Esmorzar al Tiffany’s, de Truman Capote
- Tertúlia de
divendres 23 d’octubre de 2015
Quan d’una novel·la s’ha realitzat l’adaptació
cinematogràfica i, a més, aquesta ha passat a convertir-se en un clàssic del
cinema, costa allunyar un i altre plantejament artístic. I això ve a tomb per les
nombroses vegades que les clubaires han fet esment de la pel·lícula tot
comparant-la amb l’obra llegida. Però primer parlaré del llibre: Esmorzar al Tiffany’s, de Truman Capote.
Si provo de fer una valoració quantitativa de les
sensacions de lectura que s’han produït vers aquesta novel·la, podria dir que
una quarta part de les assistents a la tertúlia han valorat la lectura com a
insatisfactòria, i la resta, tres quartes parts, n’han gaudit. Per fer un resum
molt sintetitzat d’aquest còmput em caldria apuntar que, aquelles persones a
qui no els ha seduït la història ni l’estil narratiu plantejat per l’autor, han
manifestat que en cap moment s’han sentit atretes o encuriosides pels fets que
anaven succeint-se pàgina rere pàgina, fins al punt de percebre certa monotonia
i avorriment. Per contra, a la resta de clubaires els ha agradat el marc social
i els personatges que hi apareixen, posant de relleu la protagonista, Holly
Golightly.
Aquesta diversitat d’opinions ha resultat excel·lent
just per enriquir encara més la tertúlia, ja que l’exposició de diferents
parers provocava la necessitat de filar més prim en les apreciacions al voltant
de la lectura.
El tema que ha ocupat més espai dins la conversa ha
estat, precisament, el personatge de la Holly Golightly. Malgrat que totes hem
considerat que és coherent en el sentit que té clar què cerca (la seguretat),
els matisos sobre el seu caràcter no deixaven d’aflorar. Perquè la ingenuïtat
que mostra en certs moments i que en d’altres es converteix en fermesa i
intel·ligència, poden ser considerats un senyal d’hipocresia. Perquè la
necessitat d’esdevenir carismàtica la duu, en ocasions, a convertir-se en un
personatge histriònic. Perquè aquesta seguretat que busca no avança de forma
equilibrada entre un vessant socioeconòmic i un vessant emocional i, a l’hora
de triar, ella opta pel la seguretat material en detriment de l’emocional. Però
tot plegat ens ha portat a coincidir en la certesa que es tracta d’un
personatge complet i polièdric.
Encara en aquest tema s’han comentat a bastament les
coincidències que es poden extreure entre la vida de la Holly i la del mateix
autor de la novel·la, Truman Capote: uns orígens humils en uns paratges
solitaris i aïllats; la necessitat d’aprendre (manifestada de formes diferents);
l’encís i atracció per les capes altes de la societat novaiorquesa; en certa
mesura el món de l’alcohol...
Però evidentment durant la tertúlia han aparegut
altres continguts. Per exemple la relació que s’estableix entre el narrador i
la protagonista. Una relació que es mou entre l’amor i l’amistat, que ella
nomina com a fraternal des del moment que bateja el narrador amb el nom del seu
germà, Fred (potser l’única persona que la Holly estima de debò), i per tant
una relació que es converteix en estima i respecte incondicional.
Per exemple també s’ha parlat de la diversitat de
personatges que podrien qualificar-se de grotescos o ridículs o peculiars: el
mafiós Sally Tomato amb qui es veu i a qui està ajudant (suposadament sense
ser-ne conscient) a passar informacions i ordres; l’editor O. J. Berman, l’únic
que se l’aprecia amb sinceritat i l’únic, també, que mourà fils per ajudar-la
quan la detenen; el jove i ric Rusty Trawler, enamorat d’ella i amb un
historial tràgic al seu darrere; la vividora, com ella, Mag Wilwood, que sense
arribar a ser tan carismàtica com la Holly també sap moure’s per aquestes capes
de l’alta societat; el calculador José, un brasiler acomodat que es dedica a la
política i que l’abandona sense cap tipus de remordiment quan veu perillar la
seva imatge pública; i fins i tot l’home de la Holly, molt més gran que ella i
que l’està buscant des que el va abandonar.
Tots aquests personatges conformen un microcosmos i
un entramat de relacions en el qual ella, la Holly, s’enlaira com a eix
vertebrador. I també, per altra banda, conformen un mirall, un reflex d’aquesta
societat en la qual hi preval la idea del somni americà, i ens mostren l’altra
cara de la moneda: el fracàs, la buidor, i la solitud de les persones.
No puc encabir en aquestes quatre línies de resum de
la tertúlia tots els comentaris que han sorgit, però sí anotaré que han
aparegut temes com la sexualitat i l’homosexualitat, l’alcoholisme, la
llibertat i la necessitat (o no) de pertànyer a un lloc, la cerca de protecció
(i com si fos una cadena tenim el gat, protegit per la Holly, que alhora és
protegida pel narrador)...
Quant a l’estructura de la novel·la, manté un format
clàssic basat en els tres apartats: presentació (el primer capítol és una mena
de magnífic pròleg, retrat del marc on ens abocarà la història), nus (la
novel·la pròpiament dita i que es converteix en un llarg flashback cap a dotze
anys enrere), i desenllaç (el darrer capítol esdevé un epíleg que va polint
petits serrells).
I ja per acabar, torno a agafar la comparació
esmentada a l’inici entre l’obra literària i l’obra cinematogràfica i, a pesar
del magnífic treball d’adaptació, totes hem considerat més lloable la recreació
de la novel·la. Entre altres coses, pel seu final, molt més coherent amb la narració
que ens ha estat presentant.
- L’autor
Periodista i escriptor estaunidenc, el seu
nom real era Truman Streckfus Persons (1924-1984). Va passar la seva infantesa
en les granges del sud d’Estats Units i, segons les seves pròpies paraules, va
començar a escriure per combatre l’aïllament que sentia. Va estudiar al Trinity
School i a la St. John’s Academy de Nova York. Amb només 17 anys va aconseguir
una feina a la revista The New Yorker
que, segons ell mateix, consistia a “seleccionar tires còmiques i retallar
periòdics”. Al cap de quatre anys deixa aquesta feina i publica el relat Miriam a la revista Mademoiselle, amb el qual va guanyar el Premi O’Henry, va ser
aplaudit per la crítica i el van considerar deixeble de Poe. Més tard, amb 23
anys, publica la seva primera novel·la, Altres
veus, altres àmbits (1948), una de les primeres en les quals es planteja de
forma oberta el tema de l’homosexualitat.
Altres novel·les seves, per citar-ne algunes,
serien: L’arpa d’herba (1951), Se
oyen las musas (1956), Esmorzar al
Tiffany’s (1958), i A sang freda
(1966). Aquesta última és la seva obra més celebrada i amb ella es crearia el
terme non-fiction-novel, tot
convertint-se en un referent del nou periodisme estatunidenc que s’esdevindria
més endavant.
A sang freda explica el succés
real de l’assassinat de la família Clutter, una narració que li va ocupar cinc
anys d’intensa investigació. Va ser portada al cinema el 1967 per Richard
Brooks i el llibre va batre rècords de vendes, mantenint-se en la llista dels
més venuts del New York Times durant
trenta-set setmanes. Cal remarcar, també, que el 2005 es va filmar la
pel·lícula Capote, en la qual es
narra el període de la vida d’aquest escriptor que abraça l’època en què es va
estar documentant per al seu llibre A
sang freda, i en el film es pot veure l’estreta relació que es va establir
entre ell mateix i Perry Smith, un dels assassins.
Amb tot, la seva vinculació amb el món del
cinema no és només aquesta, ja que també es va adaptar la novel·la Esmorzar al Tiffany’s (Blake Edwards va
ser el director i Audrey Hepburn va interpretar el paper de la protagonista,
Holly Golightly). I també va escriure guions cinematogràfics, entre els quals
podríem destacar ¡Suspense! (1961).
Entrats a la dècada de 1950 va reprendre la
seva activitat periodística tot fent entrevistes per a la revista Playboy.
- L’obra
Esmorzar al
Tiffany’s ens narra la relació d’amistat, entre la tardor de 1943 i la tardor de
1944, d’un escriptor de Nova York el nom del qual mai no és esmentat, amb la
seva veïna, Holly Golightly. La història se’ns presenta com una evocació feta
per ell aproximadament dotze anys després de concloure’s aquesta relació.
La protagonista, Holly Golightly, és una jove de vint anys, atractiva,
d’origen texà, que després de rebutjar la carrera d’actriu a Hollywood es
converteix en una estrella del Nova York més sofisticat, i així és com la
trobem bevent còctels en festes de l’alta societat, trencant cors per allà on
passa, i freqüentant restaurants i clubs de moda. Holly viu envoltada dels
individus més absurds i de vegades grotescos: des d’un mafiós que compleix
condemna i a qui visita setmanalment, fins a un milionari capritxós i amb
afinitats nazis, tot passant per un vell bàrman que, secretament, està enamorat
d’ella. Però a poc a poc Holly anirà revelant al narrador la seva veritable
personalitat, alhora que descobrirà la seva pròpia impossibilitat, o manca de
desig, per canviar.
D’aquesta novel·la s’ha comentat ben sovint que ens presenta un dels
personatges més complexos i peculiars, i també més grandiosos, de la història
de la literatura: la seva protagonista Holly Golightly. Una dona impulsiva,
excèntrica (hi ha qui la considera també un punt desequilibrada), però dolça,
innocent i múrria. Un personatge que no ens deixa de sorprendre i que
monopolitza quasi la totalitat dels diàlegs que trobem a la novel·la.
El mateix autor, Truman Capote, va declarar en una entrevista que la raó
veritable per la qual va escriure sobre Holly, el seu personatge favorit, va
ser perquè era el símbol de totes aquelles noies que arribaven a Nova York amb
l’esperança de complir un somni: esdevenir actrius o bé ascendir en l’escalat
social gràcies a un bon casament.
Però més enllà del personatge protagonista, també són interessants les
paraules del sociòleg i crític Arnau Puig, en un estudi al voltant de Esmorzar al Tiffany’s, on escriu:
“Novel·la de la vida insignificant es converteix, acabada la lectura, en una
gran novel·la del present, profundament humana, irritant perquè no hi ha
falsificacions. La vida és així, ens la fan forçosament així, ens obliguen que
sigui així. Tot està fet perquè no sigui d’una altra manera. ¿Qui ho ha muntat
així? Capote no ens ho diu.”
Sílvia Romero
(octubre 2015)
