Cinc cèntims de la trobada de setembre...
Cuadernos de todo, Carmen M. Gaite
A la trobada del mes de setembre del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Cuadernos de todo (Ed. Areté, 2002 ), de l’escriptora Carmen Martín Gaite.
Nascuda a Salamanca el 8 de desembre de 1925 i morta a Madrid el 23 de juliol de 2000, Martín Gaite va créixer en un ambient intel·lectual que marcaria profundament la seva vocació literària. Educada primer a casa i després al Institut Femení de Salamanca, va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Salamanca, on va entrar en contacte amb figures que influirien en la seva obra.
La seva obra és extensa i diversa: novel·la, conte, assaig, poesia, guions televisius i traducció. Destaquen: Entre visillos (1957) — Premi Nadal; retrat de la vida quotidiana i les limitacions socials de les joves en la postguerra; El cuarto de atrás (1978) — barreja de memòria, fantasia i reflexió metaliterària; Nubosidad variable (1992) — novel·la epistolar sobre l’amistat i la reconstrucció personal o Caperucita en Manhattan (1990) — revisió moderna del conte, amb mirada crítica i tendra.
També és autora d’assaigs fonamentals com Usos amorosos del siglo XVIII en España (1972) i Usos amorosos de la posguerra española (1987), on analitza comportaments socials i culturals a través del llenguatge i les relacions.
Martín Gaite és clau per entendre la literatura espanyola de la postguerra i la transició. Va donar veu a personatges femenins complexos, va explorar la vida quotidiana amb una sensibilitat excepcional i va renovar la narrativa amb una escriptura propera, intel·ligent i profundament humana.
L'OBRA
Cuadernos de todo és el conjunt de diaris, notes i esbossos que Carmen Martín Gaite va escriure al llarg de quatre dècades. Publicats el 2002, mostren la seva vida quotidiana, les reflexions sobre l’escriptura, i el naixement de moltes de les seves novel·les. Són una mena de taller literari on es veu com pensa, com corregeix i com transforma idees en ficció. Els Cuadernos de todo funcionen com un taller creatiu: revelen com Martín Gaite pensa, prova, descarta i reelabora idees. S’hi veu el seu compromís amb la literatura com a forma de coneixement i com a manera de donar sentit a l’experiència.
A més, els quaderns de 1974-1975 són clau perquè mostren la relectura dels quaderns dels anys seixanta, que desemboca en la gènesi d’ El cuento de nunca acabar, i en una profunda reflexió metaliterària sobre els quaderns com a eina de creació. Així, els diaris esdevenen la trama subterrània de la seva obra: allò que no es veu però que sosté la construcció de les seves novel·les. Sense els Cuadernos de todo, no entendríem la seva poètica de la conversa, la centralitat de la memòria, ni la manera com transforma la quotidianitat en literatura.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
En general, les membres del club van coincidir que no estàvem davant d'una novel·la convencional, sinó davant d'un "collage" monumental de la ment de l'autora, format pels seus apunts, diaris, reflexions de lectura i records recollits al llarg de dècades. També hi va haver bastantes participants que es van queixar del volum del llibre, fet del qual la coordinadora en va prendre bona nota.
Pel que fa a l’estructura general del llibre, la impressió general va ser que el llibre funciona com una capsa de sastre o una cistella de cosir, on s’hi barregen fragments de vida: es va destacar com Martín Gaite cus retalls de reflexions teòriques sobre la literatura al costat d'anècdotes quotidianes, llistes de tasques o records íntims, tot plegat amb un estil que mira de fugir de res encotillat. En aquest sentit, diverses participants van agrair la manca d'una estructura rígida o preconcebuda, fet que aconsegueix que la lectura sembli un flux lliure de pensament, com si l'autora ens hagués obert les portes del seu taller privat.
El debat es va centrar ràpidament en els motius recurrents que defineixen tota la carrera de l'escriptora salamanquina: com la finestra, que apareix constantment com un símbol de la mirada de la dona cap a l'exterior, una fugida necessària per connectar amb el món; o el concepte de l’altre costat, que podríem definir com la seva obsessió per trobar un interlocutor vàlid, algú a l'altre costat que escolti el relat. Les participants van sentir que, en llegir els seus quaderns, «nosaltres ens convertíem precisament en aquest interlocutor buscat». Com a últim element, també es va comentar el concepte de «la memòria com a refugi» i es va debatre sobre com l'autora utilitza la paraula escrita com una eina per lluitar contra l'oblit i endreçar els estrats del passat i del temps.
Com en tota bona lectura, hi va haver discrepàncies interessants sobre l'estil i moltes participants van expressar una sensació de profunda intimitat i van descriure l'experiència com "estar prenent un cafè amb la Carmiña" mentre ella et comparteix els seus secrets de creació i les llavors de les seves futures novel·les. Un sector més crític va destacar que la lectura se'ls va fer feixuga a estones. Van argumentar que, en ser notes privades no pensades originalment per a la publicació, es podria caure en la dispersió i que cal un coneixement previ de la seva obra per gaudir-lo completament.
Com a conclusió, malgrat les dificultats del seu caràcter fragmentari, el club va tancar la sessió acordant que Cuadernos de todo és un testimoni imprescindible de la millor veu de la postguerra espanyola. Un llibre que es llegeix a ritme lent i que serveix com la brúixola perfecta per entendre com es teixeix la gran literatura.
Mireia Vidal-Conte
Conductora del Club
