- Temes que van sortir a la conversa:
El primer que ens
crida l’atenció de la novel·la és l’inici perquè té uns d’aquells començaments
que, un cop llegits, sempre s’identifica, encara que faci anys que l’has
llegit: “Aunque su padre había imaginado para él un brillante
porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una
insólita ocupación, tan amable que, por singular ironía, traslucía un vago aire
femenino.
Para
vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda”.
L’autor, quan parla
de Seda, sempre afirma que no és una
novel·la sinó una història i amb aquest inici, amb la ràpida presentació del
protagonista (i dels cucs de seda) ho deixa ben clar. Tot i la bellesa del
text, Baricco aconsegueix explicar-nos amb un estil clar i senzill, gairebé com
si fos un poema en prosa, una història en seixanta-cinc capítols breus (o molt
breus), una subtil història d’amor, tan subtil com la seda. Però, com ell diu,
no és només una història d’amor ja que si només fos això llavors no valdria la
pena explicar-la.
La història se
situa entre França i Japó durant la segona meitat del segle XIX. El
protagonista, Hervé Joncour viu amb la seva dona en un poblet tranquil de
França i es dedica a comprar i vendre cucs de seda. Aquesta feina el fa viatjar
per tot el món (Síria, Egipte, Japó...) cercant els millors ous dels cucs. Com que
una plaga ha contaminat la majoria d’ous de tots els països, l’empresari
Baldaboiu decideix que Hervé viatgi fins a la fi del món, fins al Japó, on la
plaga no ha arribat ja que prohibeixen l’entrada d’estrangers. Allà coneixerà
una jove misteriosa de qui s’enamorarà. Aquesta atracció (gairebé obsessió) el
farà tornar molts cops al Japó malgrat els perills que comporta el llarguíssim
viatge i la situació bèl·lica del país.
Sobre els
personatges, comentem que el protagonista no és un home d’acció, sinó que deixa
que les coses (la vida) li passin; així el descriu l’autor: “Era,
por lo demás, uno de esos Hombres que prefieren asistir a su propia vida y consideran improcedente cualquier
aspiración a vivirla. (...) ... son
personas que contemplan su destino de la misma forma en que la mayoría acostumbra
contemplar un día de lluvia”. “Como ocho años antes, dejaba que aquel hombre
reescribiera ordenadamente su destino”.
Per tant, l’Hervé
és un home que es mou, que viatja, però que no actua.
Com els personatges
estan poc descrits, només esbossats, la seva dona apareix sempre com una veu.
L’escoltem, més que no pas la veiem, també a través dels pocs diàlegs que té
l’obra: “Vio a su mujer que corría a su encuentro, y notó el
perfume de su piel cuando la abrazó, y el terciopelo de su voz cuando le dijo
- Has vuelto.
Dulcemente.
- Has vuelto”.
En canvi, la
misteriosa dona de qui s’enamora Hervé és la mirada i en cap moment l’escoltem
parlar: “Mil veces buscó los ojos de ella y mil veces ella
encontró los suyos. Era una especie de triste danza, secreta e impotente”. “¾Ni siquiera llegué a oír su voz. (...) Es un dolor
extraño”.
A més del sons i la
vista, també les olors, els colors, les comparacions i la simbologia són
essencials per aconseguir el ritme i el to característic de la prosa de
Baricco, i per crear bellesa en les descripcions dels ambients: “La
vida discurría en voz baja, se movía con una lentitud astuta, como un animal
acorralado en su madriguera”. “... miles de colores, naranja, blanco, ocre,
plateado, ni una ranura en aquel nido maravilloso, solo el susurro de aquellos
colores ondeando en el aire, impenetrables, más ligeros que la nada”.
Però l’element que
més ens ha agradat a tots/es és la carta final, la carta escrita en japonès que
el protagonista demana a madame Blanche que li tradueix; una carta d’amor
preciosa que comença així: “Amado señor mío, no tengas miedo, no te muevas,
permanece en silencio, nadie nos vera”.
Aquesta carta
desencadena un final que va ser, i encara és, molt discutit; és un final
necessari? És un final previsible o sorprenent? Sigui com sigui, el final de la
novel·la ens va semblar inesperat, encara que la resolució que en fa l’autor
podria haver estat una altra.
Com a comentari
final d’aquesta novel·la, que ens ha agradat molt i que recomanem, la frase que
serviria com a resum de la història seria: “Morir de
nostalgia por algo que no vivirás nunca”.
Per últim, una recomanació de lectura: l’edició Contempla d’Edelvives (2013) acompanyada per unes il·lustracions magnífiques de la Rébecca Dautremer.
