Cinc cèntims de la tertúlia del passast divendres...
Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell
(traducció: Marc Rubió)
Tertúlia de divendres 24 de setembre de 2021
Vagi per endavant una constatació: serà literalment impossible resumir en unes poques línies tot el que vam comentar i debatre durant la primera trobada de curs del Club de lectura Tardes literàries. I és que la lectura de la novel·la Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell, no només ha tingut una valoració ben positiva per part del grup –exceptuant un parell de veus que no s’hi han sumat, sinó que ha suscitat una tertúlia intensa i ben rica.
Per començar, el que sí hem detectat ha estat una certa dificultat per entrar de ple en la història de la novel·la. Això ho hem atribuït a un dels punts més treballats per part de l’autora: l’estructura amb què organitza l’exposició dels esdeveniments i el punt de vista narratiu, una eina mitjançant la qual en ocasions se’ns mostra un mateix fet des de diferents perspectives –aspecte que hem valorat ben positivament. Amb tot, malgrat aquest possible inici confús, també és cert que després totes les clubaires s’han sentit plenament seduïdes per la lectura, la trama, i els personatges.
Encara al voltant d’aquesta arquitectura tan peculiar amb que O’Farrell construeix la novel·la, hem fet un breu seguiment de la correlació entre els capítols en l’ordre en què apareixen a la novel·la i el seu ordre cronològic: realment sorprenent. Amb tot, el que hem pogut constatar és que, al final del llibre –a partir del capítol 21, sí que es produeix la coincidència entre ambdues línies: la de l’evolució de la novel·la i la de l’evolució cronològica.
Una bona part de la tertúlia l’hem dedicat al tractament, per part de O’Farrell, dels diversos i nombrosos personatges. Hem remarcat la gran quantitat d’infants, adolescents i joves que hi apareixen, a pesar de no tenir, en la seva majoria, cap gran protagonisme en la novel·la. Però ens ha cridat l’atenció perquè, precisament, aquesta profusió ens dona certa sensació de naturalitat i realisme, alhora que ens duu a reflexionar sobre un dels temes que, al nostre entendre, és el cavall de batalla de l’autora: les relacions familiars. I encara movent-nos en aquest aspecte dels personatges més joves, n’hi ha tres que han sorgit amb nom propi al llarg de la trobada del club: Niall, amb tota la complexitat del seu dia a dia a causa de la malaltia que pateix; Ari, per la seva lucidesa i intel·ligència, que queda a bastament demostrada en l’episodi on conversa amb el terapeuta; i Phoebe, per la manera com desapareix de la novel·la.
Més enllà d’aquests detalls hem remarcat, també, algunes històries que se’ns presenten com a paral·leles, o amb alguns elements coincidents. Aquest seria el cas, per exemple, dels personatges de la Teresa –la mare de Daniel– i Rosalind –la dona que coneixen en el viatge a Bolívia. També ens hem aturat a rememorar alguns passatges impactants per la duresa del que s’hi mostra, i entre ells hem ressaltat l’avortament de Nicola, la fugida de Claudette sense deixar cap pista, i tal com he comentat més amunt, la manera com Phoebe desapareix de la novel·la.
Sigui com sigui els dos grans personatges d’Aquest deu ser el lloc són Daniel i Claudette, i d’entre ells dos hem considerat que Daniel és el protagonista. Tal com l’hem llegit, intuïm i entenem que es tracta d’un individu bo i apassionat; també som davant d’un bon pare, a pesar de no poder ser a prop dels fills; però per contra és capaç d’enlairar-se en l’estadi més sublim de la felicitat quan les coses li van de cara i, alhora, també capaç de rabejar-se en el fang, de visitar els inferns de la pròpia ànima, d’enfonsar-se en la penombra més fosca dels seus dubtes i de les seves pors. I quan li passa això Daniel cau en el pou de les addiccions –en el seu cas l’alcoholisme, un altre dels grans temes que trobem a la novel·la.
Tot el que hem anat comentant sobre els personatges ens ha dut a considerar que el gran puntal de l’obra és, precisament, aquest treball de construcció de tots i cadascun d’ells. No ens calen gaires descripcions dels seus trets físics, i quasi ens atreviríem a dir que tampoc no ens calen gaires detalls sobre el tarannà del caràcter, perquè la seva psicologia queda inherent en la manera com accionen i reaccionen dins l’entramat de la novel·la i també, en gran part, en la magnífica creació d’ambients que ens regala en tot moment O’Farrell. Fins al punt que hem remarcat que cada capítol, a grans trets, conté una història per ella mateixa, com si d’un relat es tractés.
