Premi Atlàntida a millor articulista en llengua catalana.

La novel·la comença amb la decisió que pren la protagonista en un cafè. És una decisió radicalment contrària a la seva manera de fer: sense pensar-s’ho, diu que sí a un viatge amb tres desconeguts. Van a fotografiar-se dins la carcassa d’un avió que va caure el 1973 on no va morir ningú. Era a Islàndia, en una costa de penya-segats continus, i conduïa un pilot inexpert de vint-i-sis anys. Aquesta història l’apassiona i atia el vell instint de furgar. Escriu a Gregory Fletcher, el jove pilot de mig segle enrere. I ell li contesta. L’intercanvi entre aquestes dues persones allunyades per tot —la geografia, el temps històric, la condició, i una pandèmia per torna— produeix un joc de miralls. Afloren preguntes com no se’n fan en la vida corrent. Sobre la possibilitat de la desgràcia, sempre. Sobre el coneixement que alguns tenen del fons del pou. Sobre la impossibilitat aparent de sortir-ne, i sobre el flux imperiós de la vida, d’atzar en atzar. Concreta, exacta i tibant, aquesta novel·la indaga en la gran por que centra qualsevol vida. Ho fa portada per un impuls, la voluntat de veure-hi.

Temes que van sortir a la conversa:

Vam començar la conversa presentant-la i presentant la novel·la. De seguida, l’Eva ens va dir que és el llibre que volia escriure, que s’acosta molt al que ella volia fer. És una història molt personal i important per a ella, i encara que l’ha escrita fa temps encara li costa parlar-ne. Per això va fer un gran esforç de contenció a l’hora d’escriure, un esforç que es percep en tota la història.

També en va explicar que no va fer-ne cap presentació, en sortir publicat, ja que el llibre s’explica per ell mateix.

L’Eva volia escriure una història de supervivència, de reconstrucció, una història que caminés cap a una certa llum. Las seva idea era universalitzar un procés (un procés de dol, en aquest cas). D’aquí que aparegui un dilema que és que vols recordar però necessites oblidar per poder tirar endavant.

Tots vam coincidir que era el tema central i que ens havia transmès molt bé aquesta intenció final. A més, volia que la novel·la fos fragmentària perquè és el que li agrada; va fer un llibre que a ella li agradaria llegir.

Que ens confinessin durant la pandèmia va ser l’impuls per a escriure Aterratge. De fet, la pandèmia també va ser una època de supervivència. A més, es tracta d’un referent que té tot el món, literalment, per tant, és una referent agraït.

Tot i que cadascú va expressar la seva opinió personal a l’autora, vam coincidir en què ens agradava l’estructura creada i els tres plans narratius. També el personatge real del Gregory, el joc de miralls amb la narrador, i que hi hagi tot un seguit de citacions de diferents autors i autores. L’Eva ens va explicar que aquestes frases les va escriure per estalviar-se posar-les en boca de la narradora ja que estaven tan ben dites i expressades aquelles mateixes idees.

Per altra banda, va destacar que intenta escriure coses complicades amb paraules senzilles i que el paral·lelisme amb l’avió servia per mostrar que cal continuar volant: el verb volar té força i és molt gràfic.

En resum, Aterratge ens va agradar molt i vam gaudir moltíssim l’estona que vam compartir amb l’autora.

Algunes coses que s’han dit de la novel·la a premsa:

“Un relat fascinat per la imatge d’un avió estavellat al mig d’Islàndia i també una metàfora sobre aprendre a continuar després de viure una tragèdia.” A La Vanguardia.

“L’autora punteja el relat amb reflexions que podrien ser entrades de dietari, notes de lectura, breus apunts del natural, observacions fragmentàries que potencien la sensació que som davant les runes d’un enderroc provocat per un meteorit, però que alhora sostenen la tensió emocional del text.” Bernat Puigtobella a Núvol.

“Etiquetes a banda, Aterratge fuig de la burda introspecció i de l’autoreferencialitat més egocèntrica per plantejar una reflexió sobre la supervivència com a experiència íntima i col·lectiva.” Anna Maria Iglesia Pagnotta a El País.

“Sense recursos fàcils, sense tòpics, amb ploma intel·ligent i continguda, fugint del dramatisme, Eva Piquer ens endinsa en la intimitat d’una dona esquinçada i ens permet ser testimonis privilegiats de la seva reconstrucció.” M. Àngels Cabré al Diari Ara.

Raquel Casas Agustí

Conductora del Club