Novetats de Sant Jordi

 

Exposició de fotografia

Del 24 d'abril al 17 de maig, a la sala polivalent

 

Sant Jordi 2025

 Programació Sant Jordi 2025 a Sant Pere de Ribes

Especial Sant Jordi

Sant Jordi: un dia per enamorar-se dels llibres i viure la cultura!

Quin llibre vols? Inspira’t per fer la teva llista de llibres. Les biblioteques et recomanen una selecció dels millors títols.

Especial Sant Jordi

Horari Setmana Santa 2025

 

Novetats d'abril

 

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada de març del club...

Les aventures de Sherlock Holmes, de Sir Arthur Conan Doyle

Per a la sessió d’enguany, ens hem de traslladar al Centre Cívic de Can Puig, a causa del canvi de data del club per la participació d’aquesta conductora en el Festival de Novel·la Criminal El vi fa sang, de l’Espluga de Francolí. Fins que trobem la nostra sala, sembla que estiguem en un escenari holmesià, on començarem a parlar en animada tertúlia, com sempre, malgrat que falten algunes companyes.

En general, les aventures d’en Sherlock Holmes no han entusiasmat al gruix de lectores de Tardes Literàries, malgrat que en general les coneixien, n’havien llegit algunes novel·les o relats, n’havien vist pel·lícules. Sherlock Holmes pertany a la literatura popular. També hi ha hagut lectores que han llegit tot el llibre sencer, i en particular una companya n’ha gaudit en àudiollibre, i l’ha distreta molt. Reflexionem sobre la diferència entre els contes que hem llegit, relats breus que en el seu temps es publicaven al diari Strand –amb un enorme èxit del públic- i les novel·les, més llargues i conegudes, de l’estil d’El gos dels Baskerville.

Amb una traducció exemplar, feta per Xavier Zambrano, tenim ara l’ocasió de revisitar els relats que són a l’origen de la novel·la detectivesca tal com es va desenvolupar després. Són una parella, Sherlock Holmes i el doctor Watson, i el detectiu té un mètode deductiu, no pas intuïtiu, que excita la imaginació dels lectors i lectores en pensar que també podríem aprendre aquest mètode, a practicar-lo tan bé com ell. Comentem les característiques d’en Sherlock Holmes, que en general no és pas simpàtic; les lectores el troben més aviat pedant, arrogant, superb, misògin. Té alguns trets curiosos, que comentem, com el consum de cocaïna, o el fet que toca el violí per distreure’s. Una companya parla també d’un tret fascinant, i és que quan agafen els trens sempre són puntualíssims, es fien dels horaris del dret i de l’inrevés.

Comentem també que hi ha una certa ingenuïtat en aquestes aventures, que retraten una classe social de benestant en amunt –a la primera, hi surt el rei de Bohèmia- i que no tenen pas crítica social, com en la novel·la negra. Ens remetem a Pierre Lemaître, que ens va agradar molt en general, i comentem el cas tan recent del llibre dedicat a l’home que va matar els seus fills, en Bretón, i que ha aixecat molta polseguera en retirar-se del mercat, forçat per la denúncia sobre el dret a la intimitat dels menors i de protecció de la mare, que veia com es furgava altre cop en el seu dolor. Com han canviat les coses des de Sherlock Holmes! És el comentari que fem en allunyar-nos, després de la distreta tertúlia, pels passadissos del Centre Cívic de Can Puig.

I tanmateix, devia ser l’època de Jack l’Esbudellador...

Maria Rosa Nogué Almirall, març de 2025

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de trobada del passat mes de febrer...

ELS DIES BONS. Aina Fullana

A la trobada del mes de febrer del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Els dies bons (Editorial Bromera, 2021) de l’escriptora Aina Fullana, obra guardonada amb el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2021, i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 2022.

L’Aina Fullana Llull (Manacor, 1997) va estudiar llengua i literatura catalanes a la Universitat de les Illes Balears. Després d’un any dedicat a l’escriptura i els viatges, la pandèmia li va oferir l’oportunitat per enllestir el projecte literari que desenvolupava des del principi dels seus estudis universitaris. El resultat d’aquest itinerari creatiu, Els dies bons, va guanyar el Premi València en la convocatòria de 2020. A hores d’ara, treballa a Palma com a professora de català per a adults.

«Diria que allò que em va empènyer a escriure Els dies bons va ser allò que em va empènyer a començar a escriure i punt: la recerca d’un aixopluc en què descansar de l’angoixa d’existir, la persecució d’un sentit tot i que fora de la realitat. Crec que escriure és transformar en ficció no només les parts de mi que necessiten una abstersió, sinó també tots aquells jo que no existeixen i que es mereixen una oportunitat de fer-ho i un espai per conviure lliurement»

Aquests dies, són dels bons o dels dolents? La pregunta recorre del començament al final aquesta novel·la, ambientada a l’illa de Mallorca en un passat recent, un passat pròxim que ens parla d’abismes i de llums, d’addiccions, passions i voluntats desfermades.

Gràcies a un joc subtil de veus narratives, que recreen hàbilment la llengua oral i mantenen un ritme ben bé cinematogràfic, coneixem la vida d’en Xavi, des de la seua infantesa a Manacor fins a la seua relació amb la Martina i la filla de tots dos, l’Ariadna. Com un fil imperceptible, lleuger i alhora implacable, la força dels fets els embolcalla en un destí que sembla repetir-se a tota hora.

Amb aquesta novel·la, que transita els baixos fons de Mallorca amb un agosarat punt quinqui –gens habitual en la narrativa actual–, Aina Fullana Llull debuta en la narrativa amb tan sols vint-i-quatre anys i ens ofereix un enlluernador exercici d’estil, que ha merescut el Premi València de la Institució Alfons el Magnànim.

Sobretot és una obra sobre com les drogues afecten la vida de les persones i trastoquen les seues trajectòries vitals, sense cap excés de dramatisme, però amb una concepció molt intensa de la força del destí.

Temes que van sortir a la conversa:

Una vegada més, la novel·la triada ha agradat per diversos motius: pel punt de vista d’una escriptora jove, per haver triat el mallorquí per a narrar i per l’originalitat del tema, les addiccions. Sobretot coincidim en què la primera part angoixa bastant pels detalls de la baixada a l’infern de la drogoaddicció. 

La història està narrada a través de diferents veus i perspectives que construeixen el retrat de tres generacions marcades per l’addicció i el desarrelament. La novel·la és un viatge a través de la vida de Xavi, un home que lluita contra les drogues i el seu passat, i la seva relació amb la seva filla Ariadna i la seva ex parella Martina.

L’obra està ambientada a Mallorca, concretament a Manacor i altres indrets de l’illa. La manera com l’autora retrata l’entorn mallorquí és fonamental per entendre els personatges i la seva realitat. 

Comentem que un dels punts forts és l’ús de diferents veus narratives. L’autora aconsegueix que cada personatge tingui una veu pròpia, i això contribueix a crear una història fragmentada però cohesionada. El seu estil, proper a l’oralitat, ens acosta als pensaments i vivències de tots els personatges amb un llenguatge col·loquial i fluid. A més, la novel·la no segueix una estructura lineal tradicional, sinó que fa salts temporals i canvia perspectives, aconseguint així una lectura dinàmica i immersiva.

Pel que fa al tema de les diferents addiccions, la novel·la explora com afecten no només a qui les pateix sinó també el seu entorn. El protagonista, en Xavi, és un personatge complex amb una trajectòria marcada per les addiccions i les dificultats emocionals. La seva relació amb la Martina i l’Ariadna és fonamental en la novel·la i reflecteix els efectes devastadors de les drogues en l’entorn familiar. Ell viu atrapat en una espiral d’autodestrucció i culpa, mentre la seva filla Ariadna intenta entendre el seu pare i trobar el seu propi camí. La Martina, ex parella d’en Xavi i mare d’Ariadna, també juga un paper clau, ja que és qui ha hagut de fer-se càrrec de la situació durant molts anys.

L’Aina tracta el tema de les addiccions amb cruesa, realisme i d’una forma molt personal i propera, sense caure en dramatismes gratuïts, i ens convida a reflexionar sobre fins a quin punt els traumes es poden transmetre de generació en generació, si és possible redimir-se i si es pot reconstruir una relació malmesa.

En resum, Els dies bons és una novel·la que impacta per la seva cruesa i per l’honestedat. És una història que no només mostra de les conseqüències de les addiccions, sinó que també parla de la recerca de redempció i de les segones oportunitats

Per a saber-ne més, podeu escoltar aquesta entrevista que li van fer a l’autora en rebre el premi.

Raquel Casas Agustí

Conductora del Club

Exposició de pintura

 

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del passat mes de febrer...

 Argelagues, de Gemma Ruiz  

La sessió a l’entorn de la novel·la Argelagues, de Gemma Ruiz, és una de les més animades del curs. En general, aquesta obra ens ha convençut pel seu excel·lent ús d’un català que, sense ser pretensiós, evoca amb una gran precisió el català de les àvies, amb una forta riquesa expressiva que les lectores del nostre Club no s’estan de remarcar; fins i tot començant pel propi títol, Argelagues.

Veníem de la Guerra Civil d’Incerta Glòria, i hem tornat als anys 30 però ara de la mà d’unes protagonistes femenines que, en la novel·la, ens parlen no tant de la guerra o de les conteses al front, sinó de les vicissituds de la vida quotidiana, de les feines que eren permeses a les dones i també del treball dels homes; a les fàbriques tèxtils, als telers de moviment incessant, on criatures i adults treballaven en un règim gairebé d’esclavatge, en alguns casos fins i tot sotmeses –les dones- al dret de cuixa de més d’un o de dos encarregats sense cap compassió. 

La sessió és molt animada perquè la lectura de l’obra arrossega i descabdella les històries familiars de la majoria de nosaltres, sigui de les mares, pares i tietes, sigui dels avis i de les àvies. Veiem un país i una societat on el treball tenia el màxim valor com a eina de supervivència, per damunt de les aficions o gustos de cadascú, un món on els desitjos i, en ocasions, fins i tot la sensibilitat es va haver de sotmetre a l’imperatiu econòmic i, també, patriarcal. 

Gemma Ruiz Palà fa un autèntic homenatge a les dones de la seva família, a lesde totes, i també a nosaltres mateixes. En l’epíleg, quan després de la lluita per la vida quotidiana, la neta convida les protagonistes, la Rosa i la Nina, a anar a l’Arena de Verona, a sentir Turandot –i primer no hi volen anar de cap manera- gairebé sembla impossible que hagin arribat a grans amb aquesta il·lusió, després de totes les penúries que els han passat. I, tanmateix, és aquesta il·lusió la que les fa tan vitals, tan entranyables, i les que ens fan pensar que, possiblement, avui dia, aquestes dones serien companyes nostres en algun club de lectura.

Maria Rosa Nogué Almirall, març 2025