Passant d’un tema a l’altre hem apuntat matèries com la maternitat i l’avortament, però també la paternitat –potser no tan tractada en ficció; la pèrdua, sigui aquesta física o per separació –volguda o no; també la infidelitat i la manca de comunicació... I així podria anar enumerant un bon ventall de temes. Però la conclusió que hem extret després de la nostra tertúlia és que Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell, no sols és una novel·la de lectura recomanable, sinó també una bona aposta de programació de club de lectura. Un llibre ideal per encetar el curs amb bon peu.
L’autora
Debuta en el panorama literari l’any 2000 amb la novel·la After You’d Gone (encara no traduïda), la història d’una jove vídua que entra en coma després d’un estrany succés en una estació de tren, un accident que podria ben bé ser un intent de suïcidi. A aquest el seguiran un parell de títols que tampoc no trobem encara traduïts i l’any 2007 publica L’estranya desaparició d’Esme Lennox, novel·la qualificada per The Times com a “Impactant, emotiva i fascinant”, on narra la relació entre una neta i la seva àvia, que ha de deixar el psiquiàtric després de seixanta anys ingressada.
Però és el 2010, en guanyar el prestigiós Premi Costa Novel amb la novel·la La mà que prenia la meva quan l’autora va rebre el reconeixement internacional per la seva narrativa. Amb posterioritat a aquesta ha publicat Instrucciones para una ola de calor (2013) i Aquest deu ser el lloc (2016), novel·la que comentarem en el nostre Club de lectura, i Hamnet (2020).
Les seves novel·les acostumen a tractar temàtiques al voltant de les relacions familiars i amoroses, sempre envoltades de cert aire de misteri i suspens, i la crítica ha remarcat certa influència d’escriptors com Charlotte Brontë, Virginia Woolf, Margaret Atwood, Leon Tolstoi, o Edith Wharton.
L’obra
Això mateix és el que farà Claudette, la protagonista d’aquesta història (o potser seria millor dir un dels personatges principals, ja que ens trobem davant d’una novel·la amb un ampli ventall de personatges). En un moment àlgid de la seva carrera com a actriu la pressió mediàtica la supera i simula la seva pròpia mort, tot refugiant-se en un paratge ben amagat d’Irlanda i començant una nova vida anònima i clandestina.
Aquest serà el punt de partida i val a dir que Claudette aconsegueix dur a terme el seu propòsit. Però les circumstàncies faran que Daniel, un lingüista nord-americà que ha viatjat a Irlanda per recollir les cendres del seu avi, es creui en la seva vida. I a partir d’aquí i de la relació amorosa que s’estableix entre ells, el dia a dia de tots dos canviarà radicalment perquè, entre altres aspectes que aniran sorgint al llarg de la novel·la, Daniel també arrossega amb ell un passat del qual sent certa necessitat de fugir.
Som davant d’una novel·la ambiciosa que assoleix aquesta aspiració de qualitat literària tant des d’un plantejament temàtic com formal. Referent al primer cal remarcar l’ampli ventall de matèries que apareixen al llarg de les seves pàgines, des de l’amor a l’amistat, passant per la gelosia, la solitud, l’anorreament i la depressió, per citar-ne uns quants. I no es tracta de temàtiques que tot just són apuntades lleugerament en l’argument, sinó que es desenvolupen amb profusió. Potser en gran part gràcies al magistral treball que fa l’autora a l’hora de recrear la psicologia dels diversos personatges. I referent a la qualitat formal de la novel·la cal remarcar, entre d’altres aspectes, el joc continu que ens planteja en la narració, tot viatjant entre el present i el passat, i focalitzant la pulsió narrativa en un o altre personatge o grup de personatges.
Altres dades:
* Maggie O’Farrell a la Wikipedia* Entrevista a Maggie O’Farrell a Página Dos* Entrevista a Maggie O’Farrell a Tot el temps del món* Llibres de Maggie O’Farrell al Catàleg Aladí
Sílvia Romero
(setembre 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada