Aquest mes de desembre a ‘Dijous entre lletres’ hem llegit i comentat Tots els dimonis són aquí de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), novel·lista, poeta i periodista habitual en diferents mitjans escrits com l’Ara, El Temps o Serra d’Or. I vam tenir la sort que ens visités i comentés tots aquells aspectes de la novel·la que les participants del club li van voler compartir.
L’argument:
La història
comença amb la desaparició d’una noia, la Clàudia, una estudiant universitària
exemplar. Tota la trama girarà al voltant de la resolució d’aquest misteri: en
Ricard Rosenthal, un dels seus professors amb qui té una relació especial i que
està marcat per una tragèdia personal, es traslladarà al poble de Mallorca d’on
és la noia (un poble sense identificar) per a investigar què li ha pogut
passar.
Temes que vam sortir a la conversa:
El primer que
vam comentar va ser la descripció tan realista, tan versemblant del poble on se
situa l’acció i de les persones que l’habiten. Qualsevol lector hi podria
reconèixer un poble (el seu) i fins i tot els seus racons característics com
ara el bar, un museu o els veïns i les seves maneres de fer. Aquest element fa
que de seguida entris i participis de la història, del misteri, i et deixis
atrapar per tot el que va passant.
A continuació
va sortir el tema del final, un final totalment inesperat. Cap dels qui l’hem
llegida havia imaginat que es resoldria així. En Pere Antoni ens va explicar
que ho tenia tot pensat, excepte el final. La va escriure durant una temporada
que va viure a París i que de cop va tenir clar com havia d’acabar, no podia
ser d’altra manera perquè, tot i tractar-se d’un drama psicològic, volia
desmuntar-ho tot: sembla que serà una novel·la amb tocs fantàstics,
sobrenaturals, però al final no ho és; hi ha la investigació d’un crim que no
ho serà i finalment esperem descobrir un culpable (o culpables) però no n’hi
haurà cap. Aquest és el mèrit de la novel·la: crear expectatives i destruir-les
i dirigir-nos fins a una conclusió que no ens esperàvem.
Un altre punt
que vam analitzar va ser el de la llegenda dels Set Bous i la seva càrrega
filosòfica. Aquesta llegenda, inventada per l’autor, serveix per donar sentit a
les desgràcies perquè, com afirma al llibre, “les desgràcies són injustícies
sense culpables” i “els atzars horrorosos succeeixen”. D’altra banda, “el Bous
serveixen, almenys simbòlicament, per restablir el sentit”, i tot i que les
supersticions són “entreteniment d’infants”, “per què ha de ser una bogeria
donar la vida per una llegenda?”
Per aconseguir
l’efecte buscat, l’autor fa un interessant desplegament de sentiments, dels més
potents com ara l’amor, la passió, la por, el dolor, el desencís, la ràbia o la
rancúnia, tots ben travats i ben representats pels diferents personatges que hi
apareixen i que els viuen amb gran intensitat. I a més és capaç de descriure
els fets més terribles sense ensucrar la història ni recrear-s’hi.
També vam
comentar la visió cinematogràfica que té la novel·la i això ho aconsegueix en
gran part per l’atmosfera que crea: contínuament tenim la sensació que alguna
cosa està a punt de passar, però no sabem quina, o si serà terrible, ni tampoc
quan succeirà i això fa que la tensió i la intriga augmentin. Aquesta atmosfera
carregada ens recorda a la de pel·lícula The Invitation o a la sèrie Twin
Peaks.
Com a resum
podríem citar una de les frases que diu en Ricard: “El món està mal fet, amic
meu, les coses no són com haurien de ser”.
Moltes gràcies
pel teu temps, per la teva generositat, Pere Antoni; ens va encantar la
novel·la i és una sort poder xerrar d’una obra amb el seu creador.
