Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 15 de març...
1. L’autor
Escriptor i periodista, neix a Viena (Àustria) el març de 1960. Cursa estudis de Pedagogia i d’Història de l’Art abans de treballar com a articulista al diari Der Standard des de 1989, on escriu reportatges judicials, suplements literaris i manté una columna d’opinió.
Ha publicat diversos llibres, tant de novel·la com reculls d’articles. La seva obra Der Weihnachtshund (traduïda al castellà com La huella de un beso), de 2004, va ser adaptada al cinema i dirigida per Michael Keusch. Es tracta d’una comèdia on s’entrecreuen les vides de Max, Katrin, i el gos Kurt.
El 2006 guanya el German Bok Prize amb la novel·la que avui comentarem al Club de lectura, Contra el vent del nord, obra aclamada per crítica i públic, traduïda a més de vint-i-cinc idiomes, adaptada amb èxit en forma de ràdionovel·la, obra de teatre i també d’audiollibre, i que va suposar el seu salt al mercat internacional. La segona part d’aquesta, Cada set onades, també va gaudir d’una bona acollida i es va convertir en un autèntic fenomen editorial. D’aquestes dues novel·les, escrites amb estil epistolar, hom ha remarcat certa influència de Gustave Flaubert.
Altres obres seves que podem trobar traduïdes són Siempre tuyo (2012), on ens mostra una història d’amor angoixosa a causa de l’excés de devoció i control que té un dels membres de la parella sobre l’altre; i Theo (2013), un llibre pedagògic basat en l’observació del creixement del seu propi nebot. També cal destacar la novel·la d’intriga Darum (2008), adaptada al cinema per Harald Sicheritz.
2. L’obra
Un error és l’origen de la correspondència que s’instal·la entre Leo i Emmi, una comunicació epistolar que mantenen via correus electrònics i que s’inicia, com hem dit, en base a aquesta equivocació de destinatari, però que després continuen tot just per divertir-se, amb l’ús d’un humor intel·ligent que atrapa el lector des de les primeres pàgines. Però tots dos són ben diferents... o no. Leo es recupera d’una relació trencada i Emmi està casada i té dos fills que provenen de l’anterior matrimoni del seu marit. A poc a poc, de la conversa insubstancial passen a explicar-se petits problemes o conflictes del seu present, es van coneixent, es van sincerant l’un amb l’altra. Arriba el moment en què es plantegen la possibilitat d’una trobada presencial, i aleshores apareix la gran incògnita de cara al lector: superaran aquesta cita, resistiran aquest acarament físic?
Contra el vent del nord es presenta en el mercat editorial en una època d’auge de les comunicacions virtuals, una època de correus electrònics i xarxes socials on les relacions inter-personals, diuen, poden ser més sinceres just perquè hom no coneix l’altra persona, però també els enamoraments, si es donen, poden ser més romàntics perquè la imaginació hi juga un paper importantíssim, vital.
Per altra banda s’ha remarcat la coincidència de noms dels protagonistes amb el gran clàssic de Gustave Flaubert: Madame Bovary (en aquesta novel·la trobem Emma Bovary i un dels seus amants, León Dupuis), així com certes similituds i diferències, sobretot, en el personatge d’Emma-Emmi. Però salvant aquesta referència literària resulta evident que estem davant d’una obra lleugera, amena, fresca, però al mateix temps treballada amb precisió per part de Daniel Glattauer, que fa una dissecció digna d’elogi de les emocions i sentiments que es generen on line. Com s’ha indicat en una de les crítiques sobre la novel·la: “Un dels diàlegs amorosos més intel·ligents i més suggestius de la literatura actual” (Der Spiegel).
3. Tertúlia del divendres 15 de març de 2013
Comencem la tertúlia del Club de lectura Tardes literàries de la forma habitual: fent una ronda de comentaris breus perquè tots els clubaires hi diguin la seva. És a dir: que exposin resumidament les primeres impressions de l’obra llegida, i a partir d’elles, tot seguit, iniciar la xerrada. Però en aquesta ocasió ens encallem cada dos per tres. Sense haver entrat encara a avaluar aspectes estilístics, el tema de què tracta la novel·la provoca lleus referències personals, subjectives, que a poc a poc hem d’anar apartant per focalitzar de nou el nostre centre d’interès: la tertúlia sobre Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer.
És en aquest punt on cal fer un incís i preguntar-nos on és la frontera entre ficció i realitat, on és la línia demarcativa entre vida i literatura. Un tema, aquest, molt apropiat per a la lectura que ens ocupa perquè Contra el vent del nord és una novel·la epistolar moderna. La correspondència que s’envien l’Emmi i el Leo (de ben segur un homenatge a Emma Bovary i León Dupuis) funciona a base de correus electrònics. I és per aquest motiu que abans plantejava i preguntava on es troba la línia divisòria entre ficció i realitat, ja que aquests dos personatges, de la mateixa manera que ha passat a diversos clubaires en comentar l’obra, es mouen gràcilment entre aquests dos estadis. Però no només s’hi mouen, sinó que amb el pas dels dies i amb el gradual guany d’intensitat emotiva que aboquen en la seva relació, sovint perden la perspectiva d’allò que és la seva vida real (la monotonia, o no, del seu dia a dia) i la seva vida virtual (l’encreuament de correus electrònics).
