La casa de les belles adormides,
de Yasunari Kawabata
1. L’autor
Els primers anys
de la vida d’aquest escriptor (1899-1972) van quedar mar cats
per la mort: quan tot just tenia un any va morir el pare, al cap d’un parell d’anys
la mar e; aleshores va passar a viure
amb els avis, però l’àvia va morir quan ell tenia set anys i tres anys més tard
també va morir la seva germana. I és en aquesta etapa on podem trobar l’origen
dels seus grans temes.
Ja d’adolescent
es va convertir en un lector compulsiu, apassionat per la literatura japonesa
tradicional i per la novel·la europea contemporània.
A l’edat de
setze anys (quan mor el seu avi) escriu Diari
íntim del meu setzè aniversari, publicat una dècada més tard sota el títol L’Adolescent (considerada la seva
primera obra literària malgrat que no la primera a ser editada). El 1920
ingressa a la Universitat de Tokio, on es gradua en Literatura. En acabar els
estudis participa en la creació de la revista Època de l’Art Literari, una publicació que reunia nous i
prometedors escriptors japonesos. Però la notorietat li arriba amb la narració La ballarina d’Izu (relat publicat en la
revista esmentada) i la consagració com escriptor, al seu país, li és atorgada
amb la publicació de la novel·la País de
neu. A aquesta la seguira n obres
com Mil grulles, El so de la muntanya, El
mestre de go i el relat llarg que ens ocupa, La casa de les belles adormides.
Amb tot, cal
assenyalar que en les obres escrites després de 1945 ja no s’hi troba el rastre
de la seva primitiva inclinació vers el neoimpressionisme, i tracta temes com
l’amor, la mort i la soledat a la manera dels clàssics japonesos.
Yasunari
Kawabata va ser el primer escriptor japonès guardonat amb el Premi Nobel de
Literatura (1968), moment en què va pronunciar el conegut discurs El vell Japó i jo. El 1972, deprimit i
malalt, es va suïcidar.
2. L’obra
El
protagonista d’aquesta novel·la breu, el vell Eguchi, arriba a la casa de les
belles adormides i és informat de les normes que hi imperen: no pot fer res de
mal gust, no pot ficar els dits a la boca de la noia adormida, no ha d’intentar
despertar-la... Res de res. Ara bé: quin tipus de lloc és aquest? Es tracta
d’un prostíbul? És potser una simple posada?
Al
llarg de la lectura anirem entrant en tota la complexitat del lloc i
comprendrem per què el vell Eguchi, després de la primera visita, hi torna. Per
què en dormir al costat d’una noia jove i narcotitzada, el que fan els hostes
d’aquesta casa és reviure els records de la pròpia joventut.
D’aquesta
manera Eguchi reviurà el passat, rememorarà una dona que va conèixer ell quan
era jove i el romanç que van viure, evocarà el matrimoni de la seva filla més
petita, recordarà una altra amant que va tenir... però amb tot això també
prendrà consciència de que recordem els nostres records, no pas la vivència
original.
Amb
un estil poètic que es mou entre la lectura captivadora per una banda, i la
lectura punyent per l’altra, viatjarem a cavall de la fina frontera que separa
la sexualitat i la mort i ens enfrontarem a les diverses formes amb què es pot
plantejar l’alineació. Com bé diu la contraportada del llibre aquest és un dels
relats més pertorbadors de la narrativa del segle XX i una de les lectures més
trasbalsadores de la gran literatura japonesa.
La casa de les belles adormides es va publicar
el 1961, va ser adaptada al teatre pel dramaturg estatunidenc David Henry
Hwang, i va servir a Gabriel García Márquez com a base per a la seva novel·la Memoria de mis putas tristes.
3. Tertúlia del divendres 16 de novembre
de 2012
He
escrit moltes vegades, en aquest mateix blog, que la gran riquesa dels Clubs de
Lectura és la possibilitat de conèixer diverses interpretacions d’una lectura,
ja que en funció del tarannà de cada persona els aspectes a destacar d’un
llibre, tant en positiu com en negatiu, seran diferents. Això provoca que la
visió que hom té en iniciar la tertúlia i la que n’extreu del llibre en acabar
la xerrada pugui variar. Quasi m’atreveixo a dir que La casa de les belles
adormides, de Yasunari Kawabata, és un dels exemples més fefaents d’aquesta
premissa, si més no a les trobades de Tardes Literàries.
Val
a dir, per començar i sempre parlant en termes generals, que no es tracta d’un
llibre que hagi complagut en especial als clubaires. Hom ha assenyalat que
estem davant d’una història que se’ls ha fet desagradable per la impotència que
provoca, pel caràcter que descobrim en el protagonista, per la submissió que es
reflecteix en el rol assumit per part de les dones que apareixen dins la narració.
I
pel contrari l’estil poètic, el món de sensacions on submergeix al lector, les
detallades descripcions d’ambients, amb les seves olors, colors, sons
impossibles... ha convertit la lectura en una activitat, aquest cop sí,
agradable.
Es
tracta, certament, d’una història crua en la qual, mitjançant les
contradiccions internes del protagonista, copsem aspectes ben foscos de l’ànima
humana. Però per altra banda és interessant i enriquidor poder-nos endinsar en
una cultura diferent a la nostra, provar de trobar les diferents influències
literàries que se’ns mostren en alguns passatges i parlar dels diversos temes
que hi ha en aquesta novel·la breu, des d’aspectes que toquen teories
filosòfiques sobre la memòria i el record fins a qüestions que entren dins
l’àmbit moral i ètic (com la promiscuïtat o, tal com s’ha indicat més amunt, la
submissió de la dona).
Sílvia Romero
(novembre 2012)
