Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada de divendres...

Pluja d’estels, de Laia Aguilar

Encetem la segona sessió d’aquest curs amb Pluja d’estels, la novel·la amb la qual Laia Aguilar va rebre el premi Josep Pla 2020, després d’haver triomfat amb dues novel·les juvenils, Wolfgang(extraordinari), premi Carlemany 2016, Premi Menjallibres 2018, i Juno Premi de Literatura Protagonista Jove 2020, Premi Menjallibres 2020.

Quan descric a les companyes lectores aquesta intensa trajectòria de l’autora en el camp de la literatura juvenil, més la seva tasca de guionista en sèries com Merlí, alguna veu comenta que ara s’entén més la manera d’escriure de Laia Aguilar en la novel·la que comentarem, i que en general no podem dir que hagi estat gaire del gust de les clubaires. Des de l’inici del comentari, les opinions més aviat són negatives, especialment pel contrast entre un tema dur i profund –l’eutanàsia- amb una forma aparentment massa superficial i lleugera. L’ambientació de la història en un marc conegut, ple de bellesa, com és Port-lligat i el Cap de Creus –amb referències a Cadaqués- i en la data del pic de l’agost, quan s’esdevé la pluja d’estels, fa pensar en una història que serà agradable; però la retrobada d’un grup d’amics després de 5 anys, i d’un fet que els va marcar –aparentment, la mort de la parella d’en Nis, la Paula- es manifesta com un joc de fingiments, que amaga el fracàs intern de la majoria de personatges.

La majoria són joves, d’unes edats entre els 30 i els 40 anys, i apareix també una nena petita –adoptada- que desvetlla una certa sorpresa ja que la seva mare, la Mila, li dona el pit. Tot i que és possible, amb tractaments hormonals, aquest alletament tardà aporta una sensació de poca versemblança que no acaba d’encaixar amb el gust de les lectores, en general. Es destaca també una certa buidor de la vida de tots plegats, una sensació de vulnerabilitat causada per l’accident de la Paula i , de cop i volta, el canvi que fa el llibre –un punt de gir que és l’eix de la història- a partir del qual la lectura adquireix major interès, quan descobrim que la Paula no era morta, sinó que era viva i que el grup havia decidit ignorar-la en la seva festa al cap de 5 anys de l’accident.

Malgrat seguir trobant-la una lectura senzilla i planera –potser en excés, potser una lectura més del gust d’un públic juvenil- a partir d’aquest reconeixement de la situació actual de la Paula i de la intriga que se’n desprèn sorgeix també amb força el personatge de l’Olívia, la més jove, l’actual parella d’en Nis –l’exmarit de la Paula- i l’única que no forma part del grup format per la germana d’en Nis, la Mila, el seu marit, en Max –ells són els que tenen la filleta adoptada, la Lluna, mentre la seva relació fa aigües- i en Jon, l’amic gai, a qui la parella acaba de fer fora de casa. És l’Olívia qui descobreix les repetides cartes de la Paula a en Nis demanant-li que li faci un darrer favor, que li permeti deixar de viure quan troba que la seva existència ja no té sentit, prostrada per una tetraplègia.

L’Olívia, en efecte, potser perquè va més per lliure és l’única capaç de dir que “l’emperador va nu” i aconsegueix posar en evidència l’egoisme que ha amarat el grup, fins al punt que creuen que no passa res perquè es trobin i celebrin la nit de la pluja d’estels com ho feien abans de l’accident –malgrat l’absència de la Paula-. La seva revelació provocarà el segon punt de gir, en què ella sortirà corrents de la casa tan idíl·lica, tan ben situada, d’una arquitectura moderna i elegant, en Jon gairebé es pegarà amb en Nis perquè tots dos han arribat a una situació insostenible, i l’endemà tots aniran marxant, enfrontant-se a les seves pròpies contradiccions i prejudicis.

Anem concloent que aquesta història, de fet, es centra en l’amistat, i que els seus protagonistes són un grup de persones que es busquen i no es troben. També mostra com n’és de difícil actuar generosament, i anteposar al propi dolor el dolor dels altres. Coincidim força que aquestes temàtiques estan mostrades sense aprofundiment, amb uns personatges massa tòpics i que aporten poca reflexió, però que d’altra banda ens guien per una història que té un bon ritme, es llegeix amb facilitat i enganxa.

Revelo a les clubaires que, segons l’autora, aquesta novel·la va sorgir d’una novel·la que havia de ser més complexa i descriptiva –potser també més profunda-, en la qual una noia creava un guió per a cinema. Aquell guió esdevingué, finalment, la totalitat de la novel·la que hem llegit. A petició de les lectores, com a escriptora i professora d’escriptura,destaco algunes tècniques molt ben emprades en la novel·la –l’economia narrativa, la contundència dels punts de gir, la caracterització tan ben aconseguida (tot i que una mica tòpica, els dono la raó) dels diferents personatges, i sobretot (com ja han dit també molt bé) la sensació que no pots deixar de llegir fins que l’hagis acabada, que aquí hi ha un fil que t’estira i t’atrapa tant sí com no. I aconseguir-ho no és fàcil!

Ens acomiadem fins a la propera sessió, ben puntuals per l’avinentesa que l’Escolania de Montserrat ofereix un concert aquest vespre d’octubre.

I del club Tardes Literàries, ara que ens anem coneixent, en destacaria la capacitat d’anàlisi, la contundència i la passió. Enhorabona, lectores!