La fórmula més estimada del professor, de Yoko Ogawa
(traducció: Yoshiko Sugiyama i Maite Roig Costa)
Tertúlia de
divendres 22 de febrer de 2019
Podríem dir que la primera ronda d’opinions ha
avançat força igualada entre les clubaires que valoraven positivament la
lectura d’aquesta novel·la, i aquelles que sense acabar de decantar-se per una
valoració negativa (fora d’un parell d’excepcions), no consideraven que el
llibre els hagués aportat la mateixa intensitat que al primer grup.
En base als comentaris i a les intervencions, sembla
evident que hi ha, sobretot, tres motius que han provocat aquest allunyament
lector. Tres motius, per l’altra banda, que no es donen alhora en totes les
clubaires, sinó que es manifesten de forma diversa en funció de les
preferències lectores.
En primer lloc tenim les vastes descripcions, en
alguns casos denses, sobre la normativa i l’evolució del joc del beisbol. Un
inconvenient, aquest, que hem considerat que potser no es donaria si l’esport
triat fos algun que a nosaltres, lectors europeus, ens resultés més proper. En
segon lloc hi ha les matemàtiques pròpiament dites i els enigmes que planteja
el professor. I en tercer lloc hi trobem un ritme narratiu pausat. Aquests són
els tres motius que podem dilucidar com a raons negatives per part de les
lectores a qui la novel·la no els ha seduït. Consideracions, però, que no han
estat secundades per les clubaires que han gaudit amb La fórmula més estimada del professor.
Tot plegat ha propiciat una tertúlia rica, intensa,
activa i amb gran dinamisme participatiu. Cosa que tampoc no és novetat en el
nostre Club de lectura Tardes literàries.
Més enllà d’aquesta premissa inicial al voltant de
la valoració general de la lectura, s’han debatut diversos aspectes més
concrets, tant al voltant dels personatges com al voltant de la cultura i la
forma de viure i entendre la vida que percebem a través d’ells; tant al voltant
del missatge inherent de la novel·la com al voltant de l’estil narratiu triat
per l’autora –aquesta primera persona que evoca uns anys concrets del seu
passat.
Així, hem parlat de la bellesa i tendresa que emana
la relació que s’estableix entre el professor, l’assistenta, i el nen; però
també de l’ús d’un registre de comportament molt relacionat amb actituds
tradicionals i conservadores. Hem comentat la duresa que suposa la malaltia
ressenyada en la novel·la, tant pel que significa per ella mateixa com pel que
implica, ja que cada matí el professor és conscient del seu problema i l’ha
d’acceptar de nou en nou. Hem esmentat també la cerca de la veritat que es
deriva de la passió per les matemàtiques, i la lluita del professor per conservar
ni que sigui una lleu escletxa de memòria perquè, així ho hem interpretat, la
memòria és vida.
I si passem a una altra informació que també ha
estat exposada per diverses clubaires, a més dels tres personatges esmentats ha
captivat el personatge de la cunyada. Pel paper que se li atorga en aquesta
novel·la, però sobretot perquè la seva història ha captat l’atenció i l’interès
de les lectores: com va viure els fets del passat, què sent en aquests moments,
per què es comporta com ho fa...
Potser La fórmula
més estimada del professor no ha tingut una valoració positiva al cent per
cent en la primera ronda d’opinions. Però com ha comentat un dels clubaires: “m’ha
interessat més la tertúlia que la novel·la”. Perquè més enllà d’aquesta
valoració genèrica, l’obra és un cant a l’amistat i, sobretot, una novel·la
tertuliable. Molt recomanable per als clubs de lectura.
L’autora
Escriptora japonesa, neix a Okayama el 1962. Estudia a la Universitat
Waseda de Tokio i el 1986 inicia la seva carrera com escriptora inspirada per
la lectura dels clàssics nipons, per les obres de Kenzaburo Oé, i pel conegut
títol El diari d’Anna Frank. Amb la
primera novel·la, Cuando la mariposa se
descompone (1988), guanya el prestigiós premi Kaien. El 1991 publica El embarazo de mi hermana, on la
narradora ens descriu l’embaràs de la seva germana gran convertint aquesta
descripció en una metàfora sobre la solitud. Amb aquesta novel·la breu va
guanyar el premi Akutagawa i el títol es va convertir ràpidament en un
best-seller, cosa que va consolidar Yoko Ogawa en el món de les lletres tot
rebent, des de llavors, elogis de crítica i públic.
