Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del passat gener...

Tres dies i una vida, Pierre Lemaitre

En la primera sessió de l’any, ens retrobem molt animades pel comentari de
l’última novel·la de Pierre Lemaitre, Tres dies i una vida. Casualment, algunes lectores havien llegit i comentat també durant les festes un altre llibre d’aquest autor francès de novel·la negra, El vestit de núvia, i l’han trobat un llibre dur i intens, però recomanable, tot i que encara més escruixidor que el llibre que comentarem enguany.

Amb una trama trepidant, que des del primer capítol planteja el principal conflicte de l’obra –la mort accidental d’un nen petit, Rémi, a mans del protagonista, un nen de 12 anys, l’Antoine- l’argument dostoievskià de Crim i càstig es desenvolupa en aquesta obra amb l’estil àgil que caracteritza l’autor. Si ningú descobreix el cos del petit, com seguirà vivint l’Antoine tota la vida sota el pes de la culpa? Com sobreviurà als remordiments?

Des del principi, al grup lector se’ns planteja la pregunta de si aquest cas és versemblant, si és creïble. També sorgeix el dubte sobre la manera de ser del protagonista: és un covard? Amb aquestes qüestions en l’aire, fem l’habitual roda d’opinions on constatem que la novel·la ha causat un efecte positiu i s’ha endut el favor de la totalitat de les lectores. L’estil, la trama, la complexitat dels personatges i l’excel·lent retrat d’un poble francès de províncies, Beauval, en fan un relat ben trenat que es llegeix amb avidesa, de vegades amb angoixa i por, però sempre atentes als girs de la història i a l’evolució del protagonista, a qui veiem des que era nen fins que, d’adult, torna al seu poble a exercir la Medicina.

Una gran inundació, l’any 1999, marca un abans i un després en la vida del poble i també del protagonista, ja que les conseqüències devastadores de l’aiguat fan que perdi pes la investigació del cas del petit Rémi, i les seves restes no es descobreixin fins molt més tard, quan hom vulgui fer un parc recreatiu i excavi l’espai boscós on Antoine el va llançar. Parlem també de la figura de la mare, la sra. Coutin, així com de l’home per al qual treballa, Kowalsky, la furgoneta del qual va ser vista en el lloc dels fets. Així mateix, destaquem el paper del metge Deulafoy, i ens crida l’atenció el rellotge –digital, amb detalls fluorescents- que el protagonista perd al principi del relat i no retrobem fins al final de tot.

En resum, una lectura on destaquem els principals trets del llibre –tensió, bon retrat de l’entorn, agilitat, duplicitat moral dels personatges- i d’on, finalment, sí que acordem que hi ha hagut versemblança, que és creïble, i que la covardia de l’Antoine pot néixer de la seva curta edat i de les circumstàncies, però després perdura durant tota la vida, amb l’aquiescència del seu entorn i al preu de lligar-hi el seu destí. Per això el títol, Tres dies i una vida, hi escau perfectament.

Maria Rosa Nogué Almirall

Conductora del club