dimecres, 28 d’octubre de 2015

Club de lectura Tardes Literàries

Esmorzar al Tiffany’s, de Truman Capote


-   Tertúlia de divendres 23 d’octubre de 2015

Quan d’una novel·la s’ha realitzat l’adaptació cinematogràfica i, a més, aquesta ha passat a convertir-se en un clàssic del cinema, costa allunyar un i altre plantejament artístic. I això ve a tomb per les nombroses vegades que les clubaires han fet esment de la pel·lícula tot comparant-la amb l’obra llegida. Però primer parlaré del llibre: Esmorzar al Tiffany’s, de Truman Capote.

Si provo de fer una valoració quantitativa de les sensacions de lectura que s’han produït vers aquesta novel·la, podria dir que una quarta part de les assistents a la tertúlia han valorat la lectura com a insatisfactòria, i la resta, tres quartes parts, n’han gaudit. Per fer un resum molt sintetitzat d’aquest còmput em caldria apuntar que, aquelles persones a qui no els ha seduït la història ni l’estil narratiu plantejat per l’autor, han manifestat que en cap moment s’han sentit atretes o encuriosides pels fets que anaven succeint-se pàgina rere pàgina, fins al punt de percebre certa monotonia i avorriment. Per contra, a la resta de clubaires els ha agradat el marc social i els personatges que hi apareixen, posant de relleu la protagonista, Holly Golightly.

Aquesta diversitat d’opinions ha resultat excel·lent just per enriquir encara més la tertúlia, ja que l’exposició de diferents parers provocava la necessitat de filar més prim en les apreciacions al voltant de la lectura.

El tema que ha ocupat més espai dins la conversa ha estat, precisament, el personatge de la Holly Golightly. Malgrat que totes hem considerat que és coherent en el sentit que té clar què cerca (la seguretat), els matisos sobre el seu caràcter no deixaven d’aflorar. Perquè la ingenuïtat que mostra en certs moments i que en d’altres es converteix en fermesa i intel·ligència, poden ser considerats un senyal d’hipocresia. Perquè la necessitat d’esdevenir carismàtica la duu, en ocasions, a convertir-se en un personatge histriònic. Perquè aquesta seguretat que busca no avança de forma equilibrada entre un vessant socioeconòmic i un vessant emocional i, a l’hora de triar, ella opta pel la seguretat material en detriment de l’emocional. Però tot plegat ens ha portat a coincidir en la certesa que es tracta d’un personatge complet i polièdric.

Encara en aquest tema s’han comentat a bastament les coincidències que es poden extreure entre la vida de la Holly i la del mateix autor de la novel·la, Truman Capote: uns orígens humils en uns paratges solitaris i aïllats; la necessitat d’aprendre (manifestada de formes diferents); l’encís i atracció per les capes altes de la societat novaiorquesa; en certa mesura el món de l’alcohol...

Però evidentment durant la tertúlia han aparegut altres continguts. Per exemple la relació que s’estableix entre el narrador i la protagonista. Una relació que es mou entre l’amor i l’amistat, que ella nomina com a fraternal des del moment que bateja el narrador amb el nom del seu germà, Fred (potser l’única persona que la Holly estima de debò), i per tant una relació que es converteix en estima i respecte incondicional.

Per exemple també s’ha parlat de la diversitat de personatges que podrien qualificar-se de grotescos o ridículs o peculiars: el mafiós Sally Tomato amb qui es veu i a qui està ajudant (suposadament sense ser-ne conscient) a passar informacions i ordres; l’editor O. J. Berman, l’únic que se l’aprecia amb sinceritat i l’únic, també, que mourà fils per ajudar-la quan la detenen; el jove i ric Rusty Trawler, enamorat d’ella i amb un historial tràgic al seu darrere; la vividora, com ella, Mag Wilwood, que sense arribar a ser tan carismàtica com la Holly també sap moure’s per aquestes capes de l’alta societat; el calculador José, un brasiler acomodat que es dedica a la política i que l’abandona sense cap tipus de remordiment quan veu perillar la seva imatge pública; i fins i tot l’home de la Holly, molt més gran que ella i que l’està buscant des que el va abandonar.

Tots aquests personatges conformen un microcosmos i un entramat de relacions en el qual ella, la Holly, s’enlaira com a eix vertebrador. I també, per altra banda, conformen un mirall, un reflex d’aquesta societat en la qual hi preval la idea del somni americà, i ens mostren l’altra cara de la moneda: el fracàs, la buidor, i la solitud de les persones.

No puc encabir en aquestes quatre línies de resum de la tertúlia tots els comentaris que han sorgit, però sí anotaré que han aparegut temes com la sexualitat i l’homosexualitat, l’alcoholisme, la llibertat i la necessitat (o no) de pertànyer a un lloc, la cerca de protecció (i com si fos una cadena tenim el gat, protegit per la Holly, que alhora és protegida pel narrador)...

Quant a l’estructura de la novel·la, manté un format clàssic basat en els tres apartats: presentació (el primer capítol és una mena de magnífic pròleg, retrat del marc on ens abocarà la història), nus (la novel·la pròpiament dita i que es converteix en un llarg flashback cap a dotze anys enrere), i desenllaç (el darrer capítol esdevé un epíleg que va polint petits serrells).

I ja per acabar, torno a agafar la comparació esmentada a l’inici entre l’obra literària i l’obra cinematogràfica i, a pesar del magnífic treball d’adaptació, totes hem considerat més lloable la recreació de la novel·la. Entre altres coses, pel seu final, molt més coherent amb la narració que ens ha estat presentant.

-   L’autor

Periodista i escriptor estaunidenc, el seu nom real era Truman Streckfus Persons (1924-1984). Va passar la seva infantesa en les granges del sud d’Estats Units i, segons les seves pròpies paraules, va començar a escriure per combatre l’aïllament que sentia. Va estudiar al Trinity School i a la St. John’s Academy de Nova York. Amb només 17 anys va aconseguir una feina a la revista The New Yorker que, segons ell mateix, consistia a “seleccionar tires còmiques i retallar periòdics”. Al cap de quatre anys deixa aquesta feina i publica el relat Miriam a la revista Mademoiselle, amb el qual va guanyar el Premi O’Henry, va ser aplaudit per la crítica i el van considerar deixeble de Poe. Més tard, amb 23 anys, publica la seva primera novel·la, Altres veus, altres àmbits (1948), una de les primeres en les quals es planteja de forma oberta el tema de l’homosexualitat.

Altres novel·les seves, per citar-ne algunes, serien:  L’arpa d’herba (1951), Se oyen las musas (1956), Esmorzar al Tiffany’s (1958), i A sang freda (1966). Aquesta última és la seva obra més celebrada i amb ella es crearia el terme non-fiction-novel, tot convertint-se en un referent del nou periodisme estatunidenc que s’esdevindria més endavant.

A sang freda explica el succés real de l’assassinat de la família Clutter, una narració que li va ocupar cinc anys d’intensa investigació. Va ser portada al cinema el 1967 per Richard Brooks i el llibre va batre rècords de vendes, mantenint-se en la llista dels més venuts del New York Times durant trenta-set setmanes. Cal remarcar, també, que el 2005 es va filmar la pel·lícula Capote, en la qual es narra el període de la vida d’aquest escriptor que abraça l’època en què es va estar documentant per al seu llibre A sang freda, i en el film es pot veure l’estreta relació que es va establir entre ell mateix i Perry Smith, un dels assassins.

Amb tot, la seva vinculació amb el món del cinema no és només aquesta, ja que també es va adaptar la novel·la Esmorzar al Tiffany’s (Blake Edwards va ser el director i Audrey Hepburn va interpretar el paper de la protagonista, Holly Golightly). I també va escriure guions cinematogràfics, entre els quals podríem destacar ¡Suspense! (1961).

Entrats a la dècada de 1950 va reprendre la seva activitat periodística tot fent entrevistes per a la revista Playboy.

-   L’obra

Esmorzar al Tiffany’s ens narra la relació d’amistat, entre la tardor de 1943 i la tardor de 1944, d’un escriptor de Nova York el nom del qual mai no és esmentat, amb la seva veïna, Holly Golightly. La història se’ns presenta com una evocació feta per ell aproximadament dotze anys després de concloure’s aquesta relació.

La protagonista, Holly Golightly, és una jove de vint anys, atractiva, d’origen texà, que després de rebutjar la carrera d’actriu a Hollywood es converteix en una estrella del Nova York més sofisticat, i així és com la trobem bevent còctels en festes de l’alta societat, trencant cors per allà on passa, i freqüentant restaurants i clubs de moda. Holly viu envoltada dels individus més absurds i de vegades grotescos: des d’un mafiós que compleix condemna i a qui visita setmanalment, fins a un milionari capritxós i amb afinitats nazis, tot passant per un vell bàrman que, secretament, està enamorat d’ella. Però a poc a poc Holly anirà revelant al narrador la seva veritable personalitat, alhora que descobrirà la seva pròpia impossibilitat, o manca de desig, per canviar.

D’aquesta novel·la s’ha comentat ben sovint que ens presenta un dels personatges més complexos i peculiars, i també més grandiosos, de la història de la literatura: la seva protagonista Holly Golightly. Una dona impulsiva, excèntrica (hi ha qui la considera també un punt desequilibrada), però dolça, innocent i múrria. Un personatge que no ens deixa de sorprendre i que monopolitza quasi la totalitat dels diàlegs que trobem a la novel·la.

El mateix autor, Truman Capote, va declarar en una entrevista que la raó veritable per la qual va escriure sobre Holly, el seu personatge favorit, va ser perquè era el símbol de totes aquelles noies que arribaven a Nova York amb l’esperança de complir un somni: esdevenir actrius o bé ascendir en l’escalat social gràcies a un bon casament.

Però més enllà del personatge protagonista, també són interessants les paraules del sociòleg i crític Arnau Puig, en un estudi al voltant de Esmorzar al Tiffany’s, on escriu: “Novel·la de la vida insignificant es converteix, acabada la lectura, en una gran novel·la del present, profundament humana, irritant perquè no hi ha falsificacions. La vida és així, ens la fan forçosament així, ens obliguen que sigui així. Tot està fet perquè no sigui d’una altra manera. ¿Qui ho ha muntat així? Capote no ens ho diu.”

Sílvia Romero

(octubre 2015)