Cinc cèntims de la trobada...
GENT NORMAL de Sally Rooney
A l’última trobada del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, la d’aquest mes de desembre, vam llegir i comentar Gent normal (Ed. Periscopi, 2019) de la Sally Rooney (County Mayo, Irlanda, 1991). Rooney va ser escollida l’any 2017 per The Observer (The Guardian) com un dels talents més prometedors del moment. Gent normal, la seva segona novel·la, va ser el llibre més elogiat de l’any per la crítica del Regne Unit segons The Bookseller. L’any 2018 va obtenir el premi a millor novel·la irlandesa i també el Costa Book Award.
Els protagonistes de la història són en Connell i la Marianne, dos joves que han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne, una noia d’una família burgesa, és orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut i fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta. Temps després, en arribar a la universitat, els rols que tenien al poble (i a l’institut) canviaran totalment i la popular serà ella.
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem és que es tracta d’un bon llibre, molt adequat per als adolescents d’avui dia, per a comentar-lo amb ells ja que al començament de la novel·la, quan els protagonistes són adolescents, observem moltes dinàmiques relacionals de les que ells tenen, com per exemple les relacions de poder i domini dins les relacions amoroses: el Connell i la Marianne duen en secret la seva relació per por que ell, en ser popular, sigui rebutjat pels amics. En canvi, com ella no té amics en aquesta etapa de l’institut, es deixar fer: “Dilluns, a l’institut, va haver d’evitar mirar la Marianne o interactuar-hi de cap manera. Carregava amb el secret com si portés alguna cosa gran i calenta a les mans, com una safata massa plena de cafès que havia de portar a tot arreu sense vessar-ne ni gota. Ella es comportava com sempre, com si no hagués passat res, llegint un llibre a la zona dels armariets com feia habitualment”.
És també una novel·la sobre la incomunicació: els protagonistes no acaben de dir què volen, què senten o necessiten i això els crea malentesos constants, a més de sobreentesos erronis. I això és un gran error que cometen els protagonistes una i altra vegada durant els anys en els que transcorre la novel·la. Segurament l’error més gran que comet el Connell és no convidar la Marianne al ball de final de curs i, anys més tard, no dir-li que ha demanat una beca (que acaben concedint-li).
Ambdós personatges fan una recerca de la seva identitat que s’està formant en aquesta etapa de la vida i per culpa de la incomunicació, malgrat l’amor que es tenen, no poden ser parella; però sí que funcionen molt bé com a amics, tenen una relació íntima i especial, cosa difícil d’aconseguir: “La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d’una altra persona”; “Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu”. El que ens queda clar en llegir aquest llibre és que necessitem els altres per ser qui som.
A través d’ells, dels personatges, l’autora denuncia dos elements de la nostra societat actual: per una banda la incomunicació i la solitud, i per l’altra, la hipocresia social.
També comentem el títol que ens sembla encertadíssim ja que els personatges que hi apareixen semblen ser persones anormals cercant la normalitat (excepte la mare d’en Connell, la Lorraine, l’única que ens sembla ‘normal’ i que ens ha agradat molt com actua i es desenvolupa a la història). El desig de la Marianne, al llarg de tota la novel·la, serà aconseguir ser-ho, és a dir, vol que l’estimin: “No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal”.
En resum, el desig continu de la Marianne (com de tants d’altres) és ser una persona com les altres, és a dir, normal, i al final veurem si ho aconsegueix (o no): “La gent l’ha oblidat. Ara és una persona normal. Ningú aixeca la vista quan passa pel seu costat”.
El final de l’obra és obert, així que comentem com ens imaginem que serà en un futur la relació entre els protagonistes, com serà la vida que els espera, la vida que l’autora defineix en boca dels seus personatges com “la cosa que sempre portes amb tu, a dins del teu cap”.
Per últim, si heu llegit la novel·la i us ha agradat podeu veure la sèrie de dotze capítols que n’han fet a través de la plataforma de streaming Starzplay.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada