L’acabadora, de Michela Murgia
1. L’autora
Escriptora sarda (1972) de formació de base catòlica. Va estudiar teologia i va treballar com a mestra de religió. Malgrat el negoci familiar a l’illa natal (un restaurant), ella va poder marxar i estudiar fora en convertir-se, precisament, en fill’e anima d’un matrimoni sense fills. Va treballar com a executiva en una empresa termoelèctrica, però va ser acomiadada en negar-se a ocultar un abocament tòxic al mar. Després d’això realitza diverses feines i una d’elles, la de telefonista en una multinacional, la duu a crear un bloc a internet per denunciar anònimament diverses experiències. Aquest és l’origen del seu primer llibre publicat: Il mondo deve sapere. Romanzo tragicomico di una telefonista precaria. En ell descriu l’explotació laboral i la manipulació psicològica a què són sotmesos els treballadors. Va ser portat al teatre per David Emmer i fou la base del film Tutta la vita davanti, de Paolo Virzi.
El maig de 2008 publica Viaggio in Sardegna, una guia dels llocs menys explorats de l'illa, i inicia un altre bloc, Il mio Sinis, un passeig per la península de Sinis, la seva terra natal.
Però la seva obra cabdal, si més no fins al moment, és L’acabadora, publicada el 2009. En aquesta novel·la i tot emparant-se en la tradició rural sarda exposa un tema crucial com és el de l’eutanàsia. L’obra ha rebut diversos reconeixements a Itàlia: Premi Dessí (2009), SuperMondello dins el Premi Mondello (2010) i Premi Campiello (2010).
Posterior a L’acabadora tenim les novel·les Ave Mary i L’incontro.
En l’actualitat Michela Murgia duu a terme una gran activitat com a persona compromesa i participa assíduament en debats públics, defensant sense embuts les seves conviccions.
2. L’obra
Què significa “acabadora”? Segons la mateixa autora, Michela Murgia, l’acabadora era una dona que ajudava a morir a la gent en els pobles rurals de Sardenya: la reclamaven els familiars de la persona que agonitzava i ella acudia per consolar el moribund, li recolzava la nuca en un jou i amb un lleu trencament de les cervicals acabava amb la fragilitat de la seva vida (entrevista a La Vanguardia, 19-12-2011). I per parlar-nos d’aquest antic ofici ens endinsarem en un altre costum sard: fill’e anima. Una tradició, la de “filla d’ànima”, que encara perviu a l’illa: dues famílies pacten i el fill d’una passa a ser el fill de l’altra.
Per entrar en la novel·la cal que ens situem en els anys cinquanta. L’Anna Teresa Listru és una vídua sense recursos que viu en un poble de l’interior de Sardenya. Té quatre filles, la més petita de les quals és la Maria, de sis anys. Per la seva banda la Bonaria Urrai, la modista del poble, no té fills, i pacta amb la mare de la nena quedar-se amb la Maria. És així com la menuda canvia de casa i com, a poc a poc, s’inicia una relació maternofilial peculiar i sincera. Però hi ha un secret que només els adults del poble coneixen, i és que la modista també practica un antic art: l’ofici d’acabadora.
En base a aquesta relació trobarem temes com la maternitat, la força de la mirada, l’eutanàsia, l’amistat, la fidelitat o incondicionalitat... I malgrat poder considerar que som davant una novel·la coral (el poble) i que la protagonista literària és la Maria Listru, en realitat el personatge cabdal que avança per aquestes pàgines és, òbviament, l’acabadora.
La novel·la abasta uns tretze anys de la vida de la nena, des del moment en què passa a ser filla d’ànima de Bonaria fins els primers anys de la seva joventut, però la interessant recreació de l’illa i la seva història fa que en acabar la lectura el temps cronològic transcorregut ens sembli força més llarg. A més, l’estil directe i aparentment senzill dota la narració d’una agilitat lloable que capta amb força l’atenció del lector.
Els qui conduïm clubs de lectura sovint ens referim a les obres que tractem en alguna de les tertúlies dient que “funciona”. I aquesta seria la primera conclusió a què es pot arribar després de la trobada de les Tardes literàries: L’acabadora és una novel·la que funciona. O, com m’agrada qualificar els llibres en aquests casos, és una novel·la “tertuliable”. Això no significa pas que ens trobem davant d’una obra magistral, sinó que per un o altre motiu genera debat, discussió, aportació d’idees i, òbviament, enriquiment.
Dels comentaris fets al llarg de la nostra tertúlia es pot deduir que els membres del club, en aquesta ocasió, s’han dividit de forma gairebé matemàtica entre els qui han llegit la novel·la amb veritable interès i els qui l’han llegida, senzillament, avançant pàgines.
S’ha parlat de molts i diversos temes, tot fixant el punt d’atenció tant en la història que se’ns narra com en les idees que planteja, i també l’estil amb què ens ho presenta.
Referent a les idees que apareixen, les dues que han suscitat més controvèrsia han estat la tradició sarda del fill’e anima i la figura de l’acabadora. De la primera qüestió, tot i que d’entrada pugui sobtar, hem apuntat que a casa nostra, malgrat no tenir un nom amb què definir aquesta circumstància de cedir un fill a una altra família per tal que tingui millors possibilitats de sortir-se’n, aquest fet, històricament, també s’ha produït. Però la figura de l’acabadora, amb tota la complexitat de matisos que comporta, és la que ha donat més arguments i raons a la tertúlia.
Hem parlat de l’eutanàsia, del testament vital, i hem intentat resumir-ho en la idea que hom ha de tenir sempre dret a decidir. I tot plegat ho hem plantejat emparant-nos en els quatre casos en què l’acabadora, dins la novel·la, hi intervé d’una o altra manera.
Seria complicat per no dir impossible pretendre exposar els diferents punts i aspectes que s’han tractat, però val a dir que ens hem endinsat en un intercanvi interessant i apassionat de reflexions, i hem conclòs que la novel·la planteja el tema de forma un tant tangencial i sense aprofundir.
Referent a les qüestions tècniques s’ha subratllat positivament la fluïdesa narrativa i l’estil directe. Per contra, alguns clubaires han considerat que en diversos apartats les explicacions freguen el tractament antropològic de la història de l’illa. Un aspecte, aquest, que resulta gratuït i fora de lloc ja que grinyola, comparativament, amb el to general de la novel·la. Cal remarcar, però, que aquesta crítica també s’ha donat de forma força dividida entre els tertulians.
Evidentment també hem parlat dels personatges i les seves relacions, de la religió i les creences en màgia i maleficis, del sentiment de culpa i de la força de la mirada... Però tot plegat no pot ser recollit en aquest breu resum, però sí que evidencia el que he comentat a l’inici: la lectura de L’acabadora, de Michela Murgia, agradarà més o agradarà menys, però és una novel·la que funciona per als clubs de lectura.
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl (juny 2013)
