dimecres, 27 de gener de 2021

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del passat divendres...

Tertúlia de divendres 22 de gener de 2021 

Fins aquest mes de gener el Club de lectura Tardes literàries s’havia pogut reunir presencialment, perquè les dates de les nostres trobades no es veien afectades per les restriccions que periòdicament són implementades per combatre la covid. Però per primer cop en el cas del nostre grup, aquesta vegada sí, la nostra sessió mensual s’ha celebrat per videoconferència. Malgrat això, hem pogut gaudir, com és habitual en el nostre club de lectura, d’una trobada interessant i ben rica quant a aportacions sobre la lectura de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà. 

És aquest un llibre que teníem pendent des de feia temps, i que havíem anat ajornant perquè en un principi estava prevista l’assistència de l’autora durant la nostra tertúlia. Cosa que al final no ha estat possible. I sap greu, perquè hauria estat encara més interessant.

En una primera ronda d’opinions hem pogut comprovar que la valoració quedava força repartida en dos grans grups: les qui defensaven l’obra com una lectura plenament positiva i indicaven tot d’elements que la convertien en una novel·la magistral; i per contra les qui no acabaven de trobar-se còmodes amb aquesta narració. Però val a dir que, dins d’aquest segon grup, el que comentava la majoria girava al voltant de la dificultat amb què s’havien trobat per “entrar” en la història, per comprendre qui parlava en cada moment, per entendre com funcionava l’estructura amb què l’autora ens va oferint el dibuix complet d’una història que, al final, sí que les ha anat atrapant. Però insisteixo: això ha estat la majoria del segon grup; un parell o tres de persones ha comentat, directament, que no els ha aportat cap plaer lector. 

Amb el que acabo de dir és obvi que un dels principals aspectes comentats ha estat, precisament, aquesta estructura mitjançant la qual cada capítol és narrat per un dels personatges, sigui aquest un individu o un objecte o qualsevol altre element a qui se li dona veu. Una arquitectura que, ara ja parlant en termes generals, hem considerat que dota la novel·la d’un gran interès literari. Perquè a més va acompanyada de descripcions detallades i precioses, d’un lèxic acurat i precís, d’un estil poètic que se t’endú pàgina rere pàgina, d’una combinació de gèneres i/o aspectes (realisme, fantasia, mites, història...) que van embolcallant aquest cant a la natura que és, en definitiva, la novel·la. 

En el llibre veiem passar diversos personatges: Domènec, Sió, Mia, Hilari, Jaume, Neus, Cristina... I de tots ells hem destacat el paper, sobretot, de Sió i Mia; però també hem ressaltat el pes del rol de les dones en aquest nucli que se’ns mostra i que és la gent de muntanya, de l’interior, que viuen en un paisatge que a més és fronterer, i que tenen el caràcter que els atorga el clima i les muntanyes. 

Tot i que la família d’en Domènec i la Sió podríem dir que és la que anem seguint al llarg de la lectura de tota l’obra, també és cert que al seu voltant apareixen diverses històries que, a priori, podrien semblar gratuïtes, però que tenen una funció clau: donar consistència a tot el marc genèric que se’ns dibuixa a Canto jo i la muntanya balla

De fet, i per anar tancant aquest resum que, ni de bon tros, recull totes les aportacions rebudes per part de les clubaires, s’ha considerat que el veritable protagonista de l’obra, si n’haguéssim d’esmentar un, seria la natura. O més concretament la muntanya. I els homes i dones que hi viuen són peces del trencaclosques que organitzem després de la lectura dels diversos capítols. Uns capítols, per l’altra banda, que en algun casos han estat remarcats com a petites històries que poden avançar de manera independent, o que han estat destacats per detalls concrets que els converteixen en esplèndids. I en aquest sentit el que majoritàriament s’ha volgut ressaltar ha estat l’últim capítol, “El fantasma”. Unes pàgines en les quals els dos grans temes que, al nostre parer, són els que prevalen en tota la narració, la soledat i la incomunicació, desapareixen. El motiu? Haureu de llegir la novel·la per conèixer-lo. 

En definitiva Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà és una molt bona opció de lectura per a un Club de lectura. 

L’autora 

Poeta, narradora i artista catalana, neix a Malla (Osona) el 1990. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. La investigació artística transdisciplinària a què s’ha dedicat li ha permès treballar i promoure una interessant barreja entre els seus estudis universitaris i el seu constant interès per la literatura. 

Precisament en l’àmbit literari ha rebut, al llarg de la seva trajectòria, diversos reconeixements. Un dels primers que cal assenyalar és l’accèssit al XXVI Premi Antoni Bofarull de narrativa amb el conte L’ahir es diu Júlia, i l’endemà també. Però és a partir de 2012 quan la seva obra és premiada amb alguns dels certàmens més importants de casa nostra, com seria el cas del 48è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb el poemari Bèstia, del qual també se n’ha fet la traducció a l’anglès. D’aquesta obra el jurat va remarcar que es tractava d’una poesia “suaument violenta, colpidora i tènue”, plena d'idees i amb “incorporacions d'objectes aparentment impoètics”, en un “univers surrealista molt suggeridor i ben sostingut”.

El 2017 va guanyar el premi Documenta de narrativa per a menors de 35 anys amb el llibre Els dics. I el 2019 va guanyar el Premi Anagrama de Novel·la en català amb l'obra que tractarem en el nostre Club de lectura: Canto jo i la muntanya balla.

Ha rebut altres tipus de reconeixements, com les Ajudes a la Creació Literària del Departament de Cultura, la Beca d’Art Jove o la Beca Ciutat de Vic, i ha estat una de les artistes seleccionades dins del programa Barcelona Producció-La Capella 2017. L’octubre de 2018 va ser l’escriptora resident a l’Alan Cheuse International Writers Center de la Universitat George Mason (Virgínia) i recentment ha estat seleccionada per participar durant la tardor de 2019 al programa Writers Art Omi-Ledig House (Nova York).

És cofundadora, amb Francesc Ruiz Abad, de la revista de creació contemporània Vols russos, col·labora habitualment a La Llança i participa en diversos projectes col·lectius.

L’obra

En el primer capítol de la novel·la, titulat El llamp, hi trobem la tempesta, el llamp, les nuvolades... i el conjunt de tot plegat cobrarà gran importància entre d’altres motius perquè ells són la veu narradora que ens exposa l’inici d’aquesta història. Però també coneixem en Domènec, un pagès poeta que es veu enxampat per la borrasca mentre és espiat per quatre dones. Seran aquestes les que prendran el paper de veu narradora en el segon capítol, El nom de les dones, on ens explicaran els seus orígens i les seves circumstàncies actuals. En el tercer capítol, Les estovalles blanques, entrarem a conèixer la família de Domènec, aquell pagès poeta: l’avi Ton, la Sió, i els dos menuts, Mia i Hilari. 

I així és com anirà avançant la història que se’ns mostra a Canto jo i la muntanya balla: passant la veu narradora d’un a l’altre, que tant pot ser una persona, un animal, o el subjecte que sigui. De tal manera que capítol rere capítol, com si es tractés de les peces d’un gran trencaclosques, anirem confegint una història plausible que girarà entorn d’aquesta família esmentada més amunt, però també al voltant d’altres personatges ben interessants que enriquiran el dibuix obtingut.

El paratge on s’ubica l’acció de la novel·la se situa, principalment, entre Camprodon i Prats de Molló. És aquesta, tal com se’ns indica a la contracoberta del llibre, “una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència”. 

I és amb la barreja de tots dos elements, aquest recurs ben treballat de l’intercanvi de veu narradora i un espai geogràfic que permet fer volar la imaginació, que Irene Solà basteix l’engranatge d’una narració amb un estil exquisidament poètic i amb una mirada incisiva i alhora respectuosa. Una novel·la en la qual el que triomfa, com ha escrit el crític i escriptor Ponç Puigdevall en referir-s’hi, “és l’alegria de narrar”. 

Sílvia Romero
(gener 2021)


Cap comentari: