Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat dijous 12 de desembre...

La dona veloç 

Imma Monsó

1. L’autora

Neix a Lleida el 1959. Cursa estudis de Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i més tard s'especialitza en lingüística aplicada a les universitats d'Estrasburg i Caen. Durant un temps exerceix com a professora d'institut, però després substitueix aquesta feina per la de l'ensenyament de llengües estrangeres.

La seva trajectòria literària s’inicia amb el llibre de contes Si és no és (Premi Ribera d’Ebre 1996), i aquest mateix any es publica la novel·la No se sap mai, que la situa ja entre les millors escriptores de la seva generació. A aquesta publicació la seguiran les novel·les Com unes vacances (Premi Prudenci Bertrana, 1998) i Tot un caràcter (2001). Un parell d’anys més tard torna a publicar reculls de contes: Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre els japonesos i les semblances que s'hi ha volgut veure entre el poble català i el nipó, sobretot quant a la seva capacitat i estima vers el treball, titulat Hi són però no els veus (2003).

Paral·lelament inicia les col·laboracions a les pàgines del diari El País, i més tard de manera regular a nombrosos mitjans de premsa escrita, com La Vanguardia, L'Avenç, El Periódico de Catalunya i Catalan Writing, entre d’altres.

Es pot considerar que és a partir d’aquest moment quan la gran acceptació de les seves obres, tant entre els lectors en llengua catalana com en llengua castellana, propicia la publicació simultània en els dos idiomes. I així és com apareixen Un home de paraula (Premi de narrativa Maria Àngels Anglada, 2007), Una tempesta (2009), i la novel·la que tractarem al Club de lectura Tardes Literàries: La dona veloç (Premi Ramon Llull, 2012). En l’actualitat moltes de les seves obres es troben traduïdes al francès, l'hongarès, l'italià i el neerlandès.

El 2013 Imma Monsó és reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura, per "una obra literària personal, d'una consistència i d'una ambició exemplars, que configura un món rigorós i a la vegada d'un humor paradoxal".

2. L’obra

L’Agnès, a qui tothom anomena Nes, és la protagonista, la dona veloç. Una psiquiatra de quaranta-vuit anys que, des de ben petita i dins el seu marc familiar, ha viscut amb la sensació que les persones es poden repartir en dues categories: els Ràpids i els Lents. Per això ara, en edat adulta, la seva percepció del temps és sempre accelerada i ella n’assumeix la pressió que això implica. O com diu ella mateixa: “Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meva àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d’una família on el que no anava prou ràpid era tard o d’hora exterminat (...) I, si no era exterminat, s’autoexterminava.”

La novel·la s’inicia en un moment crucial de la seva vida: s’encarrega de tenir cura del pare malalt alhora que manté una relació sentimental amb un home casat. I és en aquest instant quan la Nes, una persona que distribueix el seu temps gràcies a un minuciós control de l’agenda, malgrat que no és gens donada a fer evocacions del passat (això li ocuparia un temps preciós), es veu abocada a recordar-lo. I a través d’aquests records se’ns aniran presentant els diferents components del nucli familiar, la seva història particular, els seus caràcters, i les relacions que existien entre ells.

La dona veloç ens parla de la velocitat i l’estrès que acompanya els nostres dies, però també ens planteja la importància dels vincles familiars i la força que tenen de cara a la formació de la personalitat de cadascú. De tots ells, és sobretot la relació amb el pare, un home peculiar i a ulls de la Nes amb un punt de misteri o secret no desvetllat, la que impera. I tot plegat avança amb la qualitat literària a què ens té acostumada l’autora, la Imma Monsó, i amb el matís d’humor i ironia amb què aconsegueix que les situacions més quotidianes siguin vistes des d’una altra perspectiva, sota un altre prisma.

3. Tertúlia del dijous 12 de desembre de 2013

La dona veloç és una novel·la que, entre altres temàtiques, parla del temps, de la precipitació, de la dificultat que tenim avui en dia per diferenciar entre allò que és important i allò que és urgent. I pot semblar singular si afirmo que, contràriament a aquesta premissa, la tertúlia s’ha convertit en una trobada ben plàcida. Això es pot deure al fet que avui comptàvem amb la presència de la seva autora, Imma Monsó, que ha participat en la xerrada tot responent a les preguntes, comentaris o dubtes que la lectura ha despertat entre les clubaires.

És cert que aquest concepte del pas del temps ha ocupat gran part de la trobada. Sense anar més lluny s’ha plantejat la interacció que crea en el lector aquesta tipologia de “ràpida” que s’autoatorga la Nes, la protagonista. Una interacció que en alguns casos provoca l’estranya sensació de nerviositat. També s’ha comentat l’empatia i identificació que s’estableix entre personatge i lector. I ens hem preguntat si aquesta acceleració en la qual viu immersa la Nes no obeeix a algun tipus de patologia.

Però, com avançava, la novel·la no acaba en aquesta idea, i un altre tema cabdal que ens aporta és la incomunicació. Els personatges, en general, són incapaços de transmetre de forma clara els seus pensaments i emocions, i la Nes en concret es troba també mancada de la capacitat de saber escoltar.

Per altra banda cal remarcar la importància que l’autora concedeix a les arts, sobretot mitjançant les converses que mantenen l’Artur i l’U. en el jardí de Can Bach. I si concretem més aquesta lloança artística hauríem d’assenyalar la música com a màxim exponent, en aquesta novel·la, de les manifestacions artístiques.

D’igual manera cal ressaltar la importància del nucli familiar en la formació de la persona, però també la defensa que es fa dels llaços afectius que es creen en base a les relacions d’amistat. Aquest seria el cas de la relació entre la Nes i l’Anna, i també entre l’Artur i l’U. (un personatge, aquest, que esdevé el referent moral de la Nes i que arriba a substituir el lloc que hauria d’ocupar la figura paterna).

Sobre l’estructura de la novel·la alguns clubaires han valorat positivament el gir clarificador que té lloc en el darrer capítol, mentre que d’altres l’han considerat una mica precipitat.

Sigui com sigui La dona veloç, d’Imma Monsó, és una novel·la amena, d’àgil lectura, que toca un tema molt actual amb un punt d’humor que sedueix el lector des de les primeres pàgines.

4. Unes paraules de l’autora de La dona veloç, Imma Monsó:

Sempre és curiós enfrontar-te als lectors (hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère, que deia Baudelarie...) Sempre sorprenents, els lectors... Tinc la impressió, cada vegada que me'ls trobo, que han llegit un altre llibre: el seu, un llibre únic en el qual jo hi tinc molt poc a veure... Al cap i a la fi així és, aquesta és la gran virtut (de vegades virtut medicinal) de la lectura. Salut i màgia, lectors i lectores de Sant Pere de Ribes, que en cada llibre n'hi ha cent d'amagats, i darrere de cada lector, un escriptor que reescriu el llibre.

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl

(desembre 2013)