Club de lectura De la paraula al cor

Cinc cèntims de la trobada del passat mes de gener...

Res no s'oposa a la nit, de Delphine de Vigan

La lectura de "Res no s'oposa a la nit", novel·la de l'escriptora francesa Delphine de Vigan va ser la protagonista de la primera trobada al club de lectura "De la paraula al cor". Aquesta novel·la és intensa, trista i, al mateix temps, bella. Els episodis que es narren són molt durs. Els secrets familiars, els moments dramàtics, les intrigues i les bogeries s'equilibren amb una prosa fluida i, sobretot, un estil honest i marcat per la sensibilitat. Totes les persones assistents al club vam estar d'acord en el fet que és un llibre que no et deixa indiferent, a més perquè és una novel·la basada en fets reals, una biografia sobre la mare de l'autora. 

Delphine de Vigan troba la seva mare, Lucile, morta al seu apartament i, després de dubtar-ho per un bon temps, decideix emprendre una investigació per escriure sobre ella i la seva família. Entrevista a la seva germana, als oncles i als amics de la seva mare, registra caixes, escolta gravacions en casset, furga en els seus propis records, i amb aquest material intenta armar el trencaclosques de Lucile, des de la seva infància fins al moment de la seva mort. Una pregunta està entre línies: què va ser el que la va arrossegar fins allà?, com va passar de ser una nena bella i tranquil·la, fotografiada per a anuncis i revistes, a una dona que decideix posar fi a la seva vida? 

Al club vam parlar i reflexionar sobre totes aquestes preguntes, sobre els personatges i la seva personalitat i evolució, però també sobre com s'ha desenvolupat el tractament de la salut mental des de l'època de Lucile fins a l'actualitat. 

Si bé es tracta d'una novel·la, els fets que s'expliquen van succeir. Algunes de les persones assistents al club vam trobar un excés d'esdeveniments dramàtics. Tanmateix saber que tot això va passar, que aquesta família nombrosa sí que va estar marcada per tantes tragèdies, genera molt d'impacte i convida a continuar llegint per descobrir el fons de l'assumpte. Al final, l'autora no ofereix respostes encertades ni veritats absolutes, cosa que adverteix al llarg del llibre. Per exemple: "Potser esperava que, d'aquesta estranya substància, se'n desprengués una veritat. Així i tot la veritat no existeix. Només tenia fragments dispersos i el mateix fet d'ordenar-los constituïa ja una ficció. Escrivís el que escrivís entraria al terreny de la faula. Com m'havia imaginat, encara que només fos un instant, poder fer inventari de la vida de Lucile? Què buscava en el fons, si no era acostar-me al dolor de la meva mare, explorar-ne els contorns, els plecs secrets, l'ombra que arrossegava?".