L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery
1. L’autora
Muriel Barbery és una escriptora francesa nascuda a Casablanca el 1969. Va estudiar a l’Escola Normal Superior de Fontenay-Saint-Cloud, i després va ser professora de filosofia en un institut francès.
Les dues novel•les publicades fins al moment marquen dos trets característics de la seva narrativa. Per una banda, el gust per l’art gastronòmic. Per altra banda, l’enamorament vers la cultura japonesa (que l’ha duta a anar-hi a viure, concretament a Kyoto). I, per descomptat, hi ha una tercera característica que ve donada per la seva formació professional: la filosofia.
La primera obra apareix publicada l’any 2000: Une gourmandise (en català Una llaminadura). L’èxit i acceptació del públic lector va fer que es traduís a 12 llengües. Aquesta novel•la ha estat considerada una crítica gastronòmica a la recerca d’un gust desconegut.
La segona obra és L’élégance du hérisson (L’elegància de l’eriçó, 2006), que de seguida es va convertir en una sorpresa editorial: més d’un milió d’exemplars venuts en un curt període de temps, i número ú de vendes durant trenta setmanes. A aquest èxit comercial cal afegir que va ser mereixedora del ‘Premi dels llibreters francesos 2007’ i que s’ha traduït a més de 50 llengües. Recentment s’ha estrenat la pel•lícula basada en la novel•la.
2. L’obra
Podríem dir que un eriçó és un animal esquerp per fora i tendre per dins, i que aquesta és la fotografia de les dues protagonistes de la novel•la: la Renée, una dona de 54 anys, i la Paloma, una adolescent de 12.
La Renée és la portera de l’edifici d’apartaments on viu la Paloma i, el que les vincula de debò, és que ambdues tenen unes ments brillants i intel•ligents, però opten per amagar-ho a la resta de veïns i persones del seu entorn. La Paloma perquè no vol que a casa seva, on les aparences són d’una importància cabdal, es plantegin que el seu intel•lecte frega el qualificatiu de superdotada. La Renée perquè creu que si pertany al món obrer no té dret a mostrar les seves aptituds, a banda dels conflictes que li podria ocasionar.
Aquest és el punt de partida de la novel•la, i al llarg de la narració se’ns oferirà una història a dues veus: el dietari de la Paloma, i la narració també en primera persona de la Renée. Fins que la màscara de les dues protagonistes caurà davant l’arribada d’un nou inquilí: el senyor Kakuro Ozu. Ell simbolitza un plantejament del viure molt més senzill i planer, que sense abandonar la bona educació, sap cercar persones entremig de la gent sense fer cas a la tendència imperant del ‘políticament correcte’.
3. Tertúlia del divendres 29 de gener de 2010
Continuem el curs amb l’inici del nou any, i ho fem de la mà d’una autora que, només amb dues novel•les, ha aconseguit convertir-se en un èxit de vendes: Muriel Barbery. Però el més important no és l’anomenada d’aquesta escriptora sinó la percepció del grup de lectors de Tardes literàries.
Val a dir que, sempre parlant en termes generals, la novel•la ha agradat. Però intentarem assenyalar els diversos aspectes que han sortit de forma més repetida durant la tertúlia.
Per una banda la majoria coincideix a considerar que d’aquest llibre es poden diferenciar dues grans parts. La primera seria la presentació dels personatges principals, la Renée i la Paloma, i apareix marcada per un estil un tant sincopat, amb algunes descripcions i reflexions que poden resultar feixugues. La segona s’inicia amb l’aparició de l’altre gran personatge, en Kakuro Ozu, i a partir d’aquesta entrada en escena el pols narratiu agafa fluïdesa i la història es desenvolupa amb una dosi d’intriga (per saber com reaccionarà cada personatge) que la fa més interessant.
Un altre aspecte que ha estat comentat a bastament és el tractament de les protagonistes com a personatges clixé, tot accentuant i exagerant al màxim els detalls i característiques que les conformen per tal de fer-ne una crítica. Això, però, per a alguns lectors s’ha convertit en un fre perquè ni la Renée ni la Paloma els han resultat creïbles.
Potser l’altre gran tema que ha sorgit al llarg de la tertúlia ha estat el de les relacions que s’estableixen entre els personatges, totes ben variades i que ens mostren un ventall prou ampli de la nostra societat. I també la idea de la vida com un deambular sense solta ni volta dins una peixera; la força de les traves socials i el fet de no creuar aquestes fronteres que marquen les diferències de classe; la recerca de la pròpia identitat; la fam de cultura...
Però sobretot el final. Un final que no detallaré per si algú està llegint aquestes paraules i encara no s’ha capbussat en la lectura de la novel•la. Per a uns, aquest final era el lògic si tenim en compte que la relació entre el Kakuro i la Renée potser no podia anar més enllà. Per a d’altres és un engany per part de l’autora perquè al llarg de la novel•la copsem en tot moment un crit d’esperança i llibertat... crit que es trenca de sobte amb aquest final. Però sigui com sigui són unes darreres pàgines que no deixen a ningú indiferent.
Sílvia Romero
Gener 2010
