dimarts, 6 de novembre de 2012

Tertúlies literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del dia 26 d'octubre...


Maletes perdudes, de Jordi Puntí

1. L’autor

Neix a Manlleu el 1967. És llicenciat en Filologia Romànica i ha treballat en el món editorial i periodístic. La seva trajectòria com a narrador s'inicia amb el volum de contes Pell d'Armadillo (1988), que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d'Or; i la continua amb una obra de narracions, Animals tristos (2002). Al 2005 publica Set dies al vaixell de l'amor, amb dibuixos de Mariscal. El 2009 publica la novel·la Maletes perdudes, per la qual el 2010 guanya el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya, i el 2011 el premi Joaquim Amat-Piniella la Lletra d'Or. Aquest mateix any publica el recull d'articles Els castellans.

Jordi Puntí ha traduït al català autors tan diversos com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie Nothomb. Col·labora habitualment als diaris El País i El Periódico, la revista L'Avenç i Ràdio Barcelona. Recentment ha obtingut el Premi Octavi Pellissa per a projectes literaris (just pel projecte de la novel·la que avui tractarem). Va formar part del col·lectiu Germans Miranda; i Ventura Pons ha dirigit la pel·lícula Animals ferits (2006) a partir de tres narracions del  llibre Animals tristos.

2. L’obra

En aquesta novel·la es narren els destins entrellaçats de Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol que són germans, fills del mateix pare i de quatre mares diferents, i cap d'ells sap de l'existència dels altres. Viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. El seu pare, Gabriel, els va abandonar quan eren petits i no van tornar a tenir notícies d'ell. Un dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Han passat dues dècades des que el seu pare els visités per últim cop, quasi no se’n recorden de com era, però decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots quatre el mateix nom?

Els cristòfols refan pas a pas la vida del seu pare: infància en un orfenat, la joventut en una pensió, la seva afició a jugar cartes (i fer trampes) i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Jordi Puntí, amb aquesta galeria de personatges, amb unes vides descosides i deformades com les maletes que es perden pel camí, va aconseguir una novel·la divertida, optimista, àgil i plena d'aventures.

3. Tertúlia del divendres 26 d’octubre de 2012

Maletes perdudes, de Jordi Puntí, ha resultat ser una lectura interessant per la seva qualitat de, tal com acostumem a anomenar en el nostre Club, “tertuliable”. Començant per l’argument que se’ns mostra i acabant pel bastiment novel·lístic.

De la història ens ha cridat l’atenció i hem comentat a bastament aspectes com la magnífica recreació ambiental i documental de l’època que se’ns plasma, tant quan ens trobem a Catalunya (concretament a Barcelona), com quan els nostres personatges es mouen per l’estranger: França, Anglaterra i Alemanya. I això està aconseguit no amb un farciment de dades que podria arribar a convertir-se en feixuc, sinó en base a petits detalls que fan percudir algun ressort de la nostra pròpia memòria: noms d’actors o actrius, de cançons, de costums ancorats en aquell passat llunyà...

També hem destacat, encara quant l’argument i la història, la necessitat de l’ésser humà de cercar els seus orígens (aquest seria un dels motius que mou els quatre germans a posar-se d’acord per trobar Gabriel, el seu pare, quan ja fa més de vint anys que no en saben res, d’ell), i l’aclaparadora solitud de tots els personatges que intervenen en aquesta novel·la, començant per Gabriel, passant per les seves quatre parelles abandonades, i acabant en la figura dels quatre germans. I encara podríem incloure, en aquest col·lectiu de personatges solitaris, en Bundó, en Petroli, la senyora Rifà, i molts d’altres.

Quant a l’arquitectura de la novel·la, hi ha dos detalls on ens hem aturat amb més èmfasi. Per una banda la sensació de trobar-nos davant una història àmplia formada, de manera molt clara i estructurada, per diversos relats més breus que, en alguns casos, gairebé podrien funcionar amb independència de la història que els fa de lligam. Tenim la narració, un per un, dels quatre germans, on se’ns explica com va conèixer Gabriel les seves respectives mares. Però també tenim la narració de la vida de la senyora Rifà, o dels pares de la Rita, o de la mateixa Carolina-Muriel, per citar-ne alguns.

Malauradament, a pesar de considerar Maletes perdudes com una lectura amena, divertida i entretinguda, també hem fet constar de forma generalitzada certa sensació caòtica a l’inici de la novel·la. Una sensació que no acaba de desaparèixer fins que no arribem a la narració d’en Petroli, o a les explicacions dels quatre germans (cosa que succeeix quan gairebé ja portem llegit un centenar de pàgines).

Sílvia Romero
(octubre 2012)