Altres obres d’ella que podríem esmentar són Hotel Iris (1996), La niña
que iba en hipopótamo a la escuela (2006), Perfume de hielo (2009), La
residencia de estudiantes (2011), La
piscina (2012), Amores al margen
(2013), Lecturas de los rehenes
(2016).
El llibre que avui tractarem al Club de lectura apareix el 2003 i amb
ell obté el premi Yomiuri, el premi de les Llibreries Japoneses, i el de la
Societat Nacional de Matemàtiques “per haver mostrat la bellesa d’aquesta
disciplina”. Arran de l’èxit de la novel·la i de l’adaptació cinematogràfica,
així com les versions a la ràdio i al còmic, el 2006 coescriu amb el matemàtic
Masahiko Fijowara Una introducción a las
matemáticas más elegantes, que planteja precisament una mena de diàleg
sobre l’extraordinària bellesa dels números.
Referint-se a ella, l’escriptor Kenzaburo Oé ha dit: "Yoko Ogawa és
capaç d’expressar els elements més subtils de la psicologia humana amb una
prosa també subtil, però penetrant”.
En l’actualitat viu amb la seva família a l’antiga ciutat mercantil de
Kurashiki i es dedica en exclusiva a la literatura.
L’obra
Escrit en primera persona, la narradora és una dona que entra a
treballar com a assistenta per a un vell i suposadament malcarat professor de
matemàtiques que, a causa d’un accident de cotxe, ha perdut certa autonomia de
memòria. En concret la seva capacitat de memòria només li dura 80 minuts. Quan
el professor s’assabenta (malgrat que després ho oblidi) que la dona és mare
soltera i que té un fill de deu anys, li diu que el porti a la casa mentre ella
hi és treballant en lloc de deixar-lo sol. És en conèixer el nen –a qui de
seguida anomena Root, que significa arrel quadrada, i a qui ajuda en els deures
mentre parlen de beisbol, una afecció que comparteixen ambdós–, quan s’inicia
entre els tres la relació d’afecte que, a poc a poc, desemboca en una història
d’amor, amistat i transmissió del saber, no sols matemàtic.
De fet, la fórmula més estimada del professor protagonista d’aquesta
novel·la és també la fórmula preferida de molts matemàtics: l’anomenada
identitat d’Euler, considerada el cim de la bellesa matemàtica. I en el llibre
aquesta relació entre les matemàtiques i la bellesa es convertirà en una
constant al llarg de la narració. Però per damunt de tot i de cara a aquells
lectors que no sentin passió per aquesta disciplina, cal remarcar que el fet de
parlar en algun que altre moment de fórmules i altres aspectes matemàtics, no
comporta feixuguesa ni minva la intensitat i ritme de la història que se’ns
explica. Dit d’una altra manera: el llibre no parla només de matemàtiques, sinó
que parla a través de les matemàtiques. Tant és així que hom podria considerar
que, a banda del professor, l’assistenta i el nen, hi ha un altre personatge
que ocupa i omple les pàgines d’aquesta novel·la: les matemàtiques.
Però centrant-nos en els tres personatges principals cal dir que cap
d’ells no té nom propi. L’únic a qui li podem atribuir un és el nen, i de fet
és un sobrenom amb què el bateja el professor. Malgrat aquesta manca de
definició mitjançant un nom propi, tots tres se’ns presenten dibuixats amb
mestria, precisió i calidesa. Sense anar més lluny el professor duu sempre la
jaqueta plena de notes on escriu aquelles informacions que no vol oblidar. Una
excentricitat que li és necessària i que, de cara al lector, es converteix en
un detall entranyable.
Yoko Ogawa ens planteja La fórmula
més estimada del professor com una història senzilla i humana, en la qual
podem destacar la fluïdesa narrativa i una tendresa que ja és palpable des de
les primeres pàgines.
Sílvia Romero
(febrer 2019)
