Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada del passat dijous... 

LA MEMÒRIA DE L’ARBRE 

Tina Vallès 

Resum de la trobada d’abril: 

Aquest mes d’abril hem llegit i comentat un llibre força conegut en la literatura catalana recent: La memòria de l’arbre de l’escriptora Tina Vallès, una autora reconeguda amb diversos premis, tant en literatura per a adults com en literatura infantil i juvenil. 

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el II Premi Anagrama de novel·la l’any 2017 i des de llavors s’ha traduït a 13 llengües; a més. L’any passat va rebre el prestigiós premi internacional Jean Monnet des Jeunes Eurepéens en la seva traducció francesa. 

- Temes que van sortir a la conversa: 

El primer tema que comentem és l’aparent senzillesa amb què està escrita la història. Diem aparent perquè, tot i la brevetat dels capítols, totes les paraules, i les frases, estan ben mesurades: no hi sobra res, no hi falta res i no es poden dir més coses amb menys recursos. Aquest estil minimalista fa que es llegeixi amb facilitat i familiaritat ja que els personatges i la situació ens resulten propers i recognoscibles. Els protagonistes són una família, que podria ser la nostra; una pare i una mare amb un fill. Aviat s’hi afegeixen els avis que venen del poble (Vilaverd) a Barcelona per viure amb ells. L’avi, el Joan, i el net, el Jan, estableixen una relació molt especial, de complicitat total, i també molt entranyable. Comparteixen moments d’intimitat i coneixements diversos, de filosofia de vida podríem dir, a més de records. 

Un dels temes que més els agrada compartir de camí a l’escola és parlar dels arbres. L’avi li ensenya un munt de coses sobre ells i també li anuncia que quan tenia la seva edat n’hi havia un al poble que era el seu preferit al poble. Era un desmai. El Jan li demana moltes vegades que li expliqui la història del desmai, però el Joan sempre li respon que encara no, que més endavant que «hi ha respostes que venen soles, més tard, potser en filera, com una molla de pa al llom d’una formiga, o per l’aire, com el cant d’una cigala». Finalment serà la mare qui li acabi explicant aquesta història especial de l’avi Joan i el desmai de Vilaverd, el seu desmai. 

La novel·la està plena de símbols. Des del nom de l’avi (Joan) i el net (Jan) on només hi canvia la lletra «o» que sembla un rellotge (l’avi és rellotger); el rellotge és l’aparell que calcula el temps (un temps que s’acaba); els arbres que ens arrelen al territori, a la vida i que també desapareixen per accident com li va passar al desmai de l’avi; fins a les olors de la infantesa (la casa del poble fa olor de llenya cremada, la casa del poble dels avis de l’amic del Jan fa olor de mar) o la que fa l’àvia amb el seu perfum inseparable: «Anàvem tots tres dins d’un núvol de perfum, el de l’àvia Caterina, que ningú s’atreveix a dir-li que se’n posa massa. Aquella olor dolça era tan forta que feia llum. I jo no entenia com la gent no s’aturava per veure’ns passar pel carrer, tots tres ben agafats, plens de llum i perfum». 

El fil conductor de la història és la malaltia, la seva inevitable evolució, perquè engega la trama, accelera els esdeveniments. Però no ho mostra com una tragèdia, sinó que sorprèn la naturalitat amb què els personatges s’enfronten a un tema tan comú, tan lligat a la vida. 

També comentem la importància dels silencis, moments que funcionen com a indicis de tot el que no es diu, com ara la malaltia que en cap moment s’anomena, encara que tothom la identifica de seguida. Aquests silencis es podrien entendre com a sentiment de por, o com a tabú ja que actualment quan la gent pateix malalties greus sovint no les expliquen; no les compartim. 

I, evidentment, l’altre leitmotiv és la memòria. La manca de memòria per una banda i, per altra banda, els records positius i negatius, que són intransferibles: “Però diu l’avi que els records no es poden repetir”. 

Un altre aspecte que ens crida l’atenció són les diferències, el contrast entre la ciutat on viu el Jan i sons pares (Barcelona) i el poble dels avis (Vilaverd). El que més destaca, a part de les olors, és la diferència de ritmes, de velocitats: «L’avi diu que a Barcelona sempre anem de pressa». 

Al final comentem que La memòria de l’arbre és un llibre per a regalar, és a dir, a més de totes les virtuts comentades, creiem que la història no envellirà amb el pas del temps, que el tema central mai no caducarà. Tot un encert, i un descobriment per aquests dies que celebrem Sant Jordi si no l’heu llegit encara. 

Raquel Casas 

Conductora del Club de Lectura