Un aspecte del qual hem parlat a bastament és l’esperada trobada entre ambdós personatges. En iniciar la lectura de la novel·la ja se’ns indica que mai no arribaran a conèixer-se. Però no oblidem que la forma en què han contactat ha estat ben casual: un error fortuït. I en començar a intimar apareix la idea d’una trobada presencial. Aquesta es va ajornant... i mentre en parlen i la imaginen (igual que s’imaginen l’un a l’altre) el lector gaudeix d’un erotisme literari que es destil·la amb tal subtilesa que el fa encara més elegant. I el clímax és un aspecte tan senzill com permetre’s, mútuament, escoltar-se la veu.
A banda dels dos protagonistes, Emmi i Leo, que són els que hem tractat amb més èmfasi, també ens hem plantejat, sobretot, la figura de Bernhard. En aquest punt hem trobat certa divisió de criteris quant al seu caràcter. Des del que uns quants han considerat com a fredor en mostrar la seva reacció quan descobreix la veritat, fins al que altres han considerat, davant d’aquesta mateixa reacció, autocontrol passional per tal de no perdre el seu amor. Sigui com sigui hem coincidit a considerar que Bernhard és el detonant que potencia el final de la novel·la: sense la seva presència aquest final, que no comentaré per mantenir la intriga, no arribaria a produir-se.
Des d’un plantejament tècnic tothom ha considerat que aquest intercanvi de correus electrònics, malgrat que en ocasions es repeteix la direcció d’emissor-receptor i que de vegades es produeix amb una assiduïtat aclaparadora (5 hores més tard, L’endemà, 45 minuts després, 40 segons després, 10 segons després...), no enterboleix de cap manera la comprensió lectora. I per altra banda l’autor ha aconseguit pinzellar els dos protagonistes amb petites diferències estilístiques (lèxic, puntuació...) que els diferencia i alhora diferencia també el seu estil d’escriptura.
En general Contra el vent del nord ha agradat i ha creat la curiositat per conèixer i llegir la segona part de la novel·la: Cada set onades. Però sobretot, com he indicat a l’inici d’aquest resum de la tertúlia, és una de les novel·les que ha conduït amb més insistència a barrejar ficció (la novel·la) i realitat (la dels membres del Club de lectura Tardes literàries).
Una obra lleugera, amena, amb breus tocs d’humor que paga la pena llegir.
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl
(març 2013)
Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer
1. L’autor
Escriptor i periodista, neix a Viena (Àustria) el març de 1960. Cursa estudis de Pedagogia i d’Història de l’Art abans de treballar com a articulista al diari Der Standard des de 1989, on escriu reportatges judicials, suplements literaris i manté una columna d’opinió.
Ha publicat diversos llibres, tant de novel·la com reculls d’articles. La seva obra Der Weihnachtshund (traduïda al castellà com La huella de un beso), de 2004, va ser adaptada al cinema i dirigida per Michael Keusch. Es tracta d’una comèdia on s’entrecreuen les vides de Max, Katrin, i el gos Kurt.
El 2006 guanya el German Bok Prize amb la novel·la que avui comentarem al Club de lectura, Contra el vent del nord, obra aclamada per crítica i públic, traduïda a més de vint-i-cinc idiomes, adaptada amb èxit en forma de ràdionovel·la, obra de teatre i també d’audiollibre, i que va suposar el seu salt al mercat internacional. La segona part d’aquesta, Cada set onades, també va gaudir d’una bona acollida i es va convertir en un autèntic fenomen editorial. D’aquestes dues novel·les, escrites amb estil epistolar, hom ha remarcat certa influència de Gustave Flaubert.
Altres obres seves que podem trobar traduïdes són Siempre tuyo (2012), on ens mostra una història d’amor angoixosa a causa de l’excés de devoció i control que té un dels membres de la parella sobre l’altre; i Theo (2013), un llibre pedagògic basat en l’observació del creixement del seu propi nebot. També cal destacar la novel·la d’intriga Darum (2008), adaptada al cinema per Harald Sicheritz.
2. L’obra
Un error és l’origen de la correspondència que s’instal·la entre Leo i Emmi, una comunicació epistolar que mantenen via correus electrònics i que s’inicia, com hem dit, en base a aquesta equivocació de destinatari, però que després continuen tot just per divertir-se, amb l’ús d’un humor intel·ligent que atrapa el lector des de les primeres pàgines. Però tots dos són ben diferents... o no. Leo es recupera d’una relació trencada i Emmi està casada i té dos fills que provenen de l’anterior matrimoni del seu marit. A poc a poc, de la conversa insubstancial passen a explicar-se petits problemes o conflictes del seu present, es van coneixent, es van sincerant l’un amb l’altra. Arriba el moment en què es plantegen la possibilitat d’una trobada presencial, i aleshores apareix la gran incògnita de cara al lector: superaran aquesta cita, resistiran aquest acarament físic?
