Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del passat divendres...

Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi

(traducció: Teresa Muñoz Lloret)

Tertúlia de divendres 17 de març de 2017

  

Antonio Tabucchi és un escriptor conegut i reconegut, i moltes de les seves obres s’han convertit en referents de la literatura contemporània. Potser Afirma Pereira és una de les més rellevants, per una banda pel reconeixement rebut en guanyar el premi Campiello, i per l’altra banda pel ressò mediàtic que li va proporcionar la versió cinematogràfica. Però més enllà d’aquestes premisses, al llarg de la tertúlia del Club de lectura Tardes literàries ha quedat palès que ens trobem davant una obra que subjuga per molts i diversos motius. 

Comencem pel començament. La valoració de la novel·la, després d’una primera ronda d’opinions, ha estat positiva. Això significa, en aquest cas, que la lectura ha fluït amb agilitat i que allò que se’ns mostrava despertava l’interès de les clubaires, que volien saber cap a on ens conduïa l’autor. 

Amb tot, ha sorgit certa divergència d’opinions a l’hora de parlar de la falca que es repeteix tot sovint al llarg de la narració i que en definitiva dóna títol al llibre. Aquest “afirma Pereira” i la seva iteració, per a un sector de clubaires ha resultat feixuc i sobrer mentre que, per a un altre sector, servia per apropar-se més a la història pel toc de veracitat que atorga. També s’ha produït diferència d’opinions al voltant del moment en què la història que se’ns mostra guanya intensitat: unes lectores consideraven que l’inici de la novel·la és lent i poc atraient mentre que d’altres s’hi han immergit des de les primeres línies. 

Però, repeteixo, la valoració general ha estat positiva per l’estil àgil, proper i directe de què fa gala Tabucchi. 

A banda d’aquestes qüestions les clubaires han incidit tant en l’argument de la novel·la com en els aspectes de tipus més psicològic que envolten els personatges, però sobretot el protagonista. S’ha debatut sobre el seu posicionament apolític en aparença, però que en realitat era només un actitud passiva davant el món en general a causa del dolor en el qual encara vivia. Això ens ha dut a comentar el dol, la seva superació, les diferents maneres d’enfrontar-s’hi. I aquest és un dels punts a considerar: Pereira viu en estat de letargia malgrat els fets que tenen lloc al seu voltant, a pesar dels esdeveniments de caire polític i social del seu entorn, i només quan la bombolla que s’ha fabricat s’esquerda i permet l’entrada d’aire nou (en aquest cas simbolitzat en la joventut de Monteiro i de Marta i les seves conviccions polítiques i revolucionàries), és capaç de reaccionar. 

També aquest fet concret de la reacció ens ha ocupat força estona de la tertúlia, ja que no és gratuït que Pereira respongui i es posi en marxa just en aquell moment de la seva vida. Inconscientment ja s’estava movent per sortir de la passivitat, i el tema de la mort, la resurrecció de l’ànima i la resurrecció del cos, la teoria dels metges filòsofs amb la confederació d’ànimes i el jo hegemònic... tot plegat serà el detonant per canviar d’actitud.

Són molts més els temes que han sorgit al llarg de la trobada del Club de lectura, i la discussió ha estat intensa i interessant. Perquè Afirma Pereira és un llibre per llegir, pair, i gaudir comentant-lo.

L’autor

Escriptor italià (Vecchiano, 1943), va ser professor de llengua i literatura portugueses a la Universitat de Siena. De fet, la seva passió per aquesta cultura es deu en gran part a la figura de l’escriptor portuguès Fernando Pessoa.

Va ser a la Universitat de La Sorbona (París) quan Tabucchi va entrar en contacte amb l’obra de Pessoa. Aquesta primera aproximació es va produir al voltant dels anys seixanta i Tabucchi en va quedar fascinat. En tornar a Itàlia va estudiar la llengua portuguesa per tal de comprendre millor el poeta i poder aprofundir en la seva figura, convertint-se així en el millor coneixedor, crític i traductor a l’italià de Fernando Pessoa. Encara relacionat amb aquesta temàtica, Antonio Tabucchi va escriure un llibre d’assajos i una comèdia teatral sobre el poeta portuguès.

Amb la novel·la Nocturn a l’Índia (1984) va rebre el premi Médicis francès, i amb la novel·la que tractarem avui al nostre Club de lectura, Afirma Pereira (1994) va obtenir el premi Campiello. Entre les diverses obres que podem trobar traduïdes al català cal destacar: Piazza d’Itàlia, El cap perdut de Damasceno Monteiro, Rèquiem. Una al·lucinació, Es va fent més i més tard, Dona de Porto Pim, Tristano es mor, El fil de l’horitzó, La gastritis de Plató, Per a Isabel. Un mandala (publicada pòstumament el 2014).

El cinema ha treballat l’adaptació de diversos llibres de Tabucchi, i potser d’entre tots ells destaca, precisament, Afirma Pereira (dirigida per Roberto Faenza i protagonitzada per Marcello Mastroianni).

L’any 2004  va rebre el Premi de Periodisme Francisco Cerecedo. I l’any 2012 va morir a Lisboa.

L’obra

“Afirma Pereira” és el títol de l’obra, és l’inici de la novel·la, i és una falca narrativa que l’autor repetirà diverses vegades al llarg del llibre.

La trama cal situar-la a la ciutat de Lisboa durant l’època salazarista, i l’acció se centra en el personatge de Pereira, un vidu que parla amb el retrat de la dona difunta, que pateix símptomes de cardiopatia, que dirigeix la secció cultural del diari Lisboa –òbviament lligat al règim-, i que en aparença viu lliurat a la literatura –sobretot francesa- i sense idees polítiques fermes. Però aquesta placidesa es veurà sacsejada quan coneix el jove filòsof Monteiro Rossi, amb qui contacta després d’haver-li llegit un article sobre la mort. Pereira oferirà a Rossi unes col·laboracions en la secció cultural que dirigeix: escriure les necrològiques d’escriptors cèlebres vius per tenir-les preparades en el moment del seu traspàs.

Rossi accepta la feina, però l’enfocament que dóna a les necrològiques, amb les crítiques que exposa vers l’adhesió al fascisme d’aquests autors, converteix els articles en perillosos –per la censura- i impublicables. I a partir d’aquí Pereira es veurà abocat a un replantejament no tan sols de les seves idees, sinó també de la seva relació amb la realitat social i política del país.

L’estil de la novel·la és àgil, lleuger, i fins i tot hom podria dir que destil·la certes dosis de fina ironia. I aquesta agilitat narrativa és un dels elements més valuosos perquè, per una banda, contrasta de ple amb el marc històric esmentat -aquest teló de fons que retrata l’auge dels fascismes a Europa- i, per l’altra banda, alleugereix els instants d’introspecció i torbament que viu el protagonista.

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl

(març 2017)