Cinc cèntims de la trobada del passat divendres...
L’assassinat de Roger Ackroyd, d’Agatha Christie
(traducció: Ramon Folch i Camarasa)
Tertúlia de divendres 17 de desembre de 2021
Amb tot el que s’ha arribat a publicar en els darrers temps dins l’ampli camp de novel·la detectivesca i de misteri, pot semblar anacrònic dedicar una sessió del Club de lectura Tardes literàries a comentar una obra d’Agatha Christie. Anacrònic en el sentit que, tal com s’ha palesat al llarg de la tertúlia, l’ambientació de la història, els usos socials, fins i tot la manera de parlar dels personatges, ens ha semblat que ens quedava llunyana. Però en realitat la nostra trobada ha resultat ser ben viva i interessant.
Cal dir que la selecció de la novel·la tampoc no ha estat gratuïta. L’assassinat de Roger Ackroyd (1926) és el sisè títol que va publicar l’autora i, també, l’obra que la va llançar a la fama. Per contra, curiosament, no és de les més conegudes, sobretot si ho comparem amb títols com Assassinat a l’Orient Express, Mort al Nil, o Deu negrets. I encara hi ha un altre aspecte a tenir en compte quant a la tria: el rebombori que va causar i les crítiques que va rebre.
Però anem a la nostra tertúlia. En una primera ronda de valoracions hem constatat una dada que, de fet, ja coneixíem perquè havíem topat amb ella en alguna altra ocasió: no a totes les clubaires els atrau la novel·la negra (parlo de “negra” en un sentit molt ampli). I a més hi ha el detall esmentat sobre la sensació de llunyania que ens provoca l’ambientació i els personatges. Però el que també hem constatat és que la lectura s’ha fet amena perquè l’autora té un extraordinari domini de l’escriptura de ficció. Un ofici que no és discutible.
A partir d’aquesta premissa hem anat comentant aspectes generals de la història alhora que ens anàvem fixant en els personatges que ens han cridat més l’atenció. Un dels primers que hem esmentat ha estat Caroline Sheppard, una dona soltera, de classe social benestant, que viu amb el seu germà, el doctor James Sheppard. Aquesta Caroline ens ha semblat interessant per tot el que aporta a la narració en base a les tafaneries que coneix per les veïnes i amigues. L’hem comparat amb una eina ben habitual dels nostres dies: el whatsapp. I és que el sistema d’informació que és capaç de canalitzar resulta realment extraordinari. En aquest sentit cal remarcar que la mateixa Agatha Christie, en la seva Autobiografia, havia confessat que el personatge de Miss Marple va néixer a partir d’aquesta Caroline Sheppard.
També hem posat damunt la taula les sospites que anàvem tenint al voltant del nom del culpable, i hem fet un recompte per situar-nos en la nostra capacitat deductiva. Val a dir que aproximadament la meitat de les clubaires han assegurat haver descobert l’assassí abans que la veu narradora ens ho fes saber, i l’altra meitat ha hagut d’esperar a la típica trobada en la qual es desvetlla el misteri.
Tot plegat ens ha dut a parlar del final; un final que, això sí, ha sorprès a totes, malgrat que algunes s’hagin avançat a descobrir qui era el criminal. I per no fer espòiler en aquest resum provaré d’explicar-me malgrat usar certes ambigüitats. I és que en les darreres pàgines de la novel·la, quan Poirot reuneix les persones implicades en el cas per exposar el que ha descobert, tot d’una la història fa un gir i ens quedem, inesperadament, sense conèixer el nom del culpable. Això es deu a un concepte de l’honor que hem valorat com a molt típic i arrelat en aquella època, però que hem debatut en la trobada, tot comparant o contraposant aquest sentit de l’honor que es planteja Poirot i la veritable finalitat de la investigació, que és descobrir el culpable i fer justícia.
