Cinc cèntims de la trobada de març...
La ciutat de les dames, Cristina de Pizán
A la trobada del mes de març del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre La ciutat de les dames (Cal Carré, 2022), de l’escriptora Cristina de Pizan.
Cristina de Pizan va néixer el 1364 a Venècia, però la seva vida va prendre forma a la cort francesa, on el seu pare, Tommaso da Pizzano, treballava com a astròleg i savi al servei del rei Carles V. En aquell ambient ple de llibres i intel·lectuals, Cristina va créixer envoltada d’idees, i això li va donar una educació poc habitual per a una dona del seu temps. Tot i així, ningú podia imaginar que acabaria convertint-se en una de les primeres escriptores professionals de la història.
La seva vida va fer un gir sobtat quan, amb només vint-i-cinc anys, va quedar vídua i amb tres fills i la seva mare a càrrec. En lloc de buscar protecció en un nou matrimoni, Cristina va prendre una decisió insòlita: viure de la seva ploma. Va començar escrivint poemes i tractats per encàrrec, i aviat es va guanyar una reputació com a autora culta, aguda i capaç de debatre amb els intel·lectuals homes del seu temps.
Amb el temps, Cristina va entrar de ple en la Querella de les dones, un debat literari sobre la naturalesa femenina. Ella hi va intervenir amb una valentia sorprenent, denunciant la misogínia que impregnava moltes obres medievals i defensant que les dones no eren inferiors per naturalesa, sinó per manca d’educació i oportunitats. Aquesta idea, tan simple i tan revolucionària, travessa tota la seva obra.
El seu llibre més famós, La ciutat de les dames, és una resposta directa a aquesta injustícia. Cristina imagina una ciutat simbòlica construïda per i per a les dones, on figures femenines de la història i la mitologia demostren que la capacitat intel·lectual i moral no depèn del gènere. És una obra que combina erudició, imaginació i una defensa ferma de la dignitat femenina.
Cap al final de la seva vida, Cristina encara va tenir temps d’escriure un poema en honor de Joana d’Arc, fascinada per aquella jove que trencava totes les expectatives del seu temps. Després d’això, es va retirar a un monestir, on va morir el 1430.
L'obra:
Quan Cristina de Pizan escriu La ciutat de les dames l’any 1405, ho fa empesa per una indignació molt concreta: la quantitat d’obres escrites per homes que presentaven les dones com a éssers febles, irracionals o moralment inferiors. Ella, que havia conegut dones intel·ligents, virtuoses i capaces, no podia acceptar aquella visió. Així neix el llibre, com una resposta literària i filosòfica a segles de menyspreu.
L’obra s’obre amb Cristina llegint textos misògins i sentint com la tristesa i el dubte s’apoderen d’ella. És un moment molt humà: es pregunta si potser els autors tenen raó. Però és llavors quan apareixen tres figures alegòriques —Raó, Rectitud i Justícia— que li revelen que totes aquelles afirmacions són falses i que la veritat sobre les dones ha estat distorsionada. Aquestes tres dames es converteixen en les arquitectes de la ciutat simbòlica que Cristina construirà amb la seva escriptura.
La ciutat que imagina no és un espai físic, sinó un lloc moral i intel·lectual on les dones poden ser reconegudes i protegides. Cada mur, cada torre i cada fonament es construeix amb exemples de dones reals o llegendàries que han destacat per la seva saviesa, valentia, virtut o talent. Cristina convoca figures com Hipàtia, Dido, Semíramis, la reina Zenòbia o la profetessa Debora, i les presenta com a proves vivents que les dones han estat sempre capaces de grans gestes, malgrat la invisibilitat imposada.
A mesura que la ciutat creix, el llibre es converteix en una mena d’enciclopèdia femenina, però també en un manifest. Cristina defensa que les dones no són menys intel·ligents que els homes, sinó que han estat privades d’educació. Insisteix que, si tinguessin les mateixes oportunitats, destacarien en les arts, les ciències i el govern. Aquesta idea, tan evident avui, era radical al segle XV.
El text culmina quan la ciutat queda completada i Justícia anuncia que serà llar de totes les dones virtuoses, presents i futures. És un final que combina esperança i reivindicació: Cristina no només vol demostrar que les dones han estat injustament menyspreades, sinó també oferir un espai simbòlic on puguin existir amb dignitat.
