Maletes perdudes, de Jordi
Puntí
1. L’autor
Neix a Manlleu
el 1967. És llicenciat en Filologia Romànica i ha treballat en el món editorial
i periodístic. La seva trajectòria com a narrador s'inicia amb el volum de
contes Pell d'Armadillo (1988), que va merèixer el Premi de la Crítica
Serra d'Or; i la continua amb una obra de narracions, Animals tristos (2002).
Al 2005 publica Set dies al vaixell de l'amor, amb dibuixos de Mariscal. El 2009 publica la novel·la Maletes perdudes, per
la qual el 2010 guanya el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona
i Catalunya, i el 2011 el premi Joaquim Amat-Piniella la Lletra d'Or. Aquest mateix
any publica el recull d'articles Els castellans.
Jordi Puntí ha
traduït al català autors tan diversos com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie
Nothomb. Col·labora habitualment als diaris El País i El Periódico, la
revista L'Avenç i Ràdio Barcelona. Recentment ha obtingut el Premi
Octavi Pellissa per a projectes literaris (just pel projecte de la novel·la que
avui tractarem). Va formar part del
col·lectiu Germans Miranda; i Ventura Pons ha dirigit la pel·lícula Animals
ferits (2006) a partir de tres narracions del llibre Animals tristos.
2. L’obra
En aquesta
novel·la es narren els destins entrellaçats de Christof, Christophe,
Christopher i Cristòfol que són germans, fills del mateix pare i de quatre
mares diferents, i cap d'ells sap de l'existència dels altres. Viuen a
Frankfurt, París, Londres i Barcelona. El seu pare, Gabriel, els va abandonar
quan eren petits i no van tornar a tenir notícies d'ell. Un dia, quan es fa
oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben.
Han passat dues dècades des que el seu pare els visités per últim cop, quasi no
se’n recorden de com era, però decideixen buscar-lo per resoldre els seus
dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots
quatre el mateix nom?
Els cristòfols
refan pas a pas la vida del seu pare: infància en un orfenat, la joventut en
una pensió, la seva afició a jugar cartes (i fer trampes) i, sobretot, els
viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de
fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Jordi Puntí, amb aquesta galeria
de personatges, amb unes vides descosides i deformades com les maletes que es
perden pel camí, va aconseguir una novel·la divertida, optimista, àgil i plena
d'aventures.
3. Tertúlia del divendres 26 d’octubre de
2012
Maletes
perdudes, de Jordi Puntí, ha resultat ser una lectura interessant per la seva
qualitat de, tal com acostumem a anomenar en el nostre Club, “tertuliable”.
Començant per l’argument que se’ns mostra i acabant pel bastiment novel·lístic.
De
la història ens ha cridat l’atenció i hem comentat a bastament aspectes com la
magnífica recreació ambiental i documental de l’època que se’ns plasma, tant
quan ens trobem a Catalunya (concretament a Barcelona), com quan els nostres
personatges es mouen per l’estranger: França, Anglaterra i Alemanya. I això
està aconseguit no amb un farciment de dades que podria arribar a convertir-se
en feixuc, sinó en base a petits detalls que fan percudir algun ressort de la
nostra pròpia memòria: noms d’actors o actrius, de cançons, de costums ancorats
en aquell passat llunyà...
També
hem destacat, encara quant l’argument i la història, la necessitat de l’ésser
humà de cercar els seus orígens (aquest seria un dels motius que mou els quatre
germans a posar-se d’acord per trobar Gabriel, el seu pare, quan ja fa més de
vint anys que no en saben res, d’ell), i l’aclaparadora solitud de tots els
personatges que intervenen en aquesta novel·la, començant per Gabriel, passant
per les seves quatre parelles abandonades, i acabant en la figura dels quatre
germans. I encara podríem incloure, en aquest col·lectiu de personatges
solitaris, en Bundó, en Petroli, la senyora Rifà, i molts d’altres.
Quant
a l’arquitectura de la novel·la, hi ha dos detalls on ens hem aturat amb més
èmfasi. Per una banda la sensació de trobar-nos davant una història àmplia
formada, de manera molt clara i estructurada, per diversos relats més breus
que, en alguns casos, gairebé podrien funcionar amb independència de la
història que els fa de lligam. Tenim la narració, un per un, dels quatre
germans, on se’ns explica com va conèixer Gabriel les seves respectives mares.
Però també tenim la narració de la vida de la senyora Rifà, o dels pares de la
Rita, o de la mateixa Carolina-Muriel, per citar-ne alguns.
Malauradament,
a pesar de considerar Maletes perdudes com una lectura amena, divertida
i entretinguda, també hem fet constar de forma generalitzada certa sensació
caòtica a l’inici de la novel·la. Una sensació que no acaba de desaparèixer
fins que no arribem a la narració d’en Petroli, o a les explicacions dels
quatre germans (cosa que succeeix quan gairebé ja portem llegit un centenar de
pàgines).
Sílvia Romero
(octubre 2012)