Un altre tema que hem comentat a bastament, perquè ha anat sorgint de manera sovintejada a mesura que exposàvem altres idees, ha estat el paper de la dona en aquesta història. Hem considerat que, a grans trets, no n’hi ha cap que tingui una certa força o personalitat (ni tan sols l’esmentada Caroline, que malgrat ser un personatge molt ben construït no deixa de representar l’emblema de la tafaneria social). Això no significa, però, que els personatges femenins no estiguin ben construïts, sinó que l’autora no aprofita, al nostre parer (una valoració ubicada molt en la nostra actualitat), la seva possibilitat de sortir a la palestra (el fet de publicar) i oferir una visió més profunda d’aquests personatges. És clar que, al costat d’aquesta reflexió, també hem reconegut quin era l’estatus social d’Agatha Christie i, per tant, el que feia era retratar el que ella mateixa vivia.
Hem esmentat molts altres temes, com podria ser la infidelitat, el maltractament, el xantatge, l’alcoholisme i la droga, les classes socials tan marcades... Però no voldria posar el punt final a aquest resum sense comentar la tècnica amb què l’autora ens ofereix la història, perquè justament aquest ús de la primera persona és, hem considerat, la clau del perfecte funcionament narratiu i el puntal que permet el final sorprenent que he comentat fa un moment. Una decisió, aquesta de l’ús de la primera persona narrativa, que l’autora va prendre de manera ben conscient tot i preveient la dificultat de la tria (i de nou em remeto a la seva Autobiografia).
L’autora
Divorciada del primer marit, el 1930 es casa amb l’arqueòleg Max Mallowan, i amb ell viatja i coneix diverses ciutats del Pròxim Orient, ja que el va acompanyar en les seves expedicions. Un aspecte, aquest, que també va influir en l’ambientació d’algunes de les seves novel·les.
Són molts els títols de gènere detectivesc que podríem esmentar: Assassinat a l’Orient Express, Cita amb la mort, Després del funeral, Deu negrets, Intriga a Bagdad, Mort al Nil, La ratera, El tren de les 4,50; però sovint oblidem les sis novel·les sentimentals (sota el pseudònim de Mary Westmacott), algunes obres de teatre i un llibre de poemes. És considerada l’escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món, i les seves obres s’han traduït gairebé a totes les llengües.
El 1971 se li va concedir el títol de Dama de l’Imperi britànic. Va morir el 1976, de causes naturals.
L’obra
L’acció, ubicada en un petit poble britànic, King’s Abbot, s’inicia amb la mort de la Sra. Ferrars. El doctor James Sheppard, metge de la vila, és qui examina el cadàver. També és ell qui va examinar el cos del marit d’aquesta, mort un any abans; i qui examinarà el cos de Roger Ackroyd, veí de la població i víctima d’assassinat aquell mateix vespre. El doctor, doncs, coneix aquests tres casos i es converteix en el company improvisat de Poirot en lloc de l’habitual capità Arthur Hastings.
Al llarg de la lectura coneixerem els familiars i amics del difunt Roger Ackroyd, i també els majordoms i serventes de la casa. I Poirot, amb el seu mètode detallista, pacient i deductiu, anirà descobrint els diversos secrets que oculten.
Cal remarcar que el final d’aquesta novel·la ha estat un dels finals més sorprenents i inesperats de tota l’obra d’Agatha Christie. I per això també un dels més criticats.
Altres dades:
· Web oficial d’Agatha Christie: https://www.agathachristie.com/
· Agatha Christie a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Agatha_Christie
· Els millors llibres d’Agatha Christie (article): https://www.actualidadliteratura.com/ca/los-mejores-libros-de-agatha-christie/
· Vídeo documental dedicat a Agatha Christie: https://youtu.be/m6K6QErCSTs
· Obres al Catàleg Aladí (en català): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=a:(christie%2C%20agatha)&searchscope=171&SORT=AX&l=cat&m=a
· Obres al Catàleg Aladí (en castellà): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=a:(christie%2C%20agatha)&searchscope=171&SORT=AX&l=spa&m=a
Sílvia Romero
(desembre 2021)