Contra el vent del nord es presenta en el mercat editorial en una època d’auge de les comunicacions virtuals, una època de correus electrònics i xarxes socials on les relacions inter-personals, diuen, poden ser més sinceres just perquè hom no coneix l’altra persona, però també els enamoraments, si es donen, poden ser més romàntics perquè la imaginació hi juga un paper importantíssim, vital.
Per altra banda s’ha remarcat la coincidència de noms dels protagonistes amb el gran clàssic de Gustave Flaubert: Madame Bovary (en aquesta novel·la trobem Emma Bovary i un dels seus amants, León Dupuis), així com certes similituds i diferències, sobretot, en el personatge d’Emma-Emmi. Però salvant aquesta referència literària resulta evident que estem davant d’una obra lleugera, amena, fresca, però al mateix temps treballada amb precisió per part de Daniel Glattauer, que fa una dissecció digna d’elogi de les emocions i sentiments que es generen on line. Com s’ha indicat en una de les crítiques sobre la novel·la: “Un dels diàlegs amorosos més intel·ligents i més suggestius de la literatura actual” (Der Spiegel).
3. Tertúlia del divendres 15 de març de 2013
Comencem la tertúlia del Club de lectura Tardes literàries de la forma habitual: fent una ronda de comentaris breus perquè tots els clubaires hi diguin la seva. És a dir: que exposin resumidament les primeres impressions de l’obra llegida, i a partir d’elles, tot seguit, iniciar la xerrada. Però en aquesta ocasió ens encallem cada dos per tres. Sense haver entrat encara a avaluar aspectes estilístics, el tema de què tracta la novel·la provoca lleus referències personals, subjectives, que a poc a poc hem d’anar apartant per focalitzar de nou el nostre centre d’interès: la tertúlia sobre Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer.
És en aquest punt on cal fer un incís i preguntar-nos on és la frontera entre ficció i realitat, on és la línia demarcativa entre vida i literatura. Un tema, aquest, molt apropiat per a la lectura que ens ocupa perquè Contra el vent del nord és una novel·la epistolar moderna. La correspondència que s’envien l’Emmi i el Leo (de ben segur un homenatge a Emma Bovary i León Dupuis) funciona a base de correus electrònics. I és per aquest motiu que abans plantejava i preguntava on es troba la línia divisòria entre ficció i realitat, ja que aquests dos personatges, de la mateixa manera que ha passat a diversos clubaires en comentar l’obra, es mouen gràcilment entre aquests dos estadis. Però no només s’hi mouen, sinó que amb el pas dels dies i amb el gradual guany d’intensitat emotiva que aboquen en la seva relació, sovint perden la perspectiva d’allò que és la seva vida real (la monotonia, o no, del seu dia a dia) i la seva vida virtual (l’encreuament de correus electrònics).
Un aspecte del qual hem parlat a bastament és l’esperada trobada entre ambdós personatges. En iniciar la lectura de la novel·la ja se’ns indica que mai no arribaran a conèixer-se. Però no oblidem que la forma en què han contactat ha estat ben casual: un error fortuït. I en començar a intimar apareix la idea d’una trobada presencial. Aquesta es va ajornant... i mentre en parlen i la imaginen (igual que s’imaginen l’un a l’altre) el lector gaudeix d’un erotisme literari que es destil·la amb tal subtilesa que el fa encara més elegant. I el clímax és un aspecte tan senzill com permetre’s, mútuament, escoltar-se la veu.
A banda dels dos protagonistes, Emmi i Leo, que són els que hem tractat amb més èmfasi, també ens hem plantejat, sobretot, la figura de Bernhard. En aquest punt hem trobat certa divisió de criteris quant al seu caràcter. Des del que uns quants han considerat com a fredor en mostrar la seva reacció quan descobreix la veritat, fins al que altres han considerat, davant d’aquesta mateixa reacció, autocontrol passional per tal de no perdre el seu amor. Sigui com sigui hem coincidit a considerar que Bernhard és el detonant que potencia el final de la novel·la: sense la seva presència aquest final, que no comentaré per mantenir la intriga, no arribaria a produir-se.
Des d’un plantejament tècnic tothom ha considerat que aquest intercanvi de correus electrònics, malgrat que en ocasions es repeteix la direcció d’emissor-receptor i que de vegades es produeix amb una assiduïtat aclaparadora (5 hores més tard, L’endemà, 45 minuts després, 40 segons després, 10 segons després...), no enterboleix de cap manera la comprensió lectora. I per altra banda l’autor ha aconseguit pinzellar els dos protagonistes amb petites diferències estilístiques (lèxic, puntuació...) que els diferencia i alhora diferencia també el seu estil d’escriptura.
En general Contra el vent del nord ha agradat i ha creat la curiositat per conèixer i llegir la segona part de la novel·la: Cada set onades. Però sobretot, com he indicat a l’inici d’aquest resum de la tertúlia, és una de les novel·les que ha conduït amb més insistència a barrejar ficció (la novel·la) i realitat (la dels membres del Club de lectura Tardes literàries).
Una obra lleugera, amena, amb breus tocs d’humor que paga la pena llegir.
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl
(març 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada