Cinc cèntims de la tertulia del passat divendres...
La tregua, de Mario Benedetti
Tertúlia de divendres 30 d’abril de 2021
Ho he escrit en diversos resums de club de lectura, però després de la tertúlia del Tardes literàries del mes d’abril, em veig amb l’obligació de reiterar-me: formar part d’un club de lectura és una de les activitats més apassionants que podem viure. I això ho saben molt bé els qui assisteixen a aquestes trobades. Però si ara ho esmento de nou és perquè la sessió al voltant de La tregua, la novel·la de Mario Benedetti escrita en forma de diari, ha estat intensa, viva, dinàmica, enriquidora... Amb tot, val a dir que algunes clubaires no són especialment seguidores del gènere (els dietaris), però malgrat no tenir tendència a aquest tipus de lectura, hem convingut que la narració flueix amb bon ritme i es fa interessant.
Un dels primers temes que ha sorgit durant la ronda de valoracions inicial ha estat el to masclista que amara la narració, una qüestió que ha propiciat cert allau de comentaris: uns a favor d’aquesta consideració, d’altres en contra, i encara algunes veus acceptant-ho, però amb matisos. Algunes participants han jutjat l’actitud del protagonista, Martín Santomé, sota aquest clar i evident estigma del masclisme. Però en contra, o relativament en contra, ha sorgit la defensa o tolerabilitat del capteniment esmentat, tot ubicant la novel·la en un temps i espai determinats (el Montevideo dels anys cinquanta i seixanta). En cap moment s’ha valorat com a acceptables algunes de les mostres de comportament que hem llegit en la història narrada, però hem remarcat que ens estava pinzellant un fris de la societat d’aquella època.
Hem provat de allunyar-nos de la discussió sobre el masclisme de l’obra (i no ha estat fàcil) per tractar altres aspectes també ben interessants. En aquest sentit s’ha ressaltat el treball elaborat per Mario Benedetti amb el protagonista, Martín Santomé, al voltant del procés de sincerament i despullament que fa aquest. Hem acordat que crear un personatge que s’endinsa en la pròpia ànima, com ho fa ell amb el diari, i que aquesta interiorització aparegui com a lògica i coherent a ulls del lector, no és pas senzill.
Però la raó d’aquesta congruència del personatge radica en el seu caràcter polièdric, de manera que tan aviat hi llegim la sensibilitat i el patiment, com la grisor i la manca de reacció davant alguns fets cabdals. Per exemple Martín Santomé ha basat la seva vida en l’exercici de la responsabilitat, tot complint les seves obligacions, però sense intentar millorar la situació en què es troba en quedar vidu.
També la sexualitat té un paper important en la novel·la. Per una banda ens ha semblat que, quan el protagonista recorda la dona difunta, ho fa més en base a moments de sexe o farcits de sensualitat que no pas en base a l’amor que existia entre ells. La relació que s’estableix entre el protagonista i la nova jove empleada que arriba a l’empresa on ell treballa, ens ha servit per continuar valorant aquests aspectes: la dualitat entre sexe i amor. Encara trobem una altra manifestació al voltant d’aquesta temàtica: quan Martín Santomé s’assabenta de l’homosexualitat del fill. De fet aquesta descoberta també l’hem tractada i treballada ben a l’inici de la nostra tertúlia, quan discutíem sobre el masclisme inherent en la història narrada.
Quant a Laura Avellaneda, aquesta jove companya de feina, ens ha cridat l’atenció que ell, en tot moment, l’anomena pel cognom. I curiosament aquesta nominació es manté més enllà de la relació purament laboral.
Ella, però, també és un personatge ric i que permet i provoca diferents comentaris i reaccions per part del lector. Per una banda l’acceptació de Laura a mantenir un lligam afectiu amb Martín ha estat valorada de maneres diverses per les clubaires: algunes han considerat que existeix un vincle amorós i d’altres han ressaltat la relació de poder que s’estableix entre ells dos. Un altre aspecte que hem remarcat és l’anomenada “teoria de la felicitat”, una teoria que la mare de Laura li exposa a la filla i que aquesta assumeix com a pròpia. I per descomptat (atenció: ara ve un espòiler) també ha propiciat diversos comentaris, uns considerant que havien intuït aquesta possibilitat i d’altres confessant que no s’ho esperaven de cap de les maneres, la mort de Laura Avellaneda. Una mort que ve a tancar aquesta treva que Martín Santomé havia iniciat en conèixer-la. Una treva de llum, amor i esperança en la seva vida gris.
