Cinc cèntims de la trobada del passat dijous...
DIRÉ QUE M’HO HE INVENTAT. Marta Marín-Dòmine
A la primera trobada del curs del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ d’enguany, hem llegit i comentat la novel·la Diré que m’ho he inventat (Edicions 62, 2023) de l’escriptora Marta Marín-Dòmine.
Aquest any, el fil conductor és D’aquí, per tant, llegirem obres d’escriptors i escriptores de tot el territori de llengua catalana.
Diré que m’ho he inventat va rebre el premi de novel·la BBVA Sant Joan 2023 “per la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla, defugint els tòpics”, va destacar el jurat.
Quina filla gosa parlar tan clarament de sa mare? Cal recórrer a la literatura per fer-ho, posar en dubte la realitat i, si cal, inventar. El que podria haver estat un dels dies més feliços de la vida de la Marina, el del naixement de la seva única filla, suposa l’inici d’una relació gens exemplar. Unides per un vincle atàvic de pertinença i alhora terriblement distants, mare i filla no es van entendre mai.
Arran de la tornada a la ciutat i al pis on va viure amb la mare, morta fa anys, la filla mira de reconstruir retalls de la vida de la Marina. Unes quantes fotografies, alguns objectes i, sobretot, la seva experiència com a filla són els materials a partir dels quals emergeix la figura d’una dona solitària i lluminosa, filla d’immigrants francesos, d’extracció treballadora, amb gustos burgesos, trasplantada a la grisa Barcelona dels anys cinquanta, que veu truncat el seu somni de ser actriu; una mare inestable mentalment, vital i depressiva, a voltes seductora i a voltes cruel.
En el transcurs d’aquesta recerca, i amb el desig, també, que l’escriptura actuï d’elixir de l’oblit, Marta Marín-Dòmine, la mala filla, desafia els codis imposats a un amor que s’ha pretès des de sempre inqüestionable.
- Temes que van sortir a la conversa:
El personatge de la mare està molt ben definit i, tot i la seva malaltia, és un exemple de feminista, de dona que de jove ja es rebel·lava contra el cànon establert. Malgrat el trencament amb les normes, i les característiques que la fan un personatge desagradable, manté al llarg dels anys una amistat forta amb un home, un bon amic que l’acompanyarà i cuidarà fins al final de la seva vida.
Pel que fa a la filla, la protagonista, veiem en tot moment el seu patiment i no podem evitar posar-nos en el seu lloc. Ja des de petita, ha d’aprendre a espavilar-se i sobreviure. Tot el que viu amb sa mare li deixarà una marca, un trauma, i tota la història que escriu li serveix per fer net, per alliberar-se, és a dir, li fa de teràpia. Això es veu clarament a la segona part de la novel·la, d’un to molt més suau i agradable.
Tot i que es tracta d’una història d’auto ficció, el títol ja ens insinua l’ambigüitat de la proposta on la realitat i la ficció es barregen. Marín-Dòmine, conscient que qualsevol record implica un procés de selecció, distorsió i fins i tot invenció, opta per explorar aquesta relació ambigua amb la veritat, on els límits entre allò que va passar realment i allò que se'n recorda són permeables. Així, l'obra no és tant una autobiografia en el sentit estricte, sinó una meditació sobre la construcció narrativa de la memòria i la seva funció en la configuració del jo. De vegades, la frontera entre la realitat i la ficció és una qüestió d’interpretació.
També assenyalem que la prosa d’aquesta novel·la és molt visual i d'una intensitat notable; sens dubte un element destacadíssim per la seva gran qualitat narrativa.
En definitiva, Diré que m’ho he inventat no se centra només en la relació mare-filla des d’una perspectiva poc habitual en literatura, sinó que aprofundeix en el paper de la memòria, o la manca de memòria, per conèixer-nos millor.
Per a saber-ne més de l’obra, podeu mirar aquesta entrevista que li van fer a l’autora AQUÍ.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