La ciutat de les dames és, en el fons, un acte de reparació. Cristina reescriu la història perquè les dones hi tinguin un lloc, i ho fa amb una veu ferma però serena, convençuda que la veritat i la raó són de la seva banda. Per això l’obra és considerada un dels primers textos de la tradició feminista europea.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Les primeres opinions van ser molt positives i es va destacar la introducció del llibre, feta per la Victoria Cirlot, o per la Marie-José Lemarchand, segons l’edició del llibre, català o castellà, que ajuda a emmarcar-lo en un context històric i artístic.
Una de les participants va destacar la paraula «dames», en comptes de «dones» i el fet que va escoltar un podcast que precisament parlava del llibre, cosa que li va permetre tenir una experiència creuada amb el text. La mateixa persona va destacar la seva admiració per una de les dames de les quals parla Pizan, la Hildegarda de Bingen (1098-1179) i per les amazones, sobretot pel fet que aquestes últimes no necessitaven els homes per organitzar-se.
Una de les coses que també es va destacar va ser el fet que Pizan s’adreça a les dones que van existir, les del seu present, però també a les futures (nosaltres?), i sobretot el final, quan l’autora es refereix al tipus de marit que pot tenir la dona que llegeix el llibre, bo, dolent o mig bo, i el que li desitja a cada dona. La part final, quan l’autora parla amb Justícia, que és la part que es parla més de la Verge i el món religiós, és la part que més o menys tothom ha considerat més pesada, però tota manera ben lògica que hi fos per l’època.
Per altra banda, alguna persona del grup va destacar com a més interessant la primera part, de les tres que formen el llibre, ja que és la que es dedica més a la mitologia, un tema que interessa especialment i que recorda molt al relat de contes. També es va destacar que alguns dels valors que es lloen de certes dones, avui no s’aguantarien (la bellesa, la virginitat, la sumissió al marit...), alhora que van ser molt valorats els coneixements de l’autora i el seu nivell cultural i el fet que fos capaç de crear una obra (en ple segle XIV) que defensés les dones d’una manera tan fastuosa.
També es va destacar el fet que és un llibre que a moltes de les participants les va permetre recordar contes i llegendes que havien llegit feia temps, tota vegada que es va destacar que el que Pizan vol és aconseguir que les dones siguin reconegudes en la societat que ella viu.
Va ser curiós que algú va enllaçar el llibre amb la lectura recent del llibre Orlando, de Virginia Woolf, on al personatge principal se li presenten també en un moment donat les tres gràcies, fet que mostra que Woolf molt probablement va llegir Pizan.
Una de les aportacions que també va ser interessant va ser la d’una participant que va apuntar que la ciutat imaginada per Pizan li va fer pensar en una ciutat virtual, en el món digital actual: una gran metàfora que es podria convertir fins i tot en videojoc i el fet que Pizan barregés personatges mitològics amb persones verídiques.
¿Què ha passat durant els anys que no es va parlar de les dones i per què darrerament se’n parla més, en els darrers anys?... va ser una de les preguntes que va sorgir al grup... i una possible resposta va ser la imposició del patriarcat, l’evolució del feminisme i el fet que la societat, és clar, ha canviat, així com també han canviat els seus valors. Vam arribar a la conclusió que possiblement Pizan hauria evolucionat cap el/s feminisme/s. També es va destacar el fet que avui en dia les dones encara patim la violència masclista i que encara no s’accepta la igualtat entre homes i dones. Algunes de les participants van recordar les limitacions que hi havia (fins fa poc, en època franquista) per tal que les dones poguessin fer coses com obrir un compte al banc, estudiar a la universitat o treure’s el carnet de cotxe... i així va ser com la conversa del grup va anar passant del llibre de Pizan al món de la sociologia i a les experiències personals. I d’aquí a parlar de la importància o no del matriarcat en la història de la humanitat.
Entre totes van destacar el mèrit de Pizan d’entreveure i donar a conèixer tantes dones que són guerreres, com els homes, científiques, com els homes, artistes, com els homes... fins que al final acaba de construir una elit que l’encapçala la Verge, sense tenir en compte les dones de classe social més baixa, que ni les esmenta, i aconsegueix donar la volta a unes creences tan masclistes, pròpies de l’època antiga (i no tan llunyanes sinó que ben actuals, moltes d’elles). Més que «defensar», «exposa» realitats que recull metòdicament pel gaudi del lector/a.
Finalment, es va destacar el fet que el llibre motivava a buscar les referències de les dones que s’hi exposaven, ja que moltes de les dones eren desconegudes per algunes de les integrants del grup.