Són molts altres els temes que han anat sorgint al llarg de la tertúlia: el pas del temps, la solitud, la jubilació (i la suposada etapa d’oci i benestar que s’inicia amb ella), la corrupció, la fugacitat de la vida (i el valor del carpe diem)... Com també són molts altres els aspectes de tipus més tècnic o formal que hem ressaltat al voltant de la novel·la. Per citar un exemple només comentaré la musicalitat narrativa (que es pot apreciar amb més contundència amb la lectura en veu alta) i les altes dosis de poetització que trobem en aquestes pàgines.
En definitiva, una novel·la interessant, amb bon ritme de lectura, i amb unes magnífiques perspectives de tertúlia. Com ha quedat palès en la nostra trobada.
L’autor
Escriptor uruguaià (1920-2009), fou un destacat poeta, novel·lista, dramaturg, contista i crític. Les seves circumstàncies personals, així com els canvis polítics i socials de l’Uruguai i tota l’Amèrica Llatina, van marcar dos clars períodes en la seva obra. Durant el primer trobem una literatura realista, amb poca experimentació formal, sobre el tema de la burocràcia pública i l’esperit petit-burgès que la manté. Durant la segona època la seva obra comença a fer-se ressò de l’angoixa i alhora l’esperança de diversos sectors que anhelen trobar sortides socialistes a la repressió militar en què es veu immersa l’Amèrica Llatina (a causa d’aquesta repressió, Mario Benedetti va viure a Cuba, Perú i Espanya).
Fruit de la primera etapa tenim els seus inicis com a periodista als diaris La Mañana, El Diario i Tribuna Popular. Apareixen els seus primers llibres (Poemas de la oficina, Montevideanos), però és amb les novel·les La tregua i Gracias por el fuego, que exposen una crítica més àmplia de la societat nacional, quan arriba la seva consolidació en el panorama literari.
En la segona etapa, a banda d’una crítica més incisiva, Benedetti també experimenta en l’aspecte formal de l’escriptura. A aquesta època pertany la novel·la en vers El cumpleaños de Juan Ángel, i alguns contes fantàstics (com La muerte y otras sorpresas). També va tractar el tema de l’exili en la novel·la Primavera con una esquina rota.
Va conrear la poesia (La casa y el ladrillo, Vientos del exilio, Geografías, Las soledades de Babel), el teatre (Pedro y el capitán), i l’assaig (Crítica cómplice, El desexilio y otras conjeturas).
El març de 2001 va rebre el Premio Iberoamericano José Martí en reconeixement a tota la seva obra.
L’obra
La tregua és el diari íntim de qui podríem considerar el protagonista d’aquesta obra: Martín Santomé. Aquest home, vidu, amb tres fills, es troba a les portes de la seva jubilació i inicia l’escriptura d’aquest diari que esmentàvem. Al llarg de les seves pàgines podrem llegir els seus darrers mesos en una empresa que ha estat la feina de tota la vida; recordarem amb ell la mort prematura de la seva dona i com va haver-se d’ocupar, tot sol, dels fills; coneixerem una nova empleada que arriba a l’oficina, la jove Laura Avellaneda, de qui en Martín Santomé s’enamorarà malgrat la diferència d’edat... Potser aquesta vivència serà la que donarà sentit al títol de la novel·la, una treva en la rutinària vida de Martín Santomé.
Aquestes paraules que hem escrit podrien constituir una de tantes ressenyes de qualsevol edició del llibre, però ¿és això tot? ¿És només la vida de Martín Santomé el que ens mostra l’autor, Mario Benedetti?
Absolutament no. Amb La tregua se’ns plantegen molts més temes, alguns d’ells força tractats al llarg de la història de la literatura: la solitud, la manca de comunicació, la mort, la felicitat, l’amor, la sexualitat... Però també en trobem un altre de cabdal, un aspecte de la societat uruguaiana i de l’Amèrica Llatina en general que molts escriptors llatinoamericans han denunciat, un problema que roman i amara l’obra en tot moment: la corrupció. És aquest un tema subjacent tot i que no arriba a agafar protagonisme, que no desbanca la força de les paraules íntimes que llegim en el diari de Martín Santomé.
Basades en aquesta obra s’han filmat diverses adaptacions cinematogràfiques, una bona mostra de l’impacte que va tenir aquesta història.
Sílvia Romero
(abril 2021)
1 comentari:
Moltisimes gràcies Sílvia !per aquest resum que mà fet reviure la trobada del divendres que com tu penso que va ser molt intensa i que en vaix gaudir molt !gràcies
Publica un comentari a l'entrada