Em dic Lucy Barton, d’Elizabeth Strout
(traducció: Esther Tallada)
Tertúlia de divendres 16 de febrer de 2018
Ja havia treballat aquesta novel·la d’Elizabeth Strout en un altre Club de lectura i, després de la sessió amb les clubaires de Tardes literàries, continuo considerant que som davant una història altament tertuliable. Perquè, en molts casos, els mateixos motius pels quals un sector del grup es mostra satisfet amb la lectura, fa que un altre sector consideri que no s’hi ha sentit atret. I la discussió que aquesta oposició genera és ben enriquidora. Amb tot, el que sí cal remarcar és que, en la seva majoria, el club ha considerat que en entrar dins Em dic Lucy Barton la lectura avança amb agilitat.
Però, quins són aquests aspectes que han despertat controvèrsia?
Per citar un primer element em remetré a unes paraules de la mateixa autora (que no citaré textualment) amb les quals comenta que per a ella l’argument no és prioritari i que li agrada escriure de forma fragmentària. Aquesta manca d’un fil argumental ben travat de capítol en capítol, per a unes clubaires ha significat un interessant repte lector, i han gaudit tot col·locant les diverses peces que ens ofereix la narració en el lloc adequat, per tal de configurar el fris complet. En canvi, altres clubaires han trobat a faltar la trama entrellaçada que els permetés avançar al mateix temps que la història.
Un altre aspecte que s’ha debatut ha estat la profusió de temes pinzellats al llarg de la narració: la pobresa, el maltractament, la guerra i els traumes posteriors, el nazisme, la sida, l’homosexualitat, la incomunicació i la solitud... A algunes persones els ha agradat aquesta manera de mostrar moltes de les problemàtiques existents al si de la societat estatunidenca, que és el marc on té lloc la novel·la, sense implicar-se ni judicar. En canvi, a d’altres, els ha semblat que aquesta allau expositiva no serveix de gaire perquè són temes que l’autora no treballa ni profunditza.
També s’ha comentat la peculiar relació existent entre mare i filla, i tan aviat hom ha considerat que Lucy Barton (la filla), manté sempre i en tot moment una actitud egoista, com també s’ha aportat la idea de trobar-nos davant d’una dona valenta i capaç de tirar endavant i sortir d’una situació de pobresa flagrant. O bé s’ha remarcat la incapacitat de la mare per mostrar el seu amor vers la filla, i com aquesta se’n dol però, inconscientment, repeteix els mateixos rols en relació a les seves pròpies filles.
La tertúlia ha tocat moltes altres temàtiques. Per exemple els personatges, dels quals s’ha comentat que alguns potser fluixegen i, en canvi, d’altres són molt interessants dins el conflicte de la novel·la, com seria el cas del metge jueu i de l’escriptora Sara Payne. I en aquest sentit s’ha remarcat el suggeridor joc metaliterari que planteja, en més d’una ocasió, l’autora. O per citar altres exemples que ens han ocupat: la importància dels detalls, la força dels orígens, el valor del silenci...
Perquè, en definitiva, en la novel·la Em dic Lucy Barton podem considerar que és més important allò que no es diu que no pas allò que es diu. I la pregunta amb què ens quedem després de la lectura i la tertúlia és: existeix una única manera d’estimar?
L’autora
Escriptora estatunidenca (Portland, 1956), estudia Dret i Gerontologia a la Universitat de Syracuse i posteriorment es trasllada a Nova York. En aquesta ciutat inicia la seva carrera literària mitjançant la publicació de contes en diverses revistes literàries, com The New Yorker i The New York Times, i treballa com a professora del Màster d’Escriptura Creativa a la Queens University de Charlotte (Carolina del Nord).
La seva primera novel·la, Amy & Isabelle, veu la llum el 1998, i amb ella guanya el premi per a primeres novel·les del diari Los Angeles Times (1999), i queda finalista dels premis Pen/Faulkner i Orange (2000). La segona novel·la apareixerà al cap de vuit anys, Abide with me, i esdevindrà un bestseller. Tot just dos anys més tard, el 2008, publica la següent novel·la, Olive Kitteridge, que és guardonada amb el Premi Pulitzer d'Obres de Ficció (2009) i obté el Premi Llibreter a Catalunya (2010). Encara la seguiran dues novel·les més: Els germans Burgess (2013) i la que tractarem en el nostre Club de lectura, Em dic Lucy Barton (2016).
Recentment, però, ha sorprès als seus lectors amb la publicació d’un recull de contes, gènere que ja havia treballat en els seus inicis: Tot és possible (2017). En ell explora un ampli ventall d’emocions humanes mitjançant les petites tragèdies d’aquelles persones que intenten entendre’s a elles mateixes i als altres. A més, al recull Tot és possible, retrobem Lucy Barton, la protagonista de la seva última novel·la, quan viatja al poble per visitar els seus germans al cap de disset anys d’absència.
L’obra
Ens trobem davant una d’aquelles novel·les que presenta una història en aparença quotidiana i senzilla, però amb una temàtica subtil i profunda. Se’ns narra la vida de Lucy Barton tot agafant com a punt de partida i referència les setmanes en què està ingressada a l’hospital. La protagonista està casada i té dues filles, encara petites, a qui troba molt a faltar durant aquests dies. I per la seva banda, el marit, sempre molt enfeinat, la passa a veure molt de tard en tard.
És per això que l’home truca a la mare de Lucy: per demanar-li ajuda. I la dona, sense pensar-s’ho dues vegades, viatja des del petit poble on viu fins a la ciutat per tal de fer costat a la filla, s’instal·la a l’habitació de l’hospital i li dona conversa. Parlar de futilitats i, sobretot, escoltar-li la veu, per a Lucy és suficient per crear-li un clima de pau, de record, i també, en ocasions, de tensió.
Les converses, i sobretot els pensaments i evocacions de Lucy, ens mostraran com ha estat la seva vida: la infantesa pobra i sense afecte, les riotes dels altres nens just per la seva misèria, els estudis a la Universitat i el conseqüent allunyament del nucli familiar, la coneixença amb l’home que es convertirà en la seva parella, els inicis en el món de l’escriptura...
Però més enllà d’aquesta seqüència d’imatges, sovint exposada de forma fragmentària i que conformen una biografia, el que també hi trobem és la valoració i riquesa dels petits detalls, la solitud i la imperfecció de l’amor, l’emmirallament davant d’altres vides per tal d’amagar-nos de la nostra, el silenci i la incomunicació... Perquè el punt de referència és la vida de Lucy Barton, però a través d’ella ens n’arriben moltes més, de vides, convertint la novel·la en un òptim ventall de descripció de comportaments.
Sílvia Romero
(febrer 2018)
