dimecres, 1 de febrer de 2017

Tardes Literàries

Cinc cèntims de l'última tertúlia del Club de Lectura...

El lápiz del carpintero, de Manuel Rivas

(traducció: Dolores Vilavedra)


• Tertúlia de divendres 20 de gener de 2017
  
Les primeres pàgines de la novel·la El lápiz del carpintero, segons hem valorat en la nostra tertúlia, desconcerten una mica. La lectura s’inicia amb una trobada entre el periodista Carlos Sousa i el doctor Da Barca, un home ja gran i malalt a qui el periodista vol fer una entrevista. En passar al segon capítol ens trobem un escenari completament diferent i uns personatges que, en aparença i a priori, sembla que no tinguin relació amb el que acabem de llegir. En el capítol tercer ens assabentem de la mort del pintor que sempre dibuixava, amb el llapis de fuster, el Pòrtic de la Glòria. I és a partir del quart capítol quan la història ja comença a desenvolupar-se mantenint un únic fil narratiu.  

Aquests canvis de focus d’atenció, aquesta manera de moure la càmera narrativa quan encara no sabem res de la història que se’ns mostrarà, són els elements que han desconcertat una mica a les clubaires. Malgrat això, un cop superat aquest hipotètic escull, la lectura es presenta àgil, fluida i interessant.

Un dels aspectes que més s’han remarcat ha estat la poesia que amara tot el llibre, de tal manera que fins i tot en les escenes més tràgiques hom hi detecta un bri d’humanitat. En aquest sentit hem comentat la capacitat que té l’autor, Manuel Rivas, per retratar i descriure situacions en ocasions dramàtiques però sempre amb una pàtina de bondat que les suavitza. Cosa que ens ha dut a recalcar, com ens hem trobat amb algun altre títol tractat al club de lectura, que El lápiz del carpintero, tant per la forma com pel contingut, és una novel·la que creix substancialment si se li concedeix una segona lectura.

La guerra és el teló de fons que mou els personatges d’aquesta història, però alhora no es parla gairebé en cap moment de la guerra. L’empresonament és l’altre marc argumental que es destil·la per aquestes pàgines, i al mateix moment ens adonem que la presó en sí no és la matèria més important de la novel·la. Perquè el que en realitat ressalta per damunt de tot el que se’ns explica són els personatges. Tots en general; però sobretot Herbal, el doctor Da Barca, i Marisa. Tots tres formen un curiós triangle de relacions. I també cal assenyalar un personatge que no té un paper actiu en la història, però que apareix de forma latent: el pintor i el seu llapis de fuster.

La veu del pintor ha estat un dels punts que també hem tractat a bastament, perquè des del moment de la mort es converteix en la veu de la consciència d’Herbal. O com també s’ha comentat, en l’equilibri d’un home turmentat i alhora executor. 

Hem valorat també el pes de la relació amorosa del doctor i Marisa dins la novel·la, ja que en un primer moment l’hem definida com una gran història d’amor, per acabar considerant que hi escau més catalogar-la com un gran amor. Perquè la història, tot i que s’estén al llarg de tota la novel·la, tampoc no és el motor que la fa avançar.

El tema és la lluita de l’individu entre el bé i el mal. El tema és la resistència de l’ésser humà davant les adversitats. El tema és la guerra civil. El tema és l’obsessió d’Herbal. Els temes són diversos perquè, com sol passar, cada lector s’apropa a la lectura des de la seva pròpia experiència. Per això El lápiz del carpintero és una novel·la molt rica per a un club de lectura.

• L’autor

Periodista, novel·lista, assagista i poeta, neix a La Corunya el 1957. Va estudiar Ciències de la Informació a Madrid; fou sotsdirector de “Diario de Galicia”; i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació gallecs i espanyols: El País, El Ideal Gallego, Diario de Galicia i La Voz de Galicia.

En la seva faceta de periodista sempre ha mostrat un sincer compromís vers els problemes socials i ecològics. Va ser soci fundador de Greenpeace i la seva activitat en aquest àmbit va adquirir una importància fonamental quan va tenir lloc el desastre ecològic que va provocar l’enfonsament del Prestige en aigües gallegues.

Hom ha considerat que Manuel Rivas és una de les veus més potents de la literatura gallega contemporània, i també s’ha convertit en una estranya excepció dins el panorama de la literatura mundial, ja que les característiques de la seva escriptura li han fet guanyar adeptes tant en el continent europeu com en l’americà. El seu estil es basa en el domini del llenguatge, el to d’autenticitat que atorga als seus relats, la tendresa de les històries i la poètica que se’n destil·la.

Algunes de les seves obres s’han adaptat al cinema amb gran èxit de crítica i públic, com seria el cas, per citar un exemple, del relat La llengua de les papallones (inclòs a la seva novel·la Què vols de mi, amor?), dirigida per José Luís Cuerda, o la novel·la breu que avui ens ocupa, El llapis del fuster, dirigida per Antón Reixa i seleccionada per presentar-se als premis Goya de l’Academia española de cine.

Altres obres de narrativa que podem trobar traduïdes al català són Ella, maleïda ànima i Els llibres fan de mal cremar

• L’obra

El breu paràgraf que trobem a la contracoberta ens situa a la perfecció en la història que llegirem en obrir el llibre: “A la presó de Santiago de Compostel·la, durant l’estiu de 1936, un pintor dibuixa el Pòrtic de la Glòria amb un llapis de fuster. Els rostres dels profetes i dels ancians de l’Orquestra de l’Apocalipsi són els dels seus companys republicans de presidi. Un guardià, el seu futur assassí, l’observa fascinat... La història d’aquest llapis, conductor de memòries, portador d’ànimes, continuarà fins els nostres dies.”

La narració s’inicia quan el periodista Carlos Sousa va a veure el doctor Da Barca, protagonista de la novel·la, quan aquest ja és gran. Aquesta entrevista és el punt de partida per donar pas a la veu d’Herbal, que es va convertir en l’ombra del doctor al llarg de tot el periple d’aquest durant els anys d’empresonament. A través d’Herbal rememorarem el passat, i en l’evocació es teixirà un trencadís d’episodis: la guerra, amb els seus moments durs, tràgics i dolorosos; però també l’amor, un sentiment que pren una força abassegadora per la seva intensitat i també pel contrast que ens dibuixa vers el marc on té lloc.

Cal remarcar la descripció dels personatges que apareixen en aquesta narració, tots definits amb un ric rerefons psicològic: el doctor Da Barca esmentat abans; Marisa, la seva dona; Herbal, el guardià; Maria da Visitação, la prostituta que escolta la història; la mare Izarne, la religiosa... i el pintor, el personatge sempre present.

Manuel Rivas va escriure El lápiz del carpintero després de La lengua de las mariposas, i amb ella mantenia el fil temàtic de la guerra espanyola, però ho va saber dotar d’elements suficients perquè no semblés una simple repetició o insistència. A més, la narració àgil i amb pinzellades poètiques ajuden a transmetre la humanitat de les relacions i certes dosis de tendresa. 

Sílvia Romero
(gener 2017)