dimarts, 28 de maig de 2019

Tardes literàries


Cinc cèntims de la tertúlia del divendres...

Rellotge sense busques, de Carson McCullers
(traducció: Marta Ferré i Antoni Picornell)

Tertúlia de divendres 24 de maig de 2019 

Tot i que la valoració general d’aquesta lectura ha diferit entre una i altra clubaire, la línia comuna ha estat positiva, només que en alguns casos els ha costat entrar en la novel·la. N’hem parlat a bastament, d’aquesta sensació, i hem considerat que el motiu pel qual s’ha produït ha estat perquè durant les primeres pàgines té lloc l’entrada de diversos personatges que, en tot moment, aparenten ésser protagonistes per la manera com són presentats. I aquest aspecte ha confós una mica els inicis de la lectura, però després, en la majoria de casos, els ha atret i n’han gaudit.

Hem parlat de l’encert del títol i el simbolisme que arrossega amb ell; de l’estructura sobre la qual l’autora basteix la història que ens vol mostrar, amb aquest continu canvi de focalització de l’acció tot fent-nos contemplar un o altre personatge; de les descripcions magistrals, tant de persones com dels espais; de la manca d’acció i, alhora, de la sensació d’intensitat, potser a causa de convertir el petit poble de la novel·la en un reflex que podem extrapolar cap al camp més ampli de la societat de l’època; del tempo narratiu, que s’estén al llarg d’un any i veiem com van passant les estacions mentre els personatges van acceptant els canvis que tenen lloc a les seves vides. O no.

Hem parlat de totes aquestes temàtiques i moltes més, perquè de nou hem gaudit d’una tertúlia apassionant i enriquidora, però l’aspecte que ha estat posat damunt la taula i que hi ha perdurat al llarg de tota la xerrada ha estat el tractament dels personatges.

Ens ha semblat que a Rellotge sense busques, de Carson McCullers, tenim quatre personatges potents a través dels quals obtenim una descripció dels diferents estaments socials i, sobretot, dels seus valors més íntims. En ocasions ens ha semblat que algun d’ells prenia protagonisme per damunt de l’altre, però en definitiva hem considerat que tots es complementen i es necessiten per mostrar-nos aquest mosaic social.

Del jutge i el seu caràcter retrògrad n’hem remarcat un detall que l’humanitza, a pesar d’una ideologia que no compartim: és vulnerable. Es tracta d’un personatge molt ben treballat des d’un punt de vista moral i ètic. Jester ens ha arribat com l’esperança de salvació d’una societat cridada a desaparèixer, la baula que enllaça un passat dèspota i els inicis de la lluita per modificar la situació (identificada en el seu propi pare), amb un futur més lliure i just. A més els seus dubtes, la inseguretat, la necessitat de trobar el lloc on començar a créixer per tal d’encaminar les passes, encara el fa més gran, en lloc de minvar la seva força.

Sherman ha estat objecte de debat per moltes qüestions. Per una banda per la seva manera de reproduir les injustícies que rep ell mateix, tot projectant-les en les persones del seu voltant a qui ell considera inferiors. Per l’altra banda per l’ingent càrrega d’odi, d’ira, de ràbia, que arrossega en tot el que fa. Però sobretot per la seva decisió final: manté una actitud immòbil a pesar de saber que la seva vida corre perill. Aquesta reacció del personatge ens ha dut a discutir sobre els motius per adoptar aquest comportament.

I evidentment Malone ha centrat diversos moments de la tertúlia. Primer de tot perquè és amb ell amb qui comencem a caminar per la novel·la, amb una frase d’inici d’aquelles que són recordades com una sentència, a l’estil de la conegudíssima primera frase d’Anna Karènina. En aquest cas Rellotge sense busques comença amb: “La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera.” Però Malone també ha estat important en la tertúlia perquè és ell qui obre i tanca aquest cicle d’un any; qui ens parla de la mort, un dels grans temes de la novel·la; qui observa tot el que té lloc al seu voltant i es comporta com un personatge satèl·lit; qui arribarà a comprendre la vida com cap altre dels personatges.

En definitiva, una bona i interessant lectura per tancar aquest curs. I després de l’estiu... continuarem amb les nostres apassionants tertúlies! Bones vacances.

L’autora 


De nom real Lula Carson Smith (1917-1967), va ser una escriptora estatunidenca considerada encara en l’actualitat una de les millors representants de la narrativa del sud dels EEUU i una de les autores més notables del segle XX.

Va iniciar estudis de piano i volia ser concertista, però als quinze anys va contraure febre reumàtica, cosa que va esbotzar aquest somni (a causa de les nombroses recaigudes). Lectora voraç, amb setze anys ja va començar a escriure obres de teatre, i tot plegat va provocar que es volgués dedicar a l’escriptura. Va buscar feines diverses per poder-se matricular als cursos d’escriptura creativa de les universitats de Columbia i de Nova York.

Però el novembre de 1936 emmalalteix greument i és des d’aquesta convalescència quan inicia l’escriptura de la novel·la El cor és un caçador solitari (titulada inicialment El mut). El 1937 es casa amb Reeves McCullers, però el matrimoni va ser força tempestuós, amb nombroses ruptures i posteriors reconciliacions. El 1940 publica El cor és un caçador solitari amb gran èxit de crítica i de lectors; l’any següent apareix Reflexos en un ull daurat; el 1946 la novel·la Frankie Addams; i el 1961 publica Rellotge sense busques.

Amiga de Tennessee Williams, Arthur Miller, Marylin Monroe, Isak Dinesen i John Huston (entre d’altres), va continuar la seva trajectòria com a escriptora a pesar de tots els problemes de salut (va empitjorar a causa d’una pleuresia). El 1947, però, va intentar suïcidar-se. El 1952 s’instal·la a França amb el seu marit, però va tornar al cap d’un any, just després del suïcidi de Reeves McCullers. Carson McCullers va morir el 1967 a conseqüència d'una hemorràgia cerebral.

Gran part de les seves obres van ser adaptades al cinema, i potser la més destacable és Reflexos en un ull daurat, dirigida per John Huston i protagonitzada per Marlon Brando i Elizabeth Taylor. La crítica ha comentat, de l’obra de Carson McCullers, que és d’una gran sensibilitat i que ens parla de l’amor, la solitud i el dolor, aconseguint universalitzar el sud dels Estats Units tot donant una veu especial als perdedors. 

L’obra


Rellotge sense busques és l’última novel·la que ens va arribar de la ploma de Carson McCullers abans de la seva mort, i en ella podem trobar els diversos aspectes i característiques que han bastit la seva trajectòria. Un d’ells, com no podia ser d’una altra manera, és el fet de realçar i posar veu al sector social format pels més desemparats en aquella època: els blancs pobres, i els negres en general.
 Els personatges d’aquesta novel·la se’ns mostren en dos nivells. Per una banda els coneixem en la seva faceta més emocional i íntima, i en aquest sentit descobrim el seu patiment i desolació, però també els seus anhels, somnis i il·lusions. Per l’altra banda, i totalment lligada a l’anterior, se’ns mostren inserits en l’engranatge social, amb tot el que això comporta segons quin sigui el marc en què es mouen. Així tenim J. T. Malone, el farmacèutic incapaç d’acceptar el pas del temps i conscient que el camí s’acaba; el jutge Fox Clane, vidu, ancorat en el passat i recreant el seu dia a dia en base a una època pretèrita que considera molt millor que no pas l’actual; el jove Jesper, net de l’anterior, que busca el seu lloc en la societat, intenta entendre’s a ell mateix cercant la veritat dels fets que van provocar la seva orfenesa i que polemitza amb l’avi, tot i que no sempre aconsegueix que pensament i conducta avancin alhora; i el controvertit Sherman, un jove negre d’ulls clars que va ser abandonat a les escales d’una església i que es convertirà en el centre del conflicte i en catalitzador de passions soterrades.

Com és habitual en la narrativa de Carson McCullers les històries d’aquests personatges s’aniran encreuant per crear una composició plena i intensa que retrata la societat dels anys 50 del sud dels Estats Units, i que ens reflecteix una història i una manera de pensar que haurien de ser ben lluny de la nostra actualitat. Una narració que juga contínuament amb el missatge que transmet el títol de la novel·la perquè... es poden anul·lar les busques del temps i, així, aturar-lo?

Sílvia Romero
(maig 2019)

Cap comentari: