divendres, 20 de maig de 2022

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada del passat dijous...

EL CEL NO ÉS PER A TOTHOM. Marta Rojals

A la trobada del mes de maig del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, hem llegit i comentat El cel no es per a tothom (Editorial Anagrama, 2018) de la Marta Rojals, un llibre que ens ha agradat molt d’una escriptora enigmàtica que no es mostra mai en públic ni promociona les seves novel·les.

Marta Rojals (la Palma d'Ebre, 1975) és el pseudònim que utilitza aquesta escriptora, articulista i arquitecta catalana. Es va llicenciar en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya on es va especialitzar en teoria, història i crítica, la qual cosa li permet traduir i editar publicacions d'arquitectura. Ha col·laborat amb VilaWeb, les revistes L'Avenç i Descobrir i el diari Ara, així com a la publicació satírica Illegal Times.

El 2011 va debutar amb la novel·la Primavera, estiu, etcètera. El gener del 2014 va publicar la seva segona novel·la, L'altra, enmig d'una gran expectació i un ràpid reconeixement per la crítica. El març de 2015 va publicar No ens calia estudiar tant, una selecció d'articles d'opinió publicats prèviament a VilaWeb.

El cel no es per a tothom és una història ambiciosa: la història familiar, la de tres germans (les bessones Sara i Eva, que no volen ser-ho, i el seu germà petit, el Pep que farà de mediador entre elles) i els seus pares durant quatre dècades, des de finals dels anys seixanta fins al 2007.

El relat comença en aquesta data, setembre de 2007 quan, després d’uns anys de distanciament entre les dues bessones, un inesperat SMS de l’Eva convoca els tres germans per a una reunió urgent. Les diferents trajectòries d’ells tres seran el nucli argumental de la novel·la.

Per conèixer més detalls sobre l’escriptura de la novel·la, podeu llegir AQUÍ una entrevista a la Marta Rojals.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que comentem és l’extensió de la novel·la: 600 pàgines. Tot i que pot semblar massa llarga, la veritat és que la història i la manera com ens la narra la Marta, fa que la lectura sigui ràpida i agradosa. Com també ho és l’estructura: l’acció avança fent salts temporals, va endavant i enrere contínuament perquè present i passat s’entrecreuen i s’autoexpliquen. Ens ha agradat aquesta manera de fer, de com controla i juga amb el temps. 
Gràcies als fets històrics que afegeix (l’arribada de l’home a la lluna, la mort de Franco, el cop d’estat del 23F, les Olimpíades de Barcelona ’92, el canvi de pessetes a euros. etc.) situem clarament en quina dècada, o en quin any, ens estan els personatges. Per tant, el més reeixit de la novel·la és el “com”, com ens explica la història.

Pel que fa als personatges principals comentem que les bessones Sara i Eva són les dues cares d’una mateixa moneda. La Sara és pilot, s’estima volar més que res en el món, tant com s’estima son pare (constructor de maquetes d’avions, d’ell hereta la passió per volar) o ser independent per a compartir sexe i amor de forma alterna amb el Dennis i amb el Max. L’Eva, en canvi, és arqueòloga i es manté lligada al poble, a la terra, als orígens, potser per una voluntat vençuda, pels pares, pel matrimoni, pels fills, per un ideal de vida arrelada, amb regles necessàries per a ordenar un caos que li fa por. Per tant, la Sara representa el cel (volar) i l’Eva la terra (arrels). El Pep és l’enllaç entre elles. Tots ells, i tots els secundaris, són versemblants i molt humans. 

També ens adonem que els personatges potents de la novel·la són els femenins: les bessones, la seva mare, la sogra de l’Eva, la seva filla Ona. En canvi, els personatges masculins són tous, es deixen portar o dominar pels femenins: el pare, el germà (“Com les va avorrir, les putes maquetes, el Pep, com va avorrir créixer sota aquella pressió que no tenien ses germanes, la de l’hereu emès naturalment a empeltar-se de l’afició del pare, a donar-li continuïtat, a superar-la amb els pulmons àvids que la natura havia negat al seu progenitor), el marit. “Va ser l’Eva qui li va espolsar la por de les orelles, al Pep: llança-t’hi de cap, no siguis burro, la Cristina té raó, un fill fa tocar de peus a terra, que molts avions i tot el que tu vulguis però a la seva edat encara li queda tot per fer”.

Per últim parlem del final, que és obert. Això vol dir que per algunes persones pot ser una decepció la manca d’un tancament definitiu de la trama. Però, per altra banda, té l’avantatge que cadascú decideix com acaba la novel·la: anirà l’Ona a l’hospital? Serà mare finalment o no? Què farà la Sara amb el seu problema pulmonar? I, sobretot, se’n sortirà el Pep de l’accident? L’autora no ens tanca els interrogants perquè la història no tingui límits, com tampoc no en té el cel